En George m’ha recollit amb cotxe a Forn el Chebak i m’ha portat al casc antic.
Passem per la part del port on hi va haver l’explosió del 4 d’agost, s’atura perquè jo pugui fer-hi fotografies. A la zona hi ha periodistes que hi fan directes.
“No m’interessa parlar de sociologia, ni de política, tampoc llegeixo. M’interessen les coses pràctiques”.
És arquitecte i fa un any que està sense feina. No ha sortit mai del país i és difícil que pugui fer-ho aviat, perquè els visats per sortir del país es paguen en dòlars. Passa els dies al cinquè pis d’un edifici de Mar Mikhail, té un balcó gran per on passa una brisa agradable al vespre i té un parell d’apartaments que li donen un ingrés extra en dòlars. Quan no busca feina practica amb maquetes per no perdre habilitats. Li agrada beure el vi negre fet al país i el pollastre a la barbacoa, i m’explica que quan era més jove ell i els cosins caçaven ocells i els desplomaven i se’ls menjaven al poble dels seus pares.
Té trenta-sis anys però no està casat.
“També es deia Júlia, Juliana, és un nom comú […] Sí, només és comú entre els cristians. Però va decidir marxar”.
El coronavirus va deixar l’empresa on treballava sense projectes. Primer els van enviar a casa i després els van dir que no calia que tornessin. Com que treballaven des de casa l’explosió del port del 4 d’agost de l’any passat el va enganxar a casa dels pares, fora de Beirut. Aquell dia va tornar del poble per veure els danys materials que havia patit casa seva, entre Mar Mikahel i Archafrieh. Com tants altres ciutadans, va participar poc o molt de la neteja de runa dels carrers.
Demà té la seva primera entrevista de feina en un any.
“Som quatre milions de libanesos. Aquest país no pot sostenir 2 millions de refugiats sirians. Els alemanys van acollir 100.000 sirians i després han dit prou, perquè tot té un límit. La guerra a Síria s’ha acabat. Podrien tornar, però aquí reben diners de les Nacions Unides. Cada nen d’aquests té uns diners assignats cada mes per viure, però demanen igualment”.
Els nens sirians venen roses per les terrasses de Mar Mikhail. Alguns no aixequen més de sis pams de terra i ja esquiven les motos i els cotxes que transiten les carreteres sense semàfors com qualsevol adult. També hi ha gent gran que ven bijuteria o que demana, en alguns casos vells libanesos. Les criatures amb rams de roses passen una rere l’altra mentre ell i jo ens bebem una Almaza, una marca popular de cervesa libanesa.
“Yala, yala, marxa!”
Els refugiats sirians no li agraden gaire.
“Dormen deu nens i els pares en una tenda. Cada sirià té una mitjana de quatre dones, i cadascuna té quatre o cinc fills, i tota la família viu junta en un espai petit. És insostenible. Ja ho saps, oi, que els sirians van conquerir una part del Líban? Hi ha estadístiques de guerra que diuen que encara hi una seixantena de libanesos a les presons del règim de Síria.
[…]
“Crec que Europa acabarà sent musulmana”.
L’endemà torno a veure el George prop de Mar Mikhail, a primera línia de l’explosió del 4 d’agost. No té gaires amics, molts han marxat de la ciutat. Abans de veure’l he fet fotografies als danys materials d’un restaurant. També he fet la foto més trista que he fet fins ara. Un nen sirià i el seu pare venien mocadors. El pare em volia vendre un mocador i jo li he dit que no vull mocadors però que li pago l’equivalent si es deixa fotografiar. Buscava una fotografia d’un pare i un fill, no em calia que es veiés cap cara, només la prova de com els refugiats sirians malviuen a Beirut. L’adult no volia sortir, però ha ordenat al fill que es plantés davant meu i jo m’he ajupit per retratar-lo. He accedit a l’obscenitat de retratar un nen com qualsevol altre que em mira sense entendre per què el retrato i encara menys per què pago al seu pare l’equivalent a 10 cèntims per retratar-lo. No faré servir mai aquesta fotografia, enlloc, però ja l’he feta.
“Ja has escrit sobre alguna cosa?”, em pregunta el George.
No li dic que he escrit sobre ell, que he fet una nota mental per cada comentari que feia sobre la natalitat excessiva entre els refugiats sirians o sobre les hajja, que són les musulmanes que han fet el pelegrinatge però que per ell són simplement les musulmanes que porten hijab. Em pregunto si és just retratar la seva part mesquina i no parlar de la meva, no transcriure el que li he dit, com he empatitzat amb ell i li he dit que entenc el dolor de ser una minoria al teu propi país.
Leave a Reply