Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir»


Remei Sipi fa més de cinquanta anys que viu a Catalunya. Als seixanta-vuit anys, ja jubilada del seu càrrec de funcionària de Justícia, en fa vint que va a les mateixes parades del mercat del barri de Gràcia. Autora de Mujeres africanas. Más allá de la jovialidad, i d’altres assajos sobre les dones africanes, Sipi acaba d’entrar a la flamant Conselleria de Feminismes en representació de la dona africana. Té poc temps per fer l’entrevista que li faig a la plaça del costat de casa seva, perquè la Conselleria és nova i tot està per fer; la va contactar la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge.

Remei Sipi al barri de Gràcia de Barcelona. Júlia Bacardit.

«Vaig venir aquí a una escola de monges, les Dominiques de la Presentació. Vaig venir sola als setze anys. L’escola era a la Gran Via. Vaig durar quinze dies. No ho aguantava perquè jo venia d’una zona rural de Guinea Equatorial, de Rebola, a vuit quilòmetres de Malabo. A Europa, amb el soroll de la Gran Via… les mateixes monges em van proposar anar a Figueres. Era més petit, i una zona rural. Un cop a Figueres vaig pensar que no baixaria mai més a Barcelona. Allà estava en una escola de classe mitjana, era l’única negra de la comarca. Però no vaig trobar racisme ni exclusió perquè eren nenes de batxillerats, algunes internes i d’altres externes. Jo no podia anar a Guinea al cap de setmana. Em quedava allà, però les meves companyes em feien costat. Ara mateix treus l’Empordà de la meva vida i em mates».

Va estudiar educació infantil i va dedicar-se a les guarderies fins que se’n va cansar i es va fer funcionària interina de Justícia. Com que tenia un bon horari també ha treballat molts anys al CIDOB.

«Vam crear un departament d’Àfrica i jo coordinava els cursos especialitzats. Fa vuit o deu anys vaig començar a escriure, tinc una petita editorial i edito textos d’africans i africanes, tres o quatre llibres l’any. Emigración y género el caso de Guinea Ecuatorial va ser el primer llibre i va circular molt bé. Vaig començar sense directrius i per iniciativa pròpia. Després he fet relats, i he recuperat contes bubis; vaig començar sense directrius. I ara fa poc m’han cridat de la conselleria de feminisme nova; la Tània Verge em va cridar per formar part del seu equip. No tinc ni idea de com anirà, estic intentant observar i a partir d’aquí fer la meva observació a la direcció sobre dones africanes. Les dones migrants, racialitzades, afrodescendents… tots els conceptes nous que han sortit… totes aquestes paraulotes que jo no conec».

JB: Aquí hi ha dones fulani i d’altres ètnies que han patit l’ablació o que han fugit de matrimonis concertats, problemàtiques de matriu africana o molt arrelades al continent; quan s’instal·len aquí, als seus problemes s’hi afegeix la realitat del racisme. Com diu Chimamanda Ngozi, va haver de passar temps als EUA per adonar-se del tema de la raça.

Les dones africanes que hem emigrat som diverses, i els nostres motius també ho són. El motiu, el país de procedència, la petita formació que pots tenir del país de procedència: són factors que condicionen molt. Un altre factor determinant és si aquest projecte migratori l’has fet tu sola o si ha estat una reagrupació familiar. La meva trajectòria de desplaçada no té res a veure amb la d’una dona africana que ve aquí per reagrupació familiar, que la porta el marit. Parlar de les africanes a la diàspora a Catalunya…. jo dic: Sí, però quines són? Les senegaleses? Algunes senegaleses? Les guineanes? Algunes guineanes? A mi em diuen ‘Remei, tu ets diferent’. No soc diferent! Tinc dues cames, dos ulls.

JB: Hi ha una comunitat afro gran, a Figueres.
Sí, però aquesta comunitat no és la meva. Vaig créixer a Figueres, hi tinc les amigues. Per mi Figueres és Rebola […] Tot i que vaig anar a una escola religiosa mai no he jugat a la lliga de l’església. Era una escola de monges franceses que eren molt obertes. Les nenes de l’internat eren de famílies molt progressistes. Anava a Roses, a casa d’uns amics; a Figueres mateix tenia amigues amb qui anàvem a la Rambla, o a l’hotel Durant on pintava el Dalí, o a veure sardanes.

El terme ‘racialitzades’; agafo el diccionari i tots som racialitzats, perquè tots formem part d’una raça, blanca o la que sigui. Les meves filles, perquè jo els dic així, a les joves afro, utilitzen la paraula racialitzada se senten bé utilitzant-la, però jo no

Remei Sipi

JB: ‘Sororitat’ i feminisme a l’Àfrica es practicaven sense aquestes terminologies, segons expliques als teus llibres. Sí. L’ètnia bubi, per exemple, és matrilinial: això no vol dir que les dones ho decideixin tot, però tenen un poder i una importància dins de la comunitat. Al costat del patriarcat, les bubis… quan hi ha una cosa important en la comunitat les dones compten, has de parlar amb la dona gran de la comunitat i fer les coses amb la perspectiva de les dones. Sororitat? Estic a la universitat d’aquests termes, m’estic formant. Són termes i temes que ja hem fet però amb un altre nom. Aleshores no ho puc criticar. El terme ‘racialitzades’; agafo el diccionari i tots som racialitzats, perquè tots formem part d’una raça, blanca o la que sigui. Les meves filles, perquè jo els dic així, a les joves afro, utilitzen la paraula racialitzada se senten bé utilitzant-la, però jo no. Quan diuen ‘nosaltres les racialitzades’… dic sí, és veritat, però qui ha acunyat aquest terme per les negres? Per força ha de ser algú blanc i que ho ha utilitzat pejorativament, n’estic segura; no ho puc demostrar perquè no ho he estudiat però crec que sí. Ho estudiaré. Depèn del context i de com està bé que ho utilitzin, però jo no ho utilitzaria en qualsevol context. Empoderament; també és un terme molt utilitzat, però… ¡Vamos a empoderar a los migrantes! Això sí que em grinyola: qui m’ha d’empoderar, a mi? Les dones de la meva generació hem passat pel mateix camí.

Tal com Sipi mateixa explica a Mujeres africanas más allá de la jovialidad i com també han apuntat altres feministes africanes com Oyěwùmí, OyèrónkẸ a La invención de las mujeres, al continent africà el gènere no ha estat l’únic element determinant a l’hora de jerarquitzar les societats: en certs contextos històrics i geogràfics dels continent, l’estatus per edat i per professió tenen més pes que la distinció jeràrquica per sexe i gènere.

JB: He estat seguint notícies de diferents països africans sobre gènere i condició femenina. Hi ha problemes vinculats a l’herència, que abans també hi havia aquí. No poden heretar. També el tema de la maternitat: moltes dones es moren de part, sobretot al Txad, per exemple.

També a Guinea Equatorial. La quantitat de dones que arriben a morir a l’Àfrica durant el part… això és així perquè el sistema sanitari no té en compte que cal tenir salut quan estàs embarassada. No és només la salut materna, és la sanitat en general: fins que un nano no té cinc anys no tens la seguretat que viurà, la mortalitat infantil és alta. Diuen ‘tenen molts fills’, però quants d’aquests fills viuen?

JB: Com defugir tant el paternalisme que diu l’Àfrica és un lloc on queda molta feina a fer (encara que parteixi d’una veritat) com del relativisme que diu ‘això és la seva cultura’ i despatxa els problemes de la gent?
El paternalisme és nociu. Cal potenciar la informació i la formació sobre l’altre. A mi no em val una noia africana que estigui aquí i que quan li diguis ‘escolta, el diumenge vinent aquí faran sardanes’ i em respongui que això no fa per ella. A mi no em val quan un africà diu que faran un àpat i que hi pot anar tothom i que la repsosta des la gent d’aquí de sempre sigui ‘oh, no, aquesta gent rara…’. No em val! Perquè el món és holístic, i el diàleg sí que ha d’existir. El diàleg ens farà conèixer l’altre. A mi no em val que quan em poso un vestit africà perquè em ve de gust s’exclamin sorpresos que mai no m’han vist així. Totes aquestes tonteries són falta de coneixement de l’altre.

JB: No has de viure com un africana a l’Àfrica ni has de ser una blanca de pell negra.
Jo vull ser jo en una societat que […]Mira, quan arribo a Rebola, al meu poble, soc una més! M’he fet una casa allà, perquè a la casa familiar quan jo hi arribava tothom venia, els quinze dies que em passava a Rebola jo era la font de distracció. I em vaig independitzar […] No és perquè vingui d’Europa, és perquè jo… soc una persona independent i de vegades necessito el meu espai. I a casa meva marco la distància. Però deixo les maletes a casa, i vaig al poble amb les companyes de la meva edat i xerrem, vaig al Centro Cultural. I quan estic aqui a Gràcia vaig a John Lennon, i al mercat i tothom sap que jo soc la Remei i que compro fa vint anys de les mateixes parades. L’africanista Ferran Iniesta em deia Remei, tú eres de identidad doble! Se’n pot tenir múltiples, d’identitats, sempre i quan posis per davant els drets humans, que són innegociables: aquí o allà.

JB: De vegades hi ha aquesta idea que els drets humans són blancs. I es pot pensar que, posem per cas, la poligàmia està bé, a l’Àfrica.
La poligàmia és punxaguda. Qui defineix què és poligàmia? Qui fa la definició?

JB: Els homes? Lo d’Àfrica és la poligàmia, i el que hi ha aquí què és?

JB: Poliamor? No hi creus, oi? Clar que no!

JB: Has conegut d’aprop la poligàmia?

He tingut germanes amb relacions polígames i mai les he vist felices. Mai. Són matisos, però entrarem a discutir matisos com aquests quan tinguem el diàleg real.

JB: Vaig parlar amb Silvia Albert Sopale sobre l’obra teatral No es país para negras i el tema del racisme quan va néixer la seva filla. Aquestes segones generacions ja són diferents, i la crisi d’identitat és més forta.
Sí. La meva filla és d’aquí, és una bona advocada. Va començar a tenir poblemes d’identitat quan la societat d’aquí li preguntava d’on ets. Els contestava, ‘què vols dir, d’on són els meus pares?’ La meva mare és de Guinea Equatorial i el meu pare és d’aquí. Ens truquem cada dia, perquè treballava a Justícia i conec els procediments. L’altre dia em va explicar que feia cua al súper i que l’amo tractava malament les treballadores. Quan la meva filla li va retreure, l’amo de la botiga va dir-li ‘si et pregunto si tens papers no podràs donar-me’ls’. Es van enganxar. Ma filla els denunciarà; no tant per l’ofensa que li pugui haver causat a ella sinó perquè el discurs fàcil del racisme no quedi impune.

He militat més de trenta anys en associacions de dones aquí, dones blanques i negres. Associacions de dones negres n’he fundat alguna, i soc sòcia de Cala dona des de fa anys. Però associacions que incloguin dones blanques i negres no ha passat mai. A Ca la Dona érem dues negres, però una associació fundada per blanques i negres no la conec, perquè si la conegués hi seria!

Remei Sipi

JB: De quina manera creus que es vincula la solidaritat feminista amb tot el moviment LGTBI? Està a l’ordre del dia, això.

No ho treballo gaire, tinc una nena a Guinea que ho treballa molt, la Melibea. De vegades em demana llibres, o informes, però aquí no ho he treballat perquè no he conegut noies a les nostres associacions que ho facin públic. Has de tenir en compte que soc una dona de seixanta vuit anys; aquest tema no es parlava tant. Tinc clar que és feminsime i que s’ha de tractar; però no et puc dir quina és la meva idea o què faria jo al respecte.

JB: Hi ha problemes que només tenen les dones amb sexe femení: tots els vinculats a la natalitat o a les herències, al continent.

El tema de les herències a l’Àfrica s’ha de posar damunt la taula: les dones som un percentatge molt baix de les propietàries al continent. Van crear una economia popular que en principi era femenina, i ara també ho és. I tot i així ens costa molt, no només a l’Àfrica, però allà i també aquí: costa molt buscar la teva independència personal, perquè la cadena familiar, aquesta endogàmia del col·lectiu, et va estirant sempre. Però vaja, aquí estem, i hi som per quedar-nos, algunes com jo per sempre. La societat ha de tenir aquesta mira. Quan es parlava de globalització tothom va agafar-s’ho per la banda econòmica. La globalització era tot, no era només econòmica, i ara ens ho trobem. Quan el col·lectiu occidental va al’Àfrica la relació és diferent, van amb una tranquil·litat. Fins i tot hi ha països africans on els europeus poden anar sense visat; vaig a Senegal sense passaport! Hem de parlar. No hi ha superiors ni inferiors, la colonització ha passat però la idea colonial s’ha quedat.

JB: Què hem de fer, les persones blanques?
Anar als espais de la gent nostra: les associacions, les festes; i nosaltres també! Jo ja ho he fet, perquè m’he bellugat molt, però entre la meva gent també hi ha molta endogàmia. Hem d’anar a plaça Catalunya i escoltar la copla, hem d’anar a les associacions de veïns i formar-ne part. Tens el teu pis i hi ha una comunitat de veïns i hi has de dir la teva, t’han de sentir. Alguns veïns em saluden carinyosament perquè m’han vist a la tele. Et tracten d’una altra manera! Jo la relació de veïns a Figueres la tenia, perquè era un espai petit, però aquí… aquesta relació de veïns no hi es. Quan vaig a Guinea vaig al poble, i a casa meva, i em faig el dinar i de vegades no puc ni dinar perquè ja venen a veure’m.

JB: Què hauríem d’aprendre, de l’Àfrica?

Vaig veure la meva veïna amb un cotxet fa poc. Em va sorprendre, perquè no l’havia vist embarassada. Em saluden efusivament, alguna gent del barri… des que m’han vist a la tele! La relació amb els veïns a Figueres sí que la tenia. El veinatge, podem ensenyar els africans: que si un dia em passa alguna cosa pugui trucar al teu timbre.


Comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *