“Una coneguda egípcia s’ha tret el hijab. Sempre que em veu em pregunta per què no em trec el hijab. Treure’s el hijab li ha anat bé, a ella, ara va amb faldilles curtes i s’ha tatuat el cos. A ella li ha anat bé, però jo no ho vull, de moment estic bé. Li responc que no soc tan valenta com ella. —la Fida aixeca una mica el front, com en gest sarcàstic, i fa una pipada de l’haixix que ha portat la Ciara, una escocesa que fa dos anys que viu al Líban i que té un gosset petit i sorollós que reclama la nostra atenció i fa enfadar la gata de la Fida, majestuosa i malcarada, amb les potes blanques com si portés sabates- : “Com que veuen que soc una hijabi moderna volen que em tregui el hijab…”.
Seu amb les cuixes rodones i peus nus entre els coixins escampats pel terra del balcó de la casa on viu amb dues filles adolescents al barri cristià de Furn el Chebbek. La traducció és ‘forn a la finestra’ i, el barri té aquest nom perquè fa anys, tants anys que ningú no se’n recorda, aquí hi havia un forn on sempre venien el pa a través de la finestra. La Fida viu al barri cristià perquè si visqués en una zona musulmana diu que la gent xerraria, la jutjarien. La seva filla Lulú, que mira sèries turques al saló (“entenc el turc, l’anglès, el francès i el coreà, tot per les sèries”), té la pell clara i els cabells voluminosos, ondulats i negres com els ulls. La filla gran és introvertida, fosca de pell com la mare i es passa l’estona al bany, que té la pica embussada de tantes vegades com la noia s’hi ha rentat la cara.
“M’agrado tal com soc. El hijab és el meu document d’identitat. Com que fumo i bec cervesa em diuen ‘treu- te el hijab, yala, és l’únic que et falta’!”. La Fida es trenca de riure i deixa anar el cos enrere, i la Rania, que fa un curs de teatre corporal per a dones amb ella i que només té 22 anys, riu amb ella i li diu “t’estimo, t’estimo, ets com la meva mare”. La Rania és meitat etíop meitat àrab i el seus pares viuen a l’Àfrica: la mare, africana, no s’hi sentia bé, al Líban, i ella i el pare de la Rania van marxar.
La Rania és libanesa i parla l’àrab com a llengua materna, però molts libanesos no entenen que sigui libanesa. És infermera i vol marxar del país, com tothom, però ella potser una mica més que la resta. “Ciara, port’am amb tu a Regne Unit, sisplau, vinc a la teva maleta”. El racisme al Líban és rampant i parteix sobretot de la classe social. La Rania no ens ho diu, però és probable que la seva mare hagi passat per la kafala, el sistema que permet que molts famílies libaneses d’ingressos mitjans tinguin una mainadera a casa sense el passaport a mà i tancada a canvi d’un sou irrisori que no sempre cobra, sobretot des que l’any 2019 l’economia libanesa va començar a esfondrar-se. La kafala afecta sobretot les dones, però també als homes, la majoria etíops, que venen a treballar a la construcció.
La Fida té trenta-quatre anys, està divorciada i és professora d’àrab. Ensenya a parlar l’àrab a l’Ari, al Joan, a la Ciaria, i ara vol oferir tallers de teatre i de llengua àrab pels estrangers que viuen a Beirut, la majoria periodistes o treballadors de les organitzacions internacionals que al Líban surten com bolets i es disputen les tasques humanitàries als camps de refugiats, on voluntaris europeus prou ingenus imparteixen classes de ioga.
“Aquí no ens hi volen, al sirians, i ens volen fer tornar a Síria. Jo ja me n’hi tornaria, a Síria! Tampoc no hi vull viure, en aquest país de merda![…]Perquè se suposa que nosaltres som el gran problema del Líban”, diu la Fida.
Recordo la primera nit que la vaig conèixer al Mezien, a Hamra, una nit de divendres que la música àrab sonava forta i els locals i els expats i els turistes ballàvem. Em vaig alegrar i sorprendre de conèixer algú com ella, cigarreta a la boca i mocador amb un nus al cap, camisa blanca lligada al melic. Ella em va dir, ‘soc la teva primera siriana, oi?’, i em va ensenyar els dibuixos i les aquarel·les que feia, totes amb un punt fosc i algunes molt tristes.
—M’hauràs de perdonar, soc molt sarcàstica. A la gent no li agrada, però soc així.
—Bé, no…
—No, esclar que no els agrada. A la gent li agrada saber si el que els diuen és veritat o és broma, si va de debò o si és mentida.
Li pregunto quants germans té i em respon que en té nou, amb una expressió que anticipa el tedi davant la meva reacció previsible (“quants germans! quants fills que teniu, els àrabs musulmans”, es deu pensar que penso, però en realitat i en part el que penso és “quina sort, qui pogués compartir pares i no envellir sola”); insinuo que els cosins propers i el sexe no lliguen i ella murmura en veu baixa que fa poc va tenir un afer amb un cosí que com tots els seus cosins s’obsessiona amb estudiar i doctorar-se per ascendir a una posició millor; li pregunto quins estudis va deixar a mitges i em respon que res, perquè tret de posar-se a treballar com a professora d’àrab per mantenir-se a elles i les nenes no va començar res.
Va ser mare molt jove, va deixar Síria amb dues nenes petites a coll i potser es va casar per ser alliberar-se de les pressions de la família o potser es va casar per amor i no va funcionar.
Va fugir de la seva granja familiar de Síria quan la guerra començava, el 2011. Ens ensenya fotografies seves amb pancartes i consignes en favor de la revolució que començava i que va acabar per expulsar-la a ella i als seus pares i quatre germans de la casa on vivien, una granja amb oliveres i flors avui mig esfondrada i deshabitada. Té una foto de les nenes quan anaven a la guarderia i a la imatge hi ha unes lletres escrites en àrab i li pregunto què volen dir, però la Fida no em vol respondre.
“Els arbres van desaparèixer, i les flors: on han anat? […] Devien tallar els arbres per escalfar-se a l’hivern […] Estic bé, estic bé”.
Recordo les aquarel·les negres i vermelles que pinta i que em va ensenyar la nit que la vaig conèixer al Mezian, imatges amb banderes i riuades de dones velades i criatures que caminen i ploren. Penso que la Fida va marxar d’Homs amb vint-i-tres anys i dues nenes petites i sento la fiblada de la meva sort.
“Què, hem deixat una petjada inesborrable, en tu, eh?”, em diu quan me n’acomiado, i faig veure que em ric d’ella perquè un cop més no sé si el que diu m’ho diu amb malícia o en broma —però sé que té raó.
Leave a Reply