4 d’agost del 2020, Beirut, 18 h
El 4 d’agost del 2020 centenars de tones de nitrat d’amoni emmagatzemades sense precaució al mig d’un hangar van detonar al port de Beirut. No hi havia cap pla anti incendis, ni alarmes, ni pla d’evacuació, només uns quants extintors que cap treballador sabia fer anar. Quan els bombers van arribar al port ningú els havia avisat de quin producte químic havia causat l’explosió. La catàstrofe va causar 217 morts, 6.500 ferits i danys materials incalculables. Des de llavors es va decidir que tant Defensa Civil com els bombers tinguessin plaça fixa al port, on hi ha homes que patrullen les vint-i-quatre hores cada dia de la setmana. Però els recursos encara són tant o més minsos que abans. Ha passat un any i sembla que el temps s’hagi aturat. Entre els ciutadans hi ha la idea que els polítics els fan la guerra. Diuen i escriuen a les cartes dels diaris que qui ha causat el mal, un estat i alts funcionaris corruptes, no pot aportar solucions. Abans de l’agost del 2020 els treballadors del port feia temps que advertien que l’edifici era un polvorí, però resoldre-ho era massa car i les elits ocioses que governen el Líban per la via clientelar i sectària (“tu votes el meu partit, jo et dono feina”) no van molestar-se a reaccionar a temps.
Segons un informe publicat per l‘FBI l’octubre del 2020, només 552 tonelades de nitrat d’amoni de les 2.754 que van arribar al port de Beirut el novembre del 2013 en un vaixell de càrrega rus van explotar. El vaixell havia de transportar el nitrat d’amoni de Geòrgia fins a Moçambic, però el capità va rebre instruccions de fer una parada a Beirut per agafar més càrrega. A causa de disputes per les taxes portuàries el vaixell no va arribar a sortir mai del port, i el nitrat d’amoni es va quedar emmagatzemat durant anys en un edifici propietat del govern a la capital del Líban. Fonts d’oficials libanesos sospiten que algú va robar bona part de la càrrega de nitrat d’amoni, que pot servir com a fertilitzant o com a bomba. Corre el rumor que el nitrat d’amoni que no va arribar a explotar es va revendre al règim sirià en el context de la guerra, i hi ha qui acusa Hezbol·lah i hi ha qui acusa Israel d’haver provocat deliberadament l’explosió, però totes dues parts ho neguen i una part de la casta política libanesa s’ha negat a investigar els fets. Un any després, el reclam principial de les víctimes dels familiars morts és que es vagi a l’arrel dels motius de l’explosió i que cap polític no sigui immune de la investigació.
“Aquella nit ningú va dormir”
El 4 d’agost del 2020 la Lucie era a quilòmetres de distància de l’explosió, fora de Beirut, però els vidres de casa seva van tremolar. La vibració la van sentir fins a Xipre. La seva germana, infermera, tenia torn a l’hospital a les 7 de la tarda. Quan va arribar a l’hospital ho va fer com una autòmata, i no es va adonar del caos que l’envoltava fins que li va caure runa al cap: l’hospital també havia rebut l’impacte de l’explosió.
Les dues explosions van passar a les 6.06 i a les 6.08 respectivament. La gran va ser la segona. La Lucie, treballadora a la fundació per als drets digitals als món àrab Smex, fa una gest amb les mans com de rebot, d’efecte boomerang, com de Big Bang. Li va recordar la guerra entre Israel i Hezbollah el 2006: la seva germana és més jove i no ho va viure, però ella sí. L’explosió va fer reviure males memòries a la ciutadania. “Hi ha gent que no s’ha tractat”, diu la Lucie, i no parla de les seqüeles físiques. La Comissió Nacional dels Drets de l’Home ha publicat un informe en què apunta que la gent gran no va poder tenir prou accés a la sanitat i que molts nens i nenes afectats no han rebut el tractament psicològic necessari; el mateix informe també apunta que es van marginalitzar els refugiats siarians i palestins que viuen en camps a diferents punts de la capital sota el pretext que ja tenen les necessitats cobertes per d’altres institucions internacionals.
La majoria de víctimes mortals de l’explosió van ser les generacions més joves: els grans estan habituats als bombardejos. Moltes criatures van morir a l’explosió, en part per un instint de supervivència poc desenvolupat i per la falta d’experiència de la guerra que la majoria de libanesos de més edat encara té present. Una mare i una filla conegudes de la Lucie eren a casa i van veure l’explosió a través dels vidres de la seva finestra. La mare de seguida es va posar rere la paret, però la jove va quedar paralitzada per la visió de llum i fum i el vidre li va desfigurar la cara.
La Lucie és catòlica (que no maronita, el gruix de població cristiana al Líban) i voluntària de la Creu Roja. Quan va sentir l’explosió va agafar el cotxe i va conduir cap a Beirut. Les víctimes eren per tot arreu i les cures intensives es feien a peu de carrer. Ella va assistir la gent que tenia fragments de vidre clavats pel cos, i també va assistir una amiga seva que es va fracturar la columna pel pes d’un armari de casa que li va caure a sobre. Els hospitals de Beirut estaven plens, i la Lucie i un amic seu van haver de conduir dues hores fins a trobar un hospital on ingressar la seva amiga Éloise als afores de la ciutat. Al cotxe hi anaven l’Éloise, la Lucie, l’amic de la Lucie i una dona gran que estava ferida com l’Éloise.
“Quan vam incorporar la dona gran del cotxe vam sentir el crec de les costelles que se li trencaven. Se li van clavar als pulmons. L’Eloise s’ha recuperat de l’esquena i ara camina, però l’altra dona no va sobreviure”.
Netejar els carrers de la runa
En Mohammed és un refugiat palestí i com tants beirutís en situació de papers irregular treballa per Zomato, una empresa de servei a domicili. Esperava comandes per repartir amb altres motoristes en un punt habitual de trobada quan els cilindres que contenien tonelades de nitrat d’amoni van explotar. Tenia el mòbil a la mà i va gravar-ho. M’ho ensenya des del mateix lloc on ho va gravar un any enrere, a uns 50-100 metres de l’explosió. Ell va tenir sort, només es va fer una petita ferida al dit i una a la mà, però el restaurant de sota la superfície on ell i els seus companys repartidors esperen va quedar en runes.
La casa del cineasta Omar Sfeir és a Forn el Chebak, lluny de l’explosió, però va haver de fer obres a casa i reparar el cotxe, que també va quedar esclafat: “Les reparacions es paguen en dòlars i per reparar-lo vaig gastar l’equivalent a un any del meu sou en lires libaneses. Ho vaig poder fer perquè tenia estalvis. Faig set feines i no em puc ni pagar un visat de 200 euros per anar a Europa a una residència d’artistes un parell de mesos”. Un conductor d’Uber de nom Hussein també va haver de pagar els vidres del seu cotxe, que es van trencar per l’impacte: ni l’empresa ni el govern van indemnitzar-lo. Els sostres metàlics de molts cotxes van quedar plegats per l’explosió, inclosos els Mercedes i els Audis dels concessionaris.
Molts ciutadans van netejar els carrers de runa després de l’explosió del 4 d’agost. L’Omar, un altre jove que marxarà a estudiar un màster a França el proper mes de setembre, m’explica que els dies després de l’explosió la ciutat, refugiats sirians inclosos, es va bolcar a la neteja dels carrers. “Com que l’estat no ho feia ho vam fer entres tots nosaltres. Entre el 4 i el 7 d’agost vam netejar els carrers, vam recollir els vidres. El dia 8 d’agost el casc antic va quedar net i vam sortir a manifestar-nos per la negligència del govern. L’exèrcit estava calmat fins que els manifestants es van començar a ficar amb les mares dels soldats: aleshores van començar a disparar amunició real i hi va haver ferits”.
L’esfondrament d’una ciutat
El 2019, un dòlar equivalia a 1.500 lires libaneses i et permetia comprar vuit panets al supermercat. Avui un dòlar equival a 16.500 o 22.000 lires libaneses en funció del dia, i amb 16.500 lires libaneses et pots comprar quatre panets al supermercat. Fins al 2019 el nivell de vida de Beirut era similar al de Barcelona. L’explosió va arribar quan la lira libanesa ja anava de baixa i els libanesos ja s’havien manifestat de manera pacífica contra un govern ineficaç, corrupte i sectari. La crisi econòmica del 2019 va exposar la fragilitat d’un sistema econòmic suposadament robust i va desencadenar una sèrie de protestes que els mateixos beirutis qualifiquen de ‘festives’. Luna Safwan, periodista libanesa, explica en aquest episodi del podcast de Newsline Magazine que les reivindicacions del 2019 van obrir l’esperança d’un Líban secular en què el benestar del conjunt dels ciutadans passés per davant de les cadires que cada comunitat representada ha de tenir al Parlament. La queixa repetida entre ciutadans de diferent origen i afiliació cultural i religiosa és que els partits que representen cada comunitat (la maronita, la xïita, la sunnita, la drussa i altres de més minoritàries) només es preocupen de repartir-se els ministeris en funció de la seva adscripció identitària religiosa mentre el país es desmorona.
La classe mitjana libanesa ha perdut els seus estalvis, perquè els bancs els impedeixen retirar els diners en dòlars i la lira libanesa no val gairebé res. Entre la crisi econòmica, la pandèmia i l’explosió, el 40% dels libanesos en edat i capacitat de treballar han perdut la feina, els estalvis o el negoci. No hi ha electricitat més d’unes hores cada dia, si no fos perquè tots els beirutins estan avesats a funcionar amb generadors privats i amb talls elèctrics que duren poca estona; falta gasolina, i part de la que hi ha es ven en contraban a Síria, on encara n’hi ha menys: els beirutins es veuen obligats a fer cua a les gasolineres; hi ha escassetat de menjar, però amb més o menys provisions les botigues i els restaurants segueixen oberts, amb la llum que es talla cada poques hores i les neveres i els aparells de música que s’apaguen i s’encenen; falten medicaments, però els farmacèutics aixequen la persiana i els dies de sort tenen antiinflamatoris i hi ha compreses i tampons als prestatges. Els beirutins resisteixen, entestats a fer que la vida continuï amb certa normalitat.
Marxar o quedar-se
La Maryanne, treballadora de la fundació per a drets digitals Smex igual que la Lucie, em diu que ha vist com els seus pares perdien tots els estalvis d’una vida en comú en un període de només tres mesos; ella marxarà a viure a París, on ha aconseguit una beca: “em sento privilegiada, em sento culpable, però no suporto més viure en aquest país”. El corresponsal del Punt Avui Joan Cabassés m’explica que la mateixa gent jove formada i de classe mitjana que el 2019 sortia als carrers per exigir un govern menys corrupte, menys sectari i més eficient ara marxa del país a marxes forçades, tips d’un país amb talls d’electricitat i d’internet continus, sense medicaments i sense gasolina, imprescindible si tenim en compte que el transport públic libanès és gairebé nul tant a Beirut com a la resta del territori. Mentrestant, els rics de la ciutat afiliats als partits gasten tant o més del que abans: el psicoanalista i sexòleg Pierrot Karam segueix atenent parelles que celebren els aniversaris de noces amb cites de sopar a París en jets privats, i fa pocs dies enrere es va filtrar un vídeo de la filla d’un dirigent del parit-guerrilla xiïta Hezbollah que celebrava una festa de casament amb xampany i tota mena de luxes.
La Lucie no s’ha plantejat marxar:
“Quan era adolescent al meu pare van oferir-li una feina a França, vam estar a punt de traslladar-nos-hi. Però la meva família ve d’una tradició de genocidi, el meu avi era armeni. I a més els cristians al país som una minoria. Això és casa nostra, aquesta és la nostra terra. Sento que no puc marxar […] Saps? Han intentat vendre la idea que l’explosió va ser un atac als cristians, perquè va passar en un barri de majoria cristiana. Però no és veritat, tinc amics musulmans ferits per l’explosió, tots n’hem pagat el preu”.
El proper 2022 hi haurà eleccions al Líban, però tot i l’esperança que van alimentar les protestes ciutadanes del 2019, hi ha poques esperances que el sistema polític canviïn i la vida de la majoria de la població del país millori. La situació aleshores era molt millor que ara, però des de l’agost del 2020 els libanesos sembla que han perdut l’esma de protestar. Tot i així, aquest 4 d’agost tornaran a sortir als carrers per reclamar justícia per les víctimes de l’atemptat. La Lucie hi serà com a part del cos paramèdic, com ja va fer el 4 d’agost de l’any passat.
Leave a Reply