(Líban III): Tots els libanesos estimen aquest país

“No es pot escriure res de Beirut. Hi has d’haver viscut com a mínim cinc anys, per escriure alguna cosa”.

Em diu això i després comença a explicar-se. És de nit al bar d’en Bob a Badaro, un barri festiu i benestant. Algunes organitzacions internacionals hi tenen seu i a les terrasses hi ha clients àrabs ben formats que alternen anglès francès i àrab en un sola conversa. Molts són meitat libanesos meitat occidentals, o libanesos que han estudiat o fet estades fora del país, o libanesos que per classe se senten vinculats a la cultura francesa. Al cap del carrer que talla el barri hi ha el que fins als anys noranta va ser la línia de foc entre la ciutat musulmana i la cristiana, i a banda i banda de la carretera dos blocs d’edificis foradats per bales com formatge Gruyère i buits des d’aleshores ho testifiquen. Però a les nit de Badaro la guerra civil és com si no hagués existit.

“El meu nom és Ali. Soc xiïta. El meu pare és propietari d’un terreny, un terreny que està al meu nom, al Sud. És enginyer. El terreny està buit, és un espai on es pot construir. Israel va ocupar el terreny. El meu terreny […] Jo no voto. Mai no votaré per Hesbol·là, però no puc votar contra Hesbol·là, ho entens? No estic a favor del Partit Hesbol·là, els partits invoquen només la religió. Ho entens? Jo no soc musulmà… No visc com un musulmà”.

L’Ali coneix l’amo del bar, en Bob, que aquesta nit a més de fer d’amo fa de DJ. En Bàssam, cambrer a jornada completa i enginyer informàtic per Microsoft (que paga amb dòlars) a temps parcial, em serveix un Margarita. En Bob és cristià i creu en Déu; en Bassam és musulmà xiïta de família però no creu en les religions. L’Ali és xiïta i beu whisky amb gel.

“[…] No votaria Hesbol·là, però són els únics que poden defensar el meu terreny; l’exèrcit libanès és el cos de defensa més mal pagat. Dos-cents dòlars al mes! No poden defensar aquest país. No van poder defensar la meva terra. No estic a favor del partit polític, però estic a favor del Hesbol·là revolucionari, que existeix des del 1975. Com sé que Israel no tornarà a envair les meves terres? Si depèn de l’exèrcit libanès tornaran a envair-les un dia […] Imagina’t que no tens diners i que vas al banc. Demanes un crèdit per alimentar els teus quatre fills. Iran va donar un crèdit a Hesbol·là. Com a partit polític Hesbol·là no serveix per res”.

Parla un anglès fluïd, ha estudiat a Europa i als Estats Units i porta una camisa taronja i una pantalons llargs, de mudar. No coincideix amb el que havia llegit dels xiïtes, el supòsit que solen ser més pobres i menys formats que els sunnites i els cristians. Alguns Alis i Husseins, noms xiïtes, són conductors d’Uber, però no és el seu cas. Parla ràpid perquè té pressa, ha quedat amb algú per anar a algun lloc.

“Hi ha dos tipus de xiites. Hi ha l’Iran, hi ha l’Iraq. L’Iran és conservador, l’Iraq ara està bé, el que estan fent allà està bé[…] Tots els libanesos estimen aquest país. És un país fantàstic perquè hi ha moltes religions, molta diversitat. El problema és que cada libanès estima el país des del seu punt de vista. Ara et sembla que tots pensem igual, però perquè això és Badaro. Badaro, Hamra, és el mateix tipus de barri. Però si vas a altres zones ho veuràs”.

Al Sud del país, a la frontera amb Israel, fa dies que Hesbol·là i l’exèrcit israelià es llencen missils els uns als altres. No hi ha morts però tampoc hi ha pau. En George diu que el mal d’aquest país és la religió; la Lucie diu que el mal d’aquest país és Hesbol·là; l’Ali diu que el mal d’aquest país és la religió i que l’exèrcit no té cap poder.

“[…] Al Líban l’oportunitat i la caritat existeixen, però només per la gent que està a l’ombra d’un o altre partit”.

Penso en el que em va dir la Maryanne, que té un amic xiïta que fa molt de temps que estudia i que intenta exercir de diplomàtic. Com que és un xiïta que no segueix la corda de Hesbol·là no aconsegueix treballar del que vol: si estigués dins del partit-guerrilla ja tindria feina.

L’Ali marxa, i abans d’anar-se’n es gira i m’assenyala i em crida “be a good journalist!”, com una advertència.

—Què t’explicava, aquest tio?

En Bassam m’ho pregunta mentre em serveix una cervesa amb llimona i sal, una reminiscència estranya de la clara. Li responc que m’ha parlat d’Hesbol·là.

—No sé per què hi parles. És un imbècil.