La història del pintor romanès Mure Vasi, un podcast breu sobre Romania i novetats al front. A l’est de Viena. Núm. 6 del butlletí setmanal de Romania i del flanc est. Cada dimarts des de Bucarest.
He passat pel teatre hebreu i per la sinagoga, tancada i barrada, i després he topat amb un pàrquing i hi he vist un escampall de colors i dos homes, un assegut en una cadira a la fresca, un altre home amb una barba blanca i llarga, que pintava el rostre d’un altre home damunt la superfície d’una jaqueta. Feia sol.
Seu, seu, mira, tens visita, ha dit l’home assegut al pintor de la barba blanca.
“Era un amic meu, el Marian. Vaig fer-li fins a 6.000 retrats, abans de morir-se. Em va dir que el seu últim desig era passar a formar part de la meva obra. Es va morir del COVID, fa dos anys que el pinto. Ara preparo una exposició, amb imatges d’ell, tinc imatges d’ell com les que Leonardo Da Vinci va fer de Salai amb el penis erecte”.
El pintor Mure Vasi, Vasile Muresan, té els ulls molt blaus i l’aura d’un savi. Té música clàssica posada a la ràdio de la seva cabana, una favel·la de fusta improvisada, sense electricitat ni aigua corrent i plena de quadres fins a dalt.
“Marian a fost iubitul meu… era el meu home, el meu amant però aquí a Romania això de l’homosexualitat no es pot dir gaire, perquè aquí hi ha molta església. Ara lluitem pel dret al reconeixement civil entre les parelles del mateix sexe, que aquí encara no és legal… els mesos que va estar malalt no el vaig poder anar a veure a l’hospital, perquè ell i jo oficialment no érem família, i la família d’ell no va voler fer-hi res”.
El Marian és a les fotografies de la seva tauleta, a la jaqueta que pinta, retratat sense samarreta.
“Era professor de literatura francesa, el Marian. Era alcohòlic. Vull fer l’exposició amb quadres d’ell com els que da Vinci va fer al seu Salai; fins i tot va retratar Salai a la cara de la Mona Lisa; ‘Mona-Lisa-mon-sa-lai’. Era andrògin, era bellíssim, Salai. A veure si puc fer-la, perquè en aquest país ja se sap”.
El seu Marian no era cap jovenet, més aviat era gras, amb el coll robust i galtaplè. Dins la cova que és el taller i magatzem del pintor hi ha cristos, retrats superposats, colors de pintor expressionista. En Mure em recomana que vagi al Museu Contemporani, al Palau del Parlament.
“Leonardo del pàrquing, m’han dit alguna vegada. I sí, aquest soc jo”.
A Romania es va arribar a fer un referèndum ‘a favor de la parella tradicional’, forçat sobretot per l’església ortodoxa. La població no es va sentir gaire interpel·lada, pocs van anar a votar, i a Bucarest la manifestació per l’orgull gai va complir l’avinguda Victòria amb fins a 15.000 persones, una xifra considerable. Hi ha avenços, però són lents, i l’associació ACCEPT treballa per canviar la legislació, que es permeti el matrimoni civil homosexual i que situacions com la del Mure Vasi i el Marian no es repeteixin.
Fronteres interiors
Romania presenta oficialment Klaus Iohannis com a candidat a cap de l’OTAN, en substitució de Jens Stoltenberg, al càrrec des del 2014. Però segons Bloomberg el candidat fort és l’holandès Mark Rutte, recolzat públicament per Gran Bretanya i els EUA. L’est d’Europa reclama representació en posicions d’alt rang “que estan copades per representants provinents de la vella Europa”, en paraules del mateix Iohannis, però Romania ja compta amb algú en un ‘càrrec alt’, el vicesecretari general de l’OTAN Mircea Geoana —que espera convertir-se en el futur president de Romania (actual càrrec de Klaus Iohannis). El joc de les cadires.
El 24 de febrer va fer dos anys de la invasió russa d’Ucraïna i l’inici de la guerra. Ha caigut la ciutat d’Avdiivka, i l’exèrcit ucraïnès necessita més municions i una estratègia occidental més clara. Els ucraïnesos han perdut més de 30.000 homes al front, i les baixes russes també són molt altes: un militar i blogger rus favorable a la guerra s’ha suïcidat arran de les pressions rebudes per part del seu govern, que el va voler silenciar quan va posar damunt la taula les condicions dures dels soldats russos al front.
Dinamarca ha promès més ajuda militar, i Romania, amb una capacitat econòmica i militar molt més modesta, també ha fet els deures. El president Klaus Iohannis es posiciona ‘a favor de la veïna Ucraïna fins que calgui’, però a hores d’ara menys d’un 20% dels romanesos creuen que Ucraïna ha de seguir rebent suport militar. Si voleu llegir sobre el context geopolític a escala més macro, aquest article de POLITICO és molt clarificador.
La coalició de socialistes i liberals (PSD i PNL), liderades pel primer ministre romanès Marcel Ciolacu, ja ha tancat les negociacions de cara a les eleccions al país. Les locals i europarlamentàries seran el mateix dia, el 9 de juny. La llista europarlamentària serà comuna, i la de les locals no. Les estadístiques aputnen a una nova victòria ajustada de Nico a Bucarest, la capital del país (amb uns 4 milions d’habitants!). Per altra banda, les eleccions presidencials romaneses seran el 15 de setembre, i les del parlament romanès seran el 8 de desembre vinent.
L’oposició, articulada sobretot en torn a ‘Aliança de la Dreta’ (però recordeu que la ‘dreta’ a Romania pot ser menys ‘tradicionalista’ i ‘més transgressora’ que la pretesa esquerra del PSD) acusa socialistes i liberals al govern de voler instaurar un partit únic. L’ultradreta d’AUR i la resta de partits petits en la seva línia també és contrària a la fusió de les eleccions locals i europees, però no formen part del bloc.
Fronteres exteriors
Tirana ha signat un acord amb Meloni mitjançant el qual els demandants d’asil que arribin a la costa italiana es traslladaran… a Albània, un país balcànic fora del nostre radar però que també va viure i patir una dictadura comunista. L’acord de desplaçar sol·licitants d’asil s’assembla al que va intentar fer Gran Bretanya amb la Ruanda de Kagame, però Gran Bretanya no se’n va sortir —i sembla ser que Itàlia sí que se n’ha sortit.
Polònia ha desbloqujat fons europeus de recuperació, i Ursula von der Leyen ha felicitat el nou líder polonès Donald Tusk per als seus esforços. L’anterior govern, el PiS, estava més allunyat de Brussel·les i connsiderat per Brussel·les com a ultradretà i autoritari.
Què passa a Moldàvia?
La república autoproclamada de Transnístria, no reconeguda per Europa i amb la capital a Tiraspol, escindida unilateralment de la República de Moldàvia (antiga URSS i amb una població bilingüe romanès – rus), demanarà annexionar-se a Moscou, i està previst que Putin ho anuncïi el proper 29 de febrer. L’exabrupte arriba setmanes després què Chisniau, la capital de la República de Moldàvia liderada per l’europeïsta Maia Sandu, hagi obtingut el vistiplau per iniciar els tràmits d’adhesió a la Unió Europea i l’OTAN —igual que Ucraïna.
Els gairebé mig milió de ciutadans de Transnístria, amb capital a Tiraspol, són majoritàriament russòfons i tenen passaport rus, però l’autoproclamada república ja va demanar l’annexió l’any 2006 i 2014, i en cap dels casos es va fer efectiva, potser perquè a les elits de Tiraspol no els convé fer front a les sancions contra el capital rus. És possible que es tracti *només* d’un gest per enfonsar més la moral ucraïnesa, més foc d’encenalls. Veurem què passa.
Recomanacions
La primera recomanació és en honor a Mure Vasi i a totes les parelles i famílies homosexuals dels Balcans. És la pel·lícula Housekeeping for Beginners del cineasta macedoni i australià Goran Stolevski, que encara no he pogut trobar disponible a cap pàgina (però seguirem buscant). L’argument? Una parella de lesbianes tenen una filla, la mare de la nena està malalta de càncer i la parella de la dona malalta promet fer-se’n càrrec. A la pel·lícula, veiem roma (gitanos), albanesos i macedonis ètnics que fan una vida conjunta, un fet poc habitual al país però comprensible en un context de marginació com l’entorn de les famílies queer.
Aquesta setmana, a Balkan Insight han publicat un reportatge sobre la mineria a Romania, i aquest reportatge ens porta a d’altres reportatges molt vinculats al butlletí anterior, protagonitzat perl Robert, un addicte al joc i als casinos.
Tant autòctons com immigrants d’altres països de l’est d’Europa treballaven a les mines de localitats com Jiu Valley o Petrila, però el negoci va anar a la baixa i i a finals dels noranta, amb la fi del comunisme i de l’empenta industrial al país. Tot i qur les autoritats romaneses van prometre als miners que es podrien reinventar com a homes de negocis, la Romania dels anys noranta distava molt de ser una terra d’oportunitats. Ion Illiescu, el líder fort després de la revolució, va optar per una transició econòmica lenta al capitalisme —per evitar el caos que es va viure a Iugoslàvia o l’antiga URSS un cop dissolta.
En aquestes localitats mineres, a hores de distància per carreteres d’un sol carril de ciutats grans com Bucarest i Cluj Napoca, les màquines recreatives han passat a ser una ‘forma de vida’, la manera de fer passar el temps i esperar un cop de sort. En temps de Ceausescu, els miners estaven ben remunerats per l’estat i ben considerats. Les màquines recreatives van arribar amb la fi del règim, provinents de Iugoslàvia. La prohibició de jugar no té res a veure amb les ‘constriccions comunistes’: s’estén a països rics i capitalistes com Suïssa, per exemple —els països que vetllen per la riquesa i benestar dels seus ciutadans no els volen veure convertits en zombies del joc.
Avui, la majoria dels residents de Petrila han hagut d’emigrar a Gran Bretanya, França, Espanya, Bèlgica. El documental Planet Petrila explica la lluita d’un miner i activista retirat per salvar els edificis de les mines de Petrila de la destrucció i la decadència. En aquest reportatge, també de Balkan Insight, Vlad Odobescu, Federdico Thoman i Anna Bigano expliquen molt bé la relació entre el món miner deprimit i l’addicció al joc (que és penalitzada pel govern, venut als interessos del lobby de les apostes).
Lluny de l’esfera urbana i de les oportunitats econòmiques implícites, la situació lúgubre de zones deprimides i aïllades al país ajuda a entendre una certa nostàlgia del comunisme, que ha anat a l’alça els darrers deu anys: les mines i la indústria oferien unes oportunitats i una esperança que no poden oferir les màquines escurabutxaques.
La nota dolça
A la ciutat de Iasi, al nord de Romania, un nou momument artístic ha alarmat la població més religiosa: té aspecte de dimoni. Aquestes senyores han optat per l’acció directa; d’altres només que se senyen cada vegada que hi passen per davant. Això de senyar-se no és gens estrany, al país: pots estar a l’autobús o caminar pel carrer i veure persones de totes edats i condicions senyar-se davant de les eslgésies ortodoxes.
El diari francès Le figaro Littéraire ha dedicat la portada a tres autors romanesos que van fer el ronso per París: Panait Istrati, Emil Cioran, i Ionescu. Si voleu conèixer l’existencialisme de Cioran i Ionescu ho podeu fer en aquest enllaç a un programa dedicat als dos.
Gràcies per llegir-me a l’est de Viena.
Leave a Reply