Torno a ser amb Biani, al barri on m’estic i on ell m’ha passejat com una companya de borratxeres que sempre acaben igual, amb ell enfadat per qualsevol petitesa.
«Hariri era un gran polític. Musulmà sunnita, sí, musulmà, però no practicava. El van matar els de sempre l’any 2005, Hesbol·là, a Zaytuna Bay. Ell volia prosperitat per aquest país, que si vols anar a l’església hi vagis i si vols anar a la mesquita hi vagis i que si no vols anar enlloc perquè no creus en res et quedis a casa. Hariri no era dels nostres, però era un bon polític. Hi ha gent que no creu en Déu, què has de fer-hi? Però ésclar, Hariri era bilionari, per això et fiques en política, perquè ja no necessites fer diners. I com que tenia diners tenia contactes amb tothom, també amb Israel. I això no agradava a Hesbol·là[…]».
A Furn el Chebak no hi ha bars ni cafeteries, només un espai envoltat de plantes de plàstic, butaques i catximbes on els veïns es reuneixen quan es pon el sol. Davant l’espai hi ha un local amb una nevera plena de cerveses, vi, i vodka. També hi ha tauletes, i una tele. La nit del 4 d’agost la televisió reproduïa l’acte que es va fer al casc antic de la ciutat per commemorar les víctimes de l’explosió, amb els familiars que feien públic el dol i les queixes contra el govern, que va ignorar el risc que suposava tenir tonelades de nitrat d’amoni mal emmagatzemades al port. Hi va haver una missa. La premsa es va fer ressò de la unitat dels beirutins, però uns quants partits polítics, com el de Biani, es van voler apropiar de la protesta.
Al costat del local hi ha la botiga de l’Edi, que fuma shisha sense samarreta i pren la fresca amb altres veïns del barri com el drus Adnan, com Biaini i gent d’altres famílies cristianes, dones amb els ulls foscos pintats i creus que els pengen de l’escot. Biani parla i ho acapara tot, m’insta a beure una cervesa rere l’altra i senyala l’Edi.
“Ell és el meu líder. Quan ell m’ho digui agafo les armes […] No, jo no tinc armes. Però tenim armes […] Llegeixo molt, jo. M’agrada la filosofia. De vegades el que llegeixo m’agrada tant, em toca tant, que he de tancar el llibre”. Llegeixo Samir Geagea. El nsotre líder és Samir Geagea. Busca, busca qui era, amb el mòbil”.
Biani demana tequila i se n’empassa un glop de cop i l’Edi li diu ‘a reveure’, perquè hi ha un abans i un després de beure tequila. Busco qui era Samir Geagea, ‘el filòsof’. L’ídol de Biani, el cristià panxacontent, el borratxo, el que no va mai a missa, és el criminal de guerra Samir Geagea.
Falangista cristià i líder de les Forces Libaneses durant la Guerra Civil, Geagea va ser acusat de la massacre intercristiana d’Ehden el 13 de juny del 1978; els falangistes cristians de Geagea, encara avui actiu en la política libanesa, són els responsables de la massacre d’ entre 460 i 3.5000 libanesos xiïtes i sobretot refugiats palestins als camps de Xabra i Satil·la del 16 al 18 de setembre del 1982. Els falangistes cristians creien erròniament que els palestins estaven implicats en l’assassinat del seu líder Bashir Gemayel el 14 de setembre, dos dies abans de la matança; l’assassí de Gemayel no era palestí ni libanès xiïta, sinó el membre del Partiti Nacioanlista i Socialista Sirià Habib Shartouni.
“Els cristians libanesos som dos milions, i els jueus dos milions més, i estem envoltats de 300 milions de musulmans; només a Egipte ja són cent milions. Ens agrada veure com es maten entre ells per anar al cel i trobar-se amb dones. Dones! Al cel! Creuen que allà follaran tant com voldran i que cada dona serà més bonica que l’anterior. I s’ho creuen de veritat! Li solia preguntar a un conegut musulmà que si la seva dona també hi trobaria un home rere l’altre, allà al cel, i es posava com una fera! Ha, ha! […] Els fenicis som pocs, però no estem sols; no ens n’anirem mai, d’aquí […] Sí, els cristians libanesos no som àrabs, no en volem saber res, dels àrabs, som fenicis”.
El juny d’aquell mateix any 82 Israel havia envait el Líban, i l’escabatxina dels cristians als palestins i xiïtes va passar sense que les forces israelianes, en guerra contra la PLO (Organització d’Alliberament Palestí) fessin res per aturar-ho. En aquest reportatge d’Al-Jazeera es recullen alguns testimonis de supervivents palestins.
El cap em fa voltes i miro l’Edi, les cares dels veïns que em miren des de les altres butaques, l’Edi sense samarreta com un pare de família qualsevol assegut en un càmping de Torredembarra, Biani rialler com el cunyat que fa bromes racistes per Nadal però que és tan simpàtic. Em pregunto si té sentit que el deixi convidar-me un cop més a seure en aquestes butaques a prendre la fresca amb els veïns del partit, a cerveses, a xupitos de tequil·la i del que calgui, a provar els àpats que em prepara la seva mare.
“[…]A la meva mare li van posar ampolles de vi pel cul i pel cony, durant la guerra, als noranta. Ja la coneixes, la meva mare. És una bona dona, una dona amable, oi? S’ho mereixia? Es mereixia que li posessin una ampolla de vidra al cony i al cul? I saps què diuen, els d’Hesbol·là i el seu líder Nasrallah dels pebrots? Que això no té importància, que això només va passar a unes minories, que no va ser res”.
Leave a Reply