El meu lloc preferit

“El meu lloc preferit del Líban? El camp. Un pot marxar a viure lluny, però sempre vol tornar on ha nascut”. En Mohammed va néixer i créixer al camp de refugiats palestins de Shatila i és l’únic fill d’una família amb quatre germanes. Va veure l’explosió del 4 d’agost del 2020 del port a pocs metres de distància mentre esperava en un solar del barri de Mar Mikhail que és punt habitual de trobada entre els repartidors de l’empresa Zomato. Quan el vaig conèixer al mateix lloc on va viure l’explosió davant del port, amb el seu anglès macarrònic i la gorra de Zomato, mai no hagués dit que a més de repartidor també era estudiant de tercer d’enginyeria mecànica.

Aquest vespre el Mohammed m’ha portat en moto a la part amagada de Zaytunay Bay, un passeig artificial ple de cafeteries cares i hotels llegendaris que ja no existeixen. L’any 2005 a Zaytunay Bay va saltar pels aires el cotxe del dirigent Rafik Hariri, en bona part culpable de la situació actual de la banca libanesa i del deute impagable crònic però en part també promotor del Líban que va ser la Suïssa de l’Orient Mitjà, amb rics d’arreu del món àrab i del món que venien a dipositar-hi dòlars. El Rawad, un xiïtra moderat que vaig conèixer d’excursió al parc natural (però no per això exmept de deixalles) de Jubal Musa, em va dir que el Líban s’havia aturat des de la tarda que van matar el sunnita Hariri l’any 2005 a Zeytuna Bay amb un cotxe bomba.

“Tinc haixix, si en vols. Fumo cada dia, cinc o sis porros al dia. Al camp hi ha molta droga, sí, i gent enganxada a la cocaïna, l’herba o les pastilles”.

Al camp fa anys que no hi pot entrar l’exèrcit ni la policia. El Mohammed té un amic del camp que ven haixix però que no el pot vendre fora del camp. “La policia el té fitxat, saben que mou droga, i si surt del camp el tancaran”.

Una nit que preferiria oblidar, més endavant de la nit que vaig passar davant del mar amb el Mohammed refugiat palestí, vaig acabar amb Joseph Biaini a les portes del camp de refugiats de Shatila. Era una matinada que ens havíem acostat amb cotxe fins a la caseta del poble d’un amic seu llefiscós i que la cocaïna ja s’havia acabat. Al camp la distribució és 24/7 i Biaini volia més coca; ni l’amic llefiscós ni jo, que em repetia a mi mateixa ‘com pot ser que tornis a ser aquí, entre animals sexuals i violents’ en volíem més. Però Biaini sí, que volia més coca. Era irònic pensar que durant la guerra devia matar alguns palestins i que ara acudia a casa seva a les tantes per comprar-los droga. Biaini no tenia principi ni fi, ni límits morals que el constrenyissin. En part això el feia únic, però també monstruós.

El pare refugiat del Mohammed, també refugiat perquè al Líban els palestins la condició de refugiat l’hereten, va tenir un atac de cor fa un parell d’anys i està jubilat des d’aleshores. En Mohammed manté les dues germanes que no s’han casat i els pares. També em convida a tres Almaza de mida petita que ens prenem d’esquena a Zaytunay Bay i de cara a la línia litoral de Beirut, il·luminada malgrat els talls de llum continus.

És fosc i al mar hi ha aturat un vaixell d’uns vint o trena metres de llargada, quiet. “Fa anys que està aquí així”, em diu. Dos passavolants caminen prop d’on seiem el Mohammed i jo i un d’ells crida, irònic: “Aquest vaixell sí que té benzina, eh?”, però en realitat no, tampoc no en té, i per això està aturat com un vaixell fantasma. Passejo per fer pipí en algun lloc arrecerat i sento la remor de les ones i ullejo amb angoixa la foscor de l’escullera, on si apropes prou l’orella sents el mateix que se sent a les closques de mar però més fort i acompanyat d’una nota pudent.

Fa mesos que els libanesos es barallen i fan cua a les gasolineres per omplir mig dipòsit del cotxe o del taxi que condueixen. Un taxista que em va portar d’Archrafie a Badaro em va explicar que el meu trajecte era el primer que feia, perquè les últimes 48 hores les havia passat dins del cotxe davant d’una estació, a l’espera de poder omplir el seu dipòsit. El compte enrere per l’esfondrament de la ciutat fa tant de temps que dura que el cap de la banca demana alliberar l’equivalència del dòlar, i l’amo del petroli del país va dir fa dies que dimecres vinent el petroli s’hauria acabat. La sensació és d’alerta permanent i de temps mort.

“No puc treballar d’enginyer, al Líban. Però fora sí. Miraré de marxar,encara no sé on. M’agradaria anar als EUA”.

Els refugiats palestins poden anar a la universitat libanesa però no tenen dret a treballar legalment en feines qualificades. Als palestins més ambiciosos els conviden a marxar. Penso en el Yusuf i crec que ell no marxarà, que en tindrà prou amb seduir les noies europees que el vinguin a veure al camp fins que un dia la família digui prou i es casi amb alguna veïna.

En Mohammed m’ha portat amb moto sense casc, com és tradició, i després m’ha tornat a casa. Mentre era dalt la moto i quan he arribat a aquest mirador que gira a l’esquena de Zaytunay Bay (la ‘badia de l’Oliva’, d’aquí que en castellà ‘oliva’ sigui aceituna, per ‘zayt’, oli) he pensat que Beirut m’agrada per segona vegada des que soc aquí.

—Amb quantes noies has estat al llarg de la teva vida, Mohammed?

—Tres. I tu?

— Prefereixo no respondre aquesta pregunta.