Allà on acaba el Líban

«Vaig estudiar turisme a França. Vaig travessar tots els Pirienus, de jove, i vaig arribar fins a Biarritz. També vaig ser a Barcelona […] Sí, soc de Trablus. Tinc una filla a Alemanya, una al Canadà i l’altra a l’Aràbia Saudita. Ara estic sol amb la meva dona, com una parella acabada de casar».

L’home porta un barret que el protegeix del sol, abusiu aquí a la barca que ens porta cap a l’illa del Conill, l’illot més allunyat de la successió d’illots o illetes properes a la ciutat nord-libanesa i de majoria sunnita de Trablus, Trípoli pels turistes malgrat la confusió evident amb la ciutat líbia de Trípoli.

— A la meva dona no li agrada el mar, per això vinc sol. Tenim una casa a la muntanya, però tampoc no li agrada».

— I què li agrada, a la seva dona?»

— El seu marit!— , em respon l’home, i després d’una estona de silenci que és breu, perquè ell sembla que vol allargar la conversa que mantenim en francès, afegeix, com en un sospir— […]Diuen que la gent d’aquí són talibans. Hi ha trets, sempre hi ha baralles i conflicte, en aquesta ciutat. Però no és veritat que siguin talibans, ni del Daesh, ni res d’això. Són pobres. Per això es barallen. La pobresa és la ignorància, acaba sent ignorància.

Prop de La Mina, el barri marítim, hi he vist un corral, un recinte quadricular de cases atapeïdes i en molt mal estat. He volgut treure-hi el cap i he topat amb les mirades dels residents. Una dona gran i un home jove han assentit amb el cap, amb un gest perquè m’hi acosti. M’hi he acostat. «T’ha agradat?», m’ha preguntat l’home jove en un to que no semblava sarcàstic però devia ser-ho. «Sí, sí, good», he balbucejat aclaparada i culpable, espectadora de la pobresa amb el beneplàcit dels qui la viuen. Més enllà he trobat un espai ple de taules i bebedors de te i de cafè, fumadors de narguila. M’hi he assegut i he mira’t de fer-me entendre amb el cambrer sense èxit perquè el meu àrab és del tot deficitari. Així he conegut la Lara, que seia en una d’aquestes taules amb un home de més de mitjana edat i que m’ha acompanyat fins a la botiga de kebabs més propera i m’ha traduït tot el que necessitava. Té els cabells ondulats i vermellosos, la cara pintada com si fos més gran del que és, («la mare diu que soc bonica tal com soc, però prefereixo maquillar-me», m’ha dit, i entenc la temptació del maquillatge embellidor en contrast amb la idea vàcua i falsa que la bellesa natural ho pot. La Lara m’ha ajudat a comprar el kebab de pollastre i m’ha convidat a seure a taula amb ella i el seu pare, cofoi de la filla políglota.

El pare m’ha dit, en àrab, «et veig una tristesa als ulls, que et falta alguna cosa. No és massa tard, per trobar marit».

Tot seguit ha obeït el cant del moetzí i ha marxat a resar. No prega a la mesquita, tot i que la tenim a tocar, sinó a la rebotiga del cafè. Mentre el pare resava l’oració del vespre al rebost la Lara m’ha explicat que estudia informàtica i que acaba de fer vint anys.

«Els pares estan divorciats. Ara visc amb la mare perquè el pare s’ha tornat a casar però ella està sola… És una dona complicada. Des que es va separar del meu pare és feliç. Amb ella vaig a la platja, el pare no vol que em banyi amb biquin però a la mare això li és igual […]No tinc gaires amigues […]Tenia una amiga, però no la veig gaire. Fa poc que s’ha casat i ara porta el hijab […] Sí, ella va escollir el marit, però jo crec que s’ha casat per allunyar-se dels pares».

A la Lara no li entusiasma la cultura àrab i les restriccions implícites que poc o molt ha viscut tota la vida. Vol marxar, com tothom, i el seu pare també vol que ho faci, dubitatiu entre les normes que ha de seguir una bona musulmana i les oportunitats que la seva filla podria tenir a Occident.

Segons el pare de la Lara la culpa que a Trablus hi hagi grups islamistes sunnites radicals és de Hizbol·là, que paga altres grups armats perquè desestabilitzin la zona. Som al cotxe d’ell, que em torna a l’hostal després d’haver-me pagat el te i la narguile i haver-me ofert una fruita petita i rodona com una oliva encara massa verda («és molt bo per l’estómac», m’ha dit, i me l’he cregut de gust i n’he menjat una peça rere l’altra com qui es menja unes pipes més aviat insípides).

«No agradem, a la premsa libanesa, la gent de Trablus. Diuen que som terroristes… Però no ho som, és gent que paga altra gent perquè vinguin a fer merder aquí i destarotin la cosa. Tu ets periodista; has d’explicar al món que nosaltres som bona gent».

Una fila de tancs militars ens avançava pel costat dret. La Lara se’ls mira a través de la finestra del darrere i diu:

«Els militars són aquí perquè hi ha conflicte, però aquí no hi ha estat» —Trablus és prop d’Akkar, la localitat on la setmana passada va explotar un bidó de gasolina dins d’un magatzem clandestí—. «La gent té armes i si vol et dispara, no els passarà res, ningú els tancarà a la presó, ni els militars ni la policia».

A la ràdio sona una cançó àrab que la Lara vol canviar de seguida. Vol música en anglès, diu, és fan de Selena Gómez. Son pare afegeix «no hi ha cap organització al país, però els libanesos som bons a l’hora d’organitzar la pròpia vida.»

Em ve al cap una referència del corresponsal Tomàs Alcoberro en què afirma que els libanesos són molt individualistes (‘familiars’, m’han corregit alguns) i que això es nota perquè prefereixen compartir taxi amb una sola persona que pujar en un tramvia o un autobús que no els deixarà al punt exacte on volen anar.

«Veus aquesta línia de la platja? De petita creia que aquesta línia marcava la fi del Líban. Però en realitat aquí només acaba Trablus», em diu la Lara.


Comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *