“Una coneguda egípcia s’ha tret el hijab. Sempre que em veu em pregunta per què no em trec el hijab. Treure’s el hijab li ha anat bé, a ella, ara va amb faldilles curtes i s’ha tatuat el cos. A ella li ha anat bé, però jo no ho vull, de moment estic bé. Li responc que no soc tan valenta com ella.
Camino al costat del Jusuf per Shatila. La Patrícia, la Mireia i jo hem sopat a casa de la seva família, que ens ha convidat a arròs amb Khobayza, una planta semblant als espinacs que no té gust d'espinacs. Viuen al cinquè pis d'un edifici construït de maons grisos i amb unes escales quasi impossibles i sense llum, com tantes altres cases gairebé sempre arreu del país.
"No es pot escriure res de Beirut. Hi has d'haver…
A Beirut tots els motoristes van sense casc, i l'Omar…
Venim del Tadikistan, de Duixanbé. Allà hi ha guerra [...]Amb…
Algunes de les prohibicions de les nenes i dones crescudes…