Quan Montserrat Anguiano m’obre la porta del pis llarg i de passadís estret que és casa seva em fa la impressió que Anguiano és una nena. És menuda i té la veu aguda. La mare d’Anguiano, blanca, treu el cap per la porta del passadís que dona a l’esquerra, perquè el pis són dos pisos units pel rebedor. Els quadres d’Anguiano ocupen el rebedor, el passsadís, i gairebé tot el menjador on em porta perquè l’entrevisti. La pintura aviat la farà fora de casa, a ella i a la seva mare. Els quadres són grans i exhibeixen el perfil i de dones, esquitxos de colors brillants per damunt de fons de colors primaris i de figures de maniquí. Va començar filosofia, belles arts i humanitats, però no va acabar cap d’aquestes carreres i va centrar-se en pintar quadres.
“L’any 2004 vaig començar amb la música. Per mi la música és molt important, no puc sortir de casa sense els meus auriculars, la meva música, les meves cançons. Va ser la meva primera forma d’expressió, jo composava, tocava, cantava acompanyada de bateria i baixista. És el fil conductor de la meva vida, i cada etapa té una banda sonora. Per mi la música ho és tot; després vaig passar a la pintura i des del 2015 no he parat de fer exposicions. Abans de fer exposicions estava perduda”.
El seu telèfon sona. Té una reunió, ve d’un assaig. Continua amb la música. La seva cantant preferida és PJ Harvey, una dona blanca que cultiva un estil musical allunyat del que majoritàriament associem amb l’africanitat. D’entrada només pintava dones blanques.
“He pintat dones sempre, feminista sempre. M’atrau més el cos d’una dona que el d’un home, per pintar. El meu referent era la Louise Brooks, una actriu blanca dels anys vint, i més endavant la PJ Harvey, la meva cantant preferida. La retratava a ella. Però quan vaig començar a estar bé amb la negritud vaig començar a evolucionar. […] Recordo com em sentia a l’escola, jo no volia ser negra, i menys de l’Àfrica. A la tele semblava que a l’Àfrica només hi hagués nens morts de gana, envoltats de mosques: almenys ara ja no hi surten mosques, a les fotos, segueix sent pornografia pura, com les ONGs que exposen la cara de nens. Els nens negres que passen fam apareixen amb la cara descoberta. Als nens europeus els difuminen la cara. No és igual una vida negra que una de blanca, no et consideren igual, la teva vida no importa, és com si no fossis una persona. Suposo que alguna ONG té intencions bones, però […] quan creixes com a persona i com artista t’adones que el teu art no pot ser una cosa frívola i banal. Per obligació envers mi mateixa el meu art ha de ser reivindicació política, necessito dir coses i denunciar-les, i un bon canal per fer-ho és l’art. Poques vegades he fet paisatge, sempre he fet persones. Últimament estic fent més art abstracte, cosa que no m’esperava, però és una evolució; al final el cos, l’ànima, et demana fer això. I la pintura abstracta expressa més que la figurativa, pel color, la llum, el caos ordenat: reflecteixen moltes coses”.
Em diu que un dels pisos li ha deixat la mare, i a l’altre hi viuen la seva mare i també la filla de la Montserrat quan està per casa.
“Vaig ser mare als vint anys. Tenia una parella i vam estar junts dos anys. Em vaig quedar embarassada i ell no volia ser pare, però jo tenia ganes de ser mare i ho vaig tirar endavant. No he estat sola i desesperada mai, tampoc amb la nena: tenia ajuda”. La Montserrat viu amb la mare i no té despeses més enllà de pagar per l’escola de la seva filla adolescent. La seva mare blanca i ella són un equip, em diu, “la porto a tot arreu”.
La pintura d’Anguiano és rítimica, amb pinzellades de colors vius afegits. “Aquests que estàs veient són nous. Aquest era per un concurs[…] aquest altre és molt nou. Aquest m’encanta. A aquest no li pots fer foto perquè entra a concurs aviat. Els venc per entre dos-cents i escaig i mil i escaig”.
— Si fa vint anys t’ho haguessin dit, t’ho hauries cregut, que viuries de l’art?
— No.
Li pregunto si Sants és, a més del barri on viu, el barri on va créixer.
“Sants és el meu barri i no me n’he mogut mai, porto trenta-vuit anys aquí, mateixa casa i mateixa gent. Però ara que la meva filla ja és gran me n’aniré a viatjar pel món. A fer residències artístiques, que em ve molt de gust. Soc conscient que soc una privilegiada. Al setembre vull marxar, empapar-me del que fan altres artistes; jo tinc molta sort, la veritat, ho dic sempre. Podria anar de víctima però he conegut la gent que havia de conèixer, he treballat amb qui havia de treballar, considero que estic dins del circuit. Però no és una cosa immediata”.
—Aquí a Sants fa poc que ha obert Periferia Cimarronas, un espai teatral afro iniciativa de Silvia Albert Sopale. Penses col·laborar-hi com a artista, Montserrat?
— Acabaré fent-hi alguna cosa. L’espai és del tot necessari i bravo ella per tirar endavant una iniciativa com aquesta. Aquests espais els necessitem, per estar amb nosaltres mateixos, per curar-nos, cuidar-nos, estimar-nos. Crec que hem d’organitzar-nos políticament, sentimentalment… tot. Ajudar-nos entre nosaltres és important. Els espais no mixtes és per parlar amb llibertat entre nosaltres, perquè no et diguin que ets una racista quan defenses posicions en favor de la negritud i des de la pròpia negritud. Un espai afro feminista! Segur que serà un espai de referència, al marge dels altres artistes afros que estan fent coses. Aplaudeixo la iniciativa. Aquest any també hi ha hagut el festival Grec: penso com la Silvia, està molt bé que dediquin el Grec a l’Àfrica i que ens convidin als artistes afro, però que no es quedin només amb aquestes mesos dedicats a l’Àfrica. Som artistes, cony, i som d’aquí (o encara que no siguem d’aquí!). Crec que s’ho haurien de mirar una mica. És com fer-nos parlar sempre de l’africanitat i la negritud. A la tele, on sigui. Sempre racialitzant-nos. Comencen a posar gent negra a la tele, però estan fent de negres. No em puc desvincular del fet que soc negra però puc parlar de moltes coses més, i de fet potser podré parlar millor de pintura i d’art. El tema és complicat, però s’està movent.
—Hi ha una sèrie, Insecure, com sempre nord-americana, que mostra els microracismes diaris i com irriten les protagonistes en el seu dia a dia. La conexies?
—Amigues meves blanques me n’han parlat, però no l’he vista. M’agrada molt que diguis que els referents sempre són nord-americans, perquè és veritat; i és tan diferent! És que no ens tracten igual. És classisme, també, potser perquè els americans tenen pasta. Jo vaig començar amb l’Angela Davies i tota la colla, són súper referents… però també em vaig girar per buscar referents al continent, que n’hi ha molts, no te’ls acabes, i és una sort pels afrodescendents.
Parlem dels homes, em diu que no els entén. Tant ella com jo consumim articles d’autoajuda en línia. La Montserrat em fa preguntes, em parla com si l’entrevistada fos jo.
“Aquesta nova era, la facilitat de les relacions per internet… això ha fet que els tios no vulguin estar amb una sola dona, volen estar amb deu mil. Els valors han canviat, hi ha una pèrdua de valors. Les noies també, les de vint d’ara no són com eren, hi ha més llibertat, que si el poliamor, que si les relacions obertes. Jo segueixo creient en l’amor monògam per sempre”.
Anguiano m’enumera les ocasions en què algun home blanc ha volgut acostar-se-li amb arguments suaus i exotitzants sobre la seva ‘bellesa de princesa d’èban’ per després respondre-li, un cop ella els ha rebutjat, que tampoc s’ho cregui, que en el fons no és tan maca.
“[…]Es pot fer activisme a través de l’estètica, i no és gens frívol. Els cabells per nosaltres són molt importants, per exemple. Recordo una vegada que estava amb un noi, feia un temps que sortíem. Em vaig treure la perruca que duia en aquell moment i me li vaig mostrar tal com era, amb el meu cabell afro curt natural. No em va trucar més. Però és igual. Es tracta d’estimar-se sent negra, i és complicat però es pot fer. Jo crec que ho he fet molt bé, amb la meva filla, si més no puc dir que ho he fet de manera molt conscient. Fer-la sentir que és maca pel fet de ser negra. Que no cal que et planxis el cabell per integrar-te i totes aquestes coses que diuen. Jo ara estic de puta mare amb mi mateixa, però m’ha costat uns anys, treballar l’autoestima és molta feina i molts psicòlegs. L’autoestima d’una persona blanca no és la d’una persona negra: la tenim debilitada perquè des que has nascut et diuen que no ets maco, que no vals, que no arribaràs enlloc. Passa sobretot a la diàspora, però a l’Àfrica també, algunes dones allà es blanquegen: nigerianes, equatoguineanes… Em fa molt de mal, veure negres blanquejades. Perquè a més ho veig, la melanina no marxa dels nusos dels dits, que els queden més foscos que la resta del cos: me n’adono. Com ha d’estar per exposar-se als càncers de pell. Blanquejar-se és molt bèstia, però després també hi ha la qüestió dels cabells, allisar-lo: no ets blanca, no t’has d’assemblar a les blanques. Entenc per què ho fan… però ja està bé, per triomfar i per agradar no t’has d’assemblar a una blanca! Després penses… qui triomfa, com a referent negre? Beyoncé i Rihanna: què tenen de negres, elles? Són negres blanquejades, amb el cabell ros! Per més que hagin fet feina per la causa. La Lupita Nyong’o, l’Angela Davies, elles ara estan fent que això canviï… Vaig anar al Grec i vaig veure… una dona rotunda, amb els turbants, els colors. Era una bellesa. Som belles”.
Diu que mai no ha tingut relacions sexuals ni sentimentals amb un home negre. En general li costa trobar homes negres que comparteixin els seu gust musical, i la música és important per ella: “si em diuen que la seva música predilecta és el reggaeton… no puc. I això també em passa amb els homes blancs, clar”.
Després de l’entrevista amb mi ha d’acudir a una subhasta, “tres quarts d’hora parlant en anglès”, es lamenta. “Estic molt rara, avui, què em passa? Hi ha lluna plena? Jo soc Leo, m’encanta l’estiu, però no sé què em passa […] Just ara començo a ficar la poteta per aquí, el mercat internacional de l’art”.
Li agrada treballar amb nens i amb gent gran. Quan ha fet tallers amb gent gran ha sentit com abans de començar els usuaris s’hi referien a sotaveu com ‘aquesta morta de gana’ i després, acabada la sessió del taller, li oferien casar-se amb els seus fills de mitjana edat: “Són grans, puc entendre la seva mentalitat: fa només 150 anys es venien negres com si fossin animals; no és estrany… però és esgotador, haver d’educar tothom tota l’estona […] No és veritat, que siguem racistes des que naixem: he fet tallers amb nens de tres i cinc anys i no ho veuen, que siguis negra. El llegat colonial s’ha anat blanquejant, per això no hi ha marca visibles dels descendents d’esclaus negres a l’estat espanyol. Ma mare diu que aquest procés s’anirà invertint, que ens enfosquirem”.
Leave a Reply