“No m’agrada la gent del camp […] Les noies del camp sí que m’agraden, però no per tenir-hi cap relació”.
Camino al costat del Jusuf per Xatila. La Patrícia, la Mireia i jo hem sopat a casa de la seva família, que ens ha convidat a arròs amb Khobayza, una planta semblant als espinacs que no té gust d’espinacs. Viuen al cinquè pis d’un edifici construït de maons grisos i amb unes escales quasi impossibles i sense llum, com tantes altres cases gairebé sempre arreu del país, però aquestes escales són més estretes i amb graons més desiguals. La Patrícia té una atròfia muscular i el Jusuf l’ha carregada a pes de braços com fa cada vespre mentre ella i la Mireia es quedin de convidades a la casa de la família. En Jusuf m’acompanya a una de les entrades del camp, que no segueix cap estructura urbanística coherent. Ja fa estona que és fosc però passem per té botigues, punts per fer el cafè, fruiteries i un cementiri on no goso treure el cap però on reposen les víctimes de la matança de Sabra i Xatila a mans dels falangistes cristians.
“La Patrícia i la Mireia es van enfadar amb mi per dir que jo no recollia els plats i que a casa ens distribuïm les tasques. La mare cuina i recull, el pare i nosaltres fem altres coses. Però la mare va on vol i quan vol sense donar explicacions […] No, tampoc es posa vel ni es tapa quan surt de casa. Som oberts de ment, nosaltres, això depèn de les famílies. Però repartim les tasques, i em diuen que soc masclista per això”.
En Jusuf té vint-i-un anys, un germà de quinze anys i una musculatura de gimnàs diari. El seu pare porta uns mitjons alts i unes sabates de jugador de bàsquet, i tots els homes de la família, del petit de dos anys fins al gran de quaranta, xuten pilotes amb la traça i la força de qui hi ha perdut l’estona sempre. Tenen una pistola de balins que disparen a l’aire, em proposen agafar-la. El pare és entrenador i va entrenar un equip de noies palestines en el marc del projecte Basket beats Borders, i en Jusuf em diu “jo també faig d’entrenador de bàsquet aquí al camp, però no de nenes”.
Va ser la primera vegada que l’home va agafar un avió, i va ser per anar fins al País Basc.
“No coneixes Basket Beats borders? Som famosos a tot Espanya! Has de fer un reportatge sobre nosaltres i et faràs famosa! La propera vegada que vinguis portes la càmera[…] No, als carrers del camp no, però aquí casa sí que ens pots fer fotos”.
El pare del Jusuf és agraciat i jovenívol com els seus dos fills. Abans de pujar les escales per sopar m’ha dit a cau d’orella que “si el meu fill és morís almenys sabria on és [al cel], perquè mentre està viu no sap mai on para”.
El terrat de la família del Jusuf té vistes a tot al camp i al cel, obert. Cau la tarda i per tot el camp ressona el Fajr, la crida vespertina a l’oració que acompanya la dansa de les banderes palestines esfilagarsades al vent. La mare d’en Jusuf fuma narguila amb unes convidades al voltant d’una taula que hi ha al terrat, la part més gran de la casa on viuen la família del Jusuf i la família de la germana de la mare. Una de les convidades és la promesa d’un amic de Jusuf, que és jove com ell i encara es mou com si jugués, coqueta dins el seu vestit de tirants.
“Què ets abans, la meva mare o la seva dona?”.
“Això, això, què ets abans?”, diu el pare.
En Jusuf abraça la seva mare i quan intenta petonejar-la ella que va camí a la cuina se’l treu de sobre, diu que s’ha posat una mascareta d’Al·loe vera a la cara. “Abans soc la teva mare”, i el marit sembla només una mica contrariat i en Jusuf somriu amb la gràcia que té per somriure, seductor nat. En Jusuf abraça sa mare com un bé preuat, celebrada pel marit i els fills i celebrada pels hostes que en Jusuf diu que sempre entren i surten de casa tot i que la casa és un cau amb una cuina petita i un terra de ciment nu, sense parquet ni rajoles.
Mentre caminem cap a la sortida del camp li dic que és estrany, però m’agrada Xatila.
“De debò? […] Ara estem millor, perquè el pare treballa. Abans érem molt pobres, vivíem només de les ajudes. És un home treballador, no se sap estar quiet, si cal treballar de franc, només per fer alguna cosa. Aquí sempre hi ha vida, és veritat”.
Ha nascut al camp però la condició de refugiat s’hereta encara que no hagis trepitjat Palestina. Les organitzacions d’ajuda humanitària els faciliten accés a la sanitat i l’educació (sense barrejar-se gaire amb els libanesos, sobretot els libanesos cristians). Els refugiats palestins, a diferència de la resta de refugiats, no poden treballar de manera legal al Líban. Poden anar a la universitat, però han de fer carrera fora. Molts ho fan i emigren als EUA o a Europa; d’altres no fan cap carrera i es queden al camp. La llei libanesa no els permet treballar a les institucions públiques, ni escoles ni hospitals, i hi ha una llista de feines que no poden fer dins del país. Són uns 192.000 arreu del país. En Jusuf no ha estat mai bon estudiant i crec que no anirà mai a la universitat.
“Treballava de mecànic i un dia estava reparant un cotxe i l’amo em va cridar per dir-me que m’amagués. La policia venia a controlar si hi havia refugiats que hi treballàvem, volien fer fora a tots els qui no fossin libanesos. No només als palestins, també als sirians i als altres”.
Li dic en Jusuf que s’esperi a casar-se, que esperi a tenir l’edat que tinc jo ara.
Leave a Reply