Bucarest – Birmingham

A l’est de Viena. Núm. 4 del butlletí setmanal de Romania i del flanc est. Cada dimarts des de Bucarest.

Encara a Bucarest, la Roxandra plora contra el vidre de la finestra de l’avió en direcció Birmingham que he agafat per anar a Oxford. Seu al costat del seu home Corneliu. Són joves amb noms antics: els romanesos de la seva quinta solen dir-se Andrei, o Radu, o Ioana. Els cabells d’ella són prou llargs per formar un monyo compacte i negre recollit darrere del crani amb pinces de colors. Té pànic a volar.

Entre ells parlen una llengua molt allunyada del romanès.»Parlem ţigan», diu el Corneliu, el romanó, la seva llengua originària, emparentada amb les llengües índies del Punjab i del Rajhastan. Al casc antic de Bucarest hi ha gitanos que fan música o venen roses, se’ls reconeix sobretot per l’activitat i la indumentària. La Roxandra no porta mocadors ni faldilles, em diu No m’agrada. També saben el romanès, i el castellà.

— Quan vaig parir els bessons tenia quinze anys. Ara en tinc vint-i-dos i una altra filla de quatre, he deixat els nens amb la sogra perquè van a l’escola a Bucarest.

— Jo tinc 32 anys, cap fill. Vaig a Oxford a fer una conferència.

— Què és, això? Explicaràs a la gent la teva vida?

És el segon vol que agafa, diu ell, el primer va ser per anar a Espanya. Li pregunto si estan casats, el Corneliu em mira amb una ombra de sospita, em respon que Bé, promesos, i afegeix que els gitanos espanyols no compleixen gaire amb la norma, que no tots contemplen el ritual del mocador, ni les lleis del matrimoni.

Van créixer a Espanya, hi tenen part de la família (“anem on podem i si trobem un lloc on s’està bé avisem a la resta”). La Roxandra diu que Romania no li agrada i que quan hi torna no hi coneix gairebé ningú ni ningú la coneix. Una de les feines que han fet és collir alls, a prop de Madrid, i un dia els van entrevistar per preguntar-los com vivien, i es van deixar retratar i tot.

“Estic acostumada a anar i venir de Romania a Espanya amb l’autobús. Són trenta hores. T’avorreixes, però no passes por com ara”.

El primer vol que va agafar va ser per anar a Espanya, de nena, i aquest cap a Birmingham és el segon. Hi van a buscar-se la vida, però cap dels dos parla anglès. “Per treballar en algun magatzem no li farà falta l’anglès”, em diu ell.

L’esclavitud dels gitanos romanesos era habitual al que avui és Romania i Moldàvia fins entrat el segle XIX. Alguns eren nòmades liures, però la majoria eren propietats de grans i petits senyors feudals, o dels monestirs. L’estigma és fondo i està tan interioritzat que lluny de plantar cara alguns d’ells en reneguen, per separar-se de la idea del gitano brut, captaire, sense cultura. Quan encara feien d’esclaus, es dedicaven a arrencar alls i cebes.


Catalin Tolontan: “La diàspora romanesa és equiparable a la dels sirians”

Catalin Tolontan (Bucarest, 1968) és un dels millors periodistes d’investigació de Romania. Em parla de la interferència de la indústria de les apostes al periodisme, del present i el futur de Romania, del populisme i del sentiment d’inferioritat a l’Europa de l’est.

El digital Vilaweb m’ha publicat l’entrevista que vaig fer-li (visca!) i podeu llegir-la sencera aquí.


“Vaig començar en un Bed and breakfast a canvi de llit i forquilla. Era… Tots erem immigrants […] Els pares tenien un hotel a Constança, al Mar Negre. Jo els ajudava. Però això quan aquí al menjador de la universitat els companys em diuen que està molt ple de gent jo somric… a Constança feia moltes més taules alhora des que era un nen”.

M’he assegut a la taula on mengen els treballadors que preparen l’esmorzar. A les altres taules hi ha estudiants, la majoria blancs malgrat les beques la universitat pública del país –i Oxford és una universitat com les altres d’aquí, totes cares, poc menys que als Estats Units.

A Anglaterra molts treballadors són romanesos. Blancs que serveixen. Al menjador d’Oxford, l’Andrei se sent bé. És una feina estable. Quan no treballa, balla salsa i batxata.

“Els romanesos allà van de casa a la feina i de la feina a casa. Em venen a veure, fem coses junts aquí Oxford i els dic: per què no feu res, allà? Per què no quedeu per veure un partit de futbol o de bàsquet del vostre equip preferit en directe? I em pregunten: I amb qui? Entre vosaltres! Per què no quedeu entre vosaltres?”.

No dic res, però després penso que els seus amics potser no fan gaire res perquè Romania els contagia un cert desànim. L’oferta hi és (s’hi fan classes de salsa, per exemple), però és magra i no és evident, has de buscar-la amb ganes. Crec que el fet de ser a Romania (encara) i no a l’estranger és el que els fa quedar-se a casa. Això i la falta de diners, és clar, però no és només la falta de diners. Ser a fora mou l’engranatge, és el miratge del bon futur encara que freguis plats o no trobis una casa, encara que hagis de passar a ser l’estament més baix per després, potser, aconseguir alguna cosa, com ara servir en una bona empresa i arrambar noies a la classe de batxata. De vegades ens calen les llums de colors dels aparadors i el moviment al carrer, sentir que tenim aquesta opció o aquesta altra, per fictícies que siguin. Res d’això no passa gaire a Romania. La gent que fa diners de seguida es compra cotxes cars perquè, a diferència de Londres, a Bucarest no hi ha gaires coses més en què gastar-se’ls.

A Birmingham, en un hostal desolador, amb lliteres de tres llits un damunt de l’altre i un televisor gegant, amb llums de sala de geriàtric, un home mig ros i mig calb seguia les notícies esportives en romanès. Birmingham ho té tot, però és grisa com Bucarest.


Preparar-se per la guerra?

L’1 de febrer, en una entrevista amb Europa Libera, el cap de l’exèrcit romanès Gheorghita Vlad va apuntar que el país hauria de preparar-se per “un atac imminent de Rússia”, i va afegir que Romania “no està preparada”.

El general Gheorghita dubta que Putin s’aturi en cas d’una victòria a Ucraïna i assenyala que no hi ha cap llei que permeti mobilitzar els reservistes necessaris en cas d’una ‘emergència’.

El general romanès; el comandant militar de l’OTAN també ho ha dit, amb referències a la necessitat de ‘transformar la aliança’, i el ministre de defensa de Gran Bretanya.


Fusionar les eleccions (i qui dia passa any empeny)

El proper 9 de juny estan programades les eleccions europees. Enguany mig món viurà eleccions, però a Romania n’hi haurà quatre rondes: europees, parlamentàries, presidencials, municipals. La notícia és que tant els liberals del PNL com els socialistes del PSD de Ciolacu, que governen en coalició des del 2019, es plantegen fusionar-les totes en un sol dia (!). Al·leguen que, així, més romanesos compliran amb les urnes.

  • L’oposició pensa el contrari. Tant els liberals més progessistes de REPER com la minoria nacional hongaresa i la ultradreta es mostren contràries a aquesta ‘fusió’ electoral, i algunes ONGs apunten que podria atemptar contra la claredat i confondre els votants respecte què estan votant en cada cas.

  • La nota de fons és clar: PSD i PNL busquen mantenir l’estabilitat relativa vigent governada per ells (malgrat les vagues de transportistes i de metges i professors, aquestes dues cícliques). Caldrà veure si la legalitat romanesa permet fondre les quatre rondes electorals en una de sola.


Fronteres exteriors

  • Un actor serbi de la nova temporada de la sèrie d’HBO White Lotus: expulsat per acusació del ministeri exterior ucraïnès de ser còmplice del Kremlin (!). La notícia és del NYTimes.

  • La dona més rica d’Europa de l’est és la txeca Renata Kellnerova, propietària de l’empresa de telecomunicacions PPF. Té accions valorades en 43 billions de dòlars segons Bloomberg, i l’empresa ha arribat a mans seves arran de la mort del seu home en un accident d’helicòpter. El cas Kellnerova és una història de ‘transició comunista exitosa’, i la notícia és que, arran de la guerra entre Rússia i Ucraïna, la vídua ha assegurat que redigirà les inversions de l’empresa cap a Occident.


Gràcies per llegir-me.


Comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *