(Líban IV): Agafa les armes, reina

«Agafa les armes, reina. Ha començat la guerra».

Rebo aquest missatge d’en Biaini el 6 d’agost. A les notícies es parli del foc creuat entre l’exèrcit israelià i els musulmans xiïtes del partit-guerrilla Hesbol·là prop de Naqoura, a la costa Sud del país que fa frontera amb Israel. La picabaralla és cíclica perquè el sud del país és de majoria xiïta controlada per Hesbol·là.

“Envia-li una foto meva a la teva mare, que vegi que soc cristià”. Exhibeix la creu de la mida d’un pam que té tatuada al braç dret i agafa la creu de fusta que li penja del coll com un rosari.

Biaini, sense dents, perdudes per dècades de prendre cocaïna, amb la seva panxa grossa i dura com un barril, és el meu guia turístic pels monuments kitch que hi ha a Furn el Chebek, a l’est de Beirut. Cada rotonda té una verge i un sant, i un d’aquests sants, diu, va aconseguir que la seva germana que els metges donaven per estèril es quedés embarassada.

El 3 d’agost, ell i la resta de membres del partit de les Forces Libaneses van fer una missa a ple carrer en honor a dos bombers del barri morts en l’explosió del 4 d’agost del 2020, i els cotxes desfilaven amb cançons de resistència cristiana i banderes del partit i de creus gegants al llarg del carrer Damasc, l’antiga línia divisòria entre la part cristiana i musulmana de Beirut.

Les Forces Libaneses, partit cristià radical, commemoren l’aniversari de l’explosió.

“D’un dels dos bombers caiguts a l’explosió només en van trobar un braç; van saber que era el seu per les mostres d’ADN, només. Mira, aquesta és la seva foto. Tenia vint-i-pocs anys. Fes-li una foto, fes-li. Mira, aquí hi ha una llista dels màrtirs del barri». La fotografia del noi presideix el carrer on va viure. Era un home alt i ros, guapo, vestit com un militar. «Nosaltres estem a favor de l’exèrcit libanès, és el nostre exèrcit. Les Forces Libaneses hem deixat les armes però estem disposats a tornar-les a agafar quan calgui».

Per Biaini i els membres del partit de les Forces Libaneses, els morts cristians de l’explosió són uns màrtirs més a la llista. El seu recompte de ‘màrtirs’ es remunta a la guerra civil libanesa entre cristians i musulmans que va durar quinze anys, del 1975 fins als anys noranta. Al barri de Furn el Chebek hi ha temples amb fotografies d’homes caiguts acompanyats de la verge Maria, d’espelmes i de la bandera del partit. Creuen que l’atemptat és una manifestació més de la guerra que els ha declarat Hesbol·là i que l’accident del port va estar orquestrat contra els cristians.

«El port és un barri de majoria cristiana; tots ho sabíem, el que passava al port, tots els que hi treballem ho sabíem, però ningú gosa dir res, perquè si parles et maten», va dir-me Biaini el vespre que el vaig conèixer.


Quan el vaig veure per primera vegada jo menjava gelat a les escales d’una església del barri. Davant meu hi havia una dona gran asseguda en una cadira de plàstic, i un home gras i corpulent es va posar a parlar amb ella.

Crazy old woman. Ha perdut el cap. Cada dia la porto a casa amb el cotxe i ella torna a venir aquí davant de l’església, a peu. La torno a portar a casa i torna a venir, i sempre estem igual. No hi toca. De vegades sí, que hi toca, però després fa això. Tota la seva família està a Amèrica”.

Cafè libanès o a la turca

En Biaini després va reconèixer que m’havia vist comprar el gelat des del seu balcó i que només havia baixat a renyar la dona per venir a saludar-me i convidar-me a beure el cafè libanès que prepara la seva mare. El cafè libanès és com el turc, té el pòsit al fons i es pren sol, potser bullit amb sucre o amb cardamom. És una herència de l’imperi otomà —»No els ho diguis als armenis, que és cafè turc».

La mare de Biaini és silenciosa i una gran cuinera; només parla francès, a diferència del fill, i m’ensenya orgullosa les fotografies dels casaments dels seus altres dos fills. Biani en té gairebé cinquanta però és solter. La mare és gran, però encara treballa a l’hospital amb els pocs recursos que té, perquè a tot el país els medicaments són escassos. A través de la seva samarreta d’estar per casa veig que a la dona li falta un pit, que va perdre a finals dels anys noranta a causa del càncer.


Biani ha passat un total de nou anys a presons de països diferents. A Rússia, a Anglaterra, d’on va demanar que l’extraditessin.

«La pitjor presó? Aquí al Líban. Érem deu homes en una habitació de deu metres quadrats, i vigila a les dutxes. Però jo hi estava bé. Ningú es fica amb els cristians, a la presó. Tenim més formació, tenim més diners».

La casa de Biani no és res de l’altre món, un apartament d’aquestes amb les butaques sempre enfundades en llençols, com a l’espera d’alguna data assenyalada.

«[…]Tenia una habitació per mi i el menjar de la mare que venia a veure’m. Hi havia refugiats palestins que no volien marxar, perquè no tenien on anar quan sortien, i en canvi a la presó tenien llit on dormir, i menjar. També hi havia sudanesos que havien complert condemna feia anys però que seguien a la presó perquè el seu país no els reclamava. Quan em pregunten si em sap greu, haver passat tant de temps a la presó saps què els dic? La vie est belle meme dans la poubelle (la vida és bonica fins i tot des de les escombraries)».

Deja una respuesta