Sense niqab no hi ha paradís

Noia 1: On creus que han anat a parar, els altres?

Noia 2: Ells potser encara són vius. Crec que hem caigut d’un balcó.

Noia 1: Per què collons fa tanta calor?

D’un no-res de dunes apareix una dona amb una túnica llarga, cenyida i carregada de pedres. Llavis pintats, cabells al vent. Porta un test amb un cactus a la mà esquerra.

AISHA:  Heu arribat a Oman. Sou a l’única zona sense aire condicionat.

Noia 2: I vostè qui és?

AISHA: Aisha, l’esposa del profeta. He sortit a buscar un cactus que només creix en condicions de sequedat extrema. És fantàstic per la hidratació genital.

Noia1: Quin profeta?

AISHA: L’únic que existeix, Mohammed.

Noia 1: Ah. I per què s’hidrata la vagina, vostè?

AISHA: Els àrabs d’aquí el paradís són molt fogosos. Una no dona l’abast. A més hi ha la qüestió de la meva gran popularitat per haver copul·lat i engendrat fills del profeta. M’esperen un centenar d’acròbates nus amb qui relacionar-me, aquesta setmana.

Noia 2: I què se suposa que hem de fer-hi nosaltres, aquí?

AISHA: Instal·lar-vos-hi per tota l’eternitat.

Noia 1: No hi ha cap acròbata àrab, per nosaltres?

AISHA: Ni parlar-ne. Les infidels com vosaltres no hi teniu accés. Com a molt podeu mirar de copul·lar amb algun dels individus que corren per aquí, però jo ni ho provaria. Són blancs, lletjos i vells. A més han perdut la xabeta. Hi ha gent a qui la mort senta fatal.

Noia 1: Podem parlar amb el profeta?

AISHA: Ui, complicat. Ara fa la becaina, i a més ja no accepta més demandants d’asil.

Noia 2: No som demandants d’asil! Exigim parlar amb el profeta i ser retornades a casa nostra, a Europa.

AISHA: Està complicat, ja us dic que no acceptem més visats de lliure moviment. A més, els vols en direcció a l’Europa laica dels vius estan caríssims.

Noia 1 (banyada en suor i llàgrimes): Exigim retornar a la casa de la il·lustració, la llibertat i el laicisme! A casa nostra!

Dos homes apareixen corrents. Fan cercles entorn a les tres dones i es persegueixen l’un a l’altre. Un duu una perruca blanca de tirabuixons i mitjons llargs, però fa molta catipent i té l’aspecte d’algú que porta un parell de segles sense canviar-se de roba. L’altre té els cabells esbullats i la llengua fora.

AISHA: És un tal Volaire, o Volalaire, o Voltaire, no sé com n’hi diuen, vostès. L’altre és Einstein, que ja no tocava gaire en vida imaginin-se’l mort. I ara si em permeten, tinc coses a fer […] Que consti que nosaltres ja avisem, que la nostra religió és la veritable. Burka en vida i acròbates àrabs per tota l’eternitat. Què són, uns anys d’obeir els homes? Res. El que compta és l’eternitat. 

EINSTEIN: Desgraciat! Torna’m el cactus!

VOLTAIRE: La raó empírica em sembla indicar que estàs igual de mort que jo i que per tant no necessites beure aigua! Prova de llepar sorra si tens set o gana!

AISHA s’acomiada i obre la porta situada enmig del no-res de dunes i cactus hidratants esparsos.

Noia2: Podríem aprofitar per entrevistar Einstein.

Noia 1: Psè. Tenim temps.