Què significa ser una dona negra avui a Catalunya? Què vehicula les experiències de les dones africanes al continent? Què podem aprendre, des d'Occident, de les dones africanes i de les dones europees negres? Què podem aprendre les feministes occidentals blanques de les experiències de les africanes i afroeuropees? Es pot escriure, sent una dona blanca com soc, sobre les injustícies de les tradicions africanes contra les dones sense caure en el paternalisme? Podem escriure sobre les tradicions africanes més enllà de l'ablació genital o la poligàmia sense deixar d'explicar com aquests costums afecten les dones?
Continuar leyendo
AFRICANAH a banda i banda del Mediterrani
Last May I had this conversation with Ngenarr-Yassin Jeng, Outreach…
Continuar leyendo
EQUALS NOW: «We’re very open to collaborating, it’s a way to strengthen feminism in Africa»
Remei Sipi fa més de cinquanta anys que viu a Catalunya. Als seixanta-vuit anys, ja jubilada del seu càrrec de funcionària de correus, en fa vint que va a les mateixes parades del mercat del barri de Gràcia. Autora de Mujeres africanas. Más allá de la jovialidad, i d'altres assajos sobre les dones africanes, Sipi acaba d'entrar a la flamant Conselleria de Feminismes en representació de la dona africana. Té poc temps per fer l'entrevista que li faig a la plaça del costat de casa seva, perquè la Conselleria és nova i tot està per fer; va ser la Tània mateixa, que la va contactar.
Continuar leyendo
Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir»
Ann Holland is a Zambian feminist activist. She is the…
Continuar leyendo
SISTAH SISTAH FOUNDATION: «There’s a huge rape culture in Zambia»
L’Aissata M’ballo té 26 anys i sempre ha estat l’única alumna negra de la classe. El seu pare, senegalès fulani, va obrir el primer locutori de Vic l’any 2001. Amb deu anys a Vic hi ha hagut un canvi radical de demografia.
"On són els negres?", em va dir. Eren allà davant nostre, però després de pensar-hi la vaig entendre. El que volia dir era: "On són les dones negres? On són els negres locals? On és la classe mitjana negra de Barcelona? On són les noies com jo?". La sorprenia no veure cap noia com ella.
Quan Montserrat Anguiano m'obre la porta del pis llarg i de passadís estret que és casa seva em fa la impressió que Anguiano és una nena. És menuda i té la veu aguda. La mare d'Anguiano, blanca, treu el cap per la porta del passadís que dona a l'esquerra, perquè el pis són dos pisos units pel rebedor. Els quadres d'Anguiano ocupen el rebedor, el passsadís, i gairebé tot el menjador on em porta perquè l'entrevisti. La pintura aviat la farà fora de casa, a ella i a la seva mare. Els quadres són grans i exhibeixen el perfil i de dones, esquitxos de colors brillants per damunt de fons de colors primaris i de figures de maniquí. Va començar filosofia, belles arts i humanitats, però no va acabar cap d'aquestes carreres i va centrar-se en pintar quadres.
Continuar leyendo
Montserrat Anguiano: «L’autoestima d’una persona blanca no és la d’una persona negra»
