BLOC II: Construir l’espai afrofeminista a Catalunya
A la novel·la Americanah, la nigeriana Chimamanda Ngozie explica que fins que no va viatjar i anar a viure als Estats Units mai no havia pensat en la raça. A Nigèria la negritud és la norma. Però què passa a la diàspora?
Més enllà de la immigració: (dones) professionals negres a Barcelona
La Lydie, una amiga francesa, em va venir a veure a Barcelona. És una advocada parisenca i és filla d’un escriptor de Benín establert a França. Està habituada a viure com una dona culta de la classe mitjana, tot i que poc o molt ha rebut comentaris racistes més o menys subtils per part de coneguts i col·legues de feina al llarg de la seva vida. Passejàvem per la Barceloneta i va veure un grup d’homes negres que caminaven amb la manta plena a l’esquena. “On són els negres?”, em va dir. Eren allà davant nostre, però després de pensar-hi la vaig entendre. El que volia dir era: “On són les dones negres? On són els negres locals? On és la classe mitjana negra de Barcelona? On són les noies com jo?”. La sorprenia no veure cap noia com ella. Com em va dir anys després l’actriu catalana d’origen ghanià Yolanda Sey, “Anglaterra i França ens porten molt d’avantatge, perquè hi ha hagut una major acceptació de les ex-colònies i del fet que hi hagi un intercanvi amb les ex-colònies. Espanya sempre ho ha posat molt més difícil: hi ha un gran desconeixement de la colònia que tenien a Guinea i la idea que la immigració africana aquí és més nova”.
Periferia Cimarronas: dones negres en marxa
Em trobo amb la Silvia Albert Sopale, l’Aissata Mballo Diallo i la Karen Mena en un carrer de Sants. És un migdia de maig i les tres dones m’esperen davant de l’espai que aviat serà el local de Periferia Cimarronas. La Silvia i la Karen estan a la quaranterna i l’Aissata a la vintena, i elles i un grup de dones afrodescendents i llatinoamericanes (‘racialitzades’) han engegat el projecte associatiu afro Periferia Cimarronas.
“La mort de George Floyd el maig del 2020 va encendre la metxa. De cop persones que venen d’espais diferents, de la CUP passant per Podem fins als espais d’antiracisme radical. El problema és un i són molts: els nois de Lleida que dormen al carrer, els morts del Mediterrani. És global i ens afecta a tots. Floyd ha estat l’excusa perfecta. Quan la majoria de Black Lives Matter nosaltres diem això també passa aquí. La Guardia Civil en va disparar catorze. El manter Mame Mbaye va morir assassinat a Madrid. El moviment africà aquí diu: mireu-nos […] Des de Cimarronas posem les dones negres al centre. No vol dir que no hi hagi lloc per ningú més, però el centre és aquest”.
A l’espai Periferia Cimarronas, Silvia Albert Sopale lidera la conversa. El que diu a continuació, la insistència en la necessitat d’incloure els homes en el feminisme, es pot vehicular a corrents feministes africanes que van sorgir al llarg del segle XX i que diferien de base amb certs preceptes del feminisme hegemònic europeu.
“El nostre feminisme no és exclusiu de dones negres. Els homes, els que ho intenten, també en formen part. És cert que hi ha un factor d’urgència, i com que la urgència són les morts i el racisme la resta passa a un segon pla… però sempre està present. I Cimarronas és una iniciativa de dones negres. Si fos una iniciativa de blanques totes es meravellarien!”.
El mujerismo es una corriente que se identifica con los ideales del feminismo y específicamente en cuanto hace a las necesidades de las mujeres negras. Esta corriente tiene su origen en aquellos valoren de la cultura negra que priorizan la comunidad, la familia y la maternidad y que no excluye a los hombres de la lucha contra la opresión de clase y raza.
Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad. Remei Sipi, Wanafrica Ediciones.
Sopale va néixer a finals dels anys setanta a Sant Sebastià i és filla d’un nigerià Igbo i d’una fang de Guinea Equatorial. Franco acabava de morir i hi havia molts pocs africans a Espanya. El nom de Sopale es va popularitzar arran de la seva obra de teatre No es país para negras, el monòleg que va posar el seu nom al mapa de la dramatúrgia espanyola i que la va animar a iniciar el projecte Black Barcelona, amb xerrades i altres esdeveniments sobre africanitat. Karen Mena i Silvia Albert Sopale fa mitja vida que treballen juntes. Es nota en la seva complicitat, en la capacitat d’intuir el que dirà l’altra. L’Aissata M’ballo, vigatana, és la més jove de les tres i de tota l’associació. Fa un any que es va graduar en Humanitats i Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra i és la cap de premsa voluntària del projecte. Voluntàries ho són totes, perquè de moment no poden pagar ningú. La productora Karen Mena m’explica el significat del nom de l’associació.
“Cimarronas són els pobles llatinoamericans esclavitzats o descendents d’esclaus que es van alliberar, van fugir de les plantacions per fundar els seus propis pobles, per fundar un món propi. La precarització de la cultura, la invisibilització de veus a la història i la deshumanització són qüestions transversals, però si ets immigrant i no ets blanca, com nosaltres, s’aguditza el doble. I per això la idea és crear aquest espai com un cimarronatge dins de Catalunya. La gestió de la cultura diversa (no només afro, també migrada, racialitzada) no està gestionada per les pròpies persones. Sempre estàs ‘al servei de’ en lloc de ‘treballar amb’, i aquesta és la diferència que volem, i per això la cooperativa Cimarronas té un servei d’aquest tipus. Som gestores del projecte.”
El precedent del Black Barcelona
El 2016, abans de fundar Periferia Cimarronas, la Silvia i altres afroactivistes van fundar el Black Barcelona, un espai de visibilització de la cultura afrodescendent a Catalunya. Volien mostrar el resultat del mestissatge de les seves procedències diferents i com es aquest mestissatge es desenvolupa i es mostra a Barcelona. D’entrada, Black Barcelona eren sobretot xerrades sobre negritud i antiracisme, però aviat van anar més enllà.
“La negritud a Catalunya eren danses, menjar i trenes. Hi ha altres coses que sabem fer. Volem començar a posar persones amb trajectòria i amb idees perquè parlin de la seva experiència i estudis concrets. Va ser revolucionari parlar entre nosaltres de les coses que ens estaven passant i que ens preocupaven: l’adopció, la sexualitat, l’emigració. Un participant ens deia que s’havia passat mitja vida en festes entre blancs i ens va explicar el que havia suposat per ell arribar una festa en què la majoria són negres. Alguna cosa ens va canviar per dins, i això es va relatar. Black Barcelona ha creat l’espai espiritual i comunitari; però això calia aterrar-ho en un espai, fer-ho físic. Un espai com Periferia Cimarronas”.
Per la pintora Montserrat Anguiano i l’estudiant de secundària Lihem, la revolta George Floyd per una banda i les trobades del Black Barcelona també van marcar un abans i un després. Les dues són de l’àrea metropolitana de Barcelona: la Montserrat Anguiano és de Sants des que hi va aterrar de ben petita, i la Lihem és d’un barri de classe mitjana de Cornellà. Tenen edats diferents, 39 i 16 anys respectivament, però comparteixen l’experiència de ser activistes afro adoptades.
Afroactivistes amb pares blancs
La Lihem té setze anys i va néixer a Etiòpia, però no se’n recorda. La seva germana petita també és una adolescent nascuda a Etiòpia, i la Lihem va viatjar amb els seus pares blancs a recollir-la al mateix centre on ella havia nascut cinc anys enrere: “Va estar molt bé, vaig conèixer les que havien estat les meves cuidadores, però no tinc gaires records del meu país. Havia de viatjar-hi aquest any i no ho he pogut fer per culpa de la COVID. Espero poder fer-ho aviat, perquè vull conèixer aquesta part de la meva identitat. D’Etiòpia en tinc el nom. És tot el que tinc”.
A la Lihem no li va costar adonar-se que era adoptada, no li va caldre preguntar-ho. No s’assemblava gens als pares, que li explicaven contes sobre l’adopció i paternitats alternatives. Té una bona relació amb ells, però recorda que de petita era massa tímida per explicar-los els insults racistes que rebia a classe i que la seva mestra tractava com si fossin un cas de bullying ordinari:
“Als pares no els explicava els comentaris que em feien els nens a la classe. Ara que he començat amb l’activisme sí que els ho he explicat. Només ho parlava amb les amigues. Potser si els meus pares haguessin estat negres hauria donat per fet que podien empatitzar més amb la situació perquè ells també ho han patit. Però com que els meus pares eren com les persones que m’ho havien fet tampoc em sentia gaire còmoda”.
La Lihem celebra la posada en marxa de Periferia Cimarronas com a nou espai afro en el qual sentir-se acollida i compartir experiències amb altres persones negres. A la pintora negra Montserrat Anguiano, de 39 anys, créixer en un entorn blanc i sense referents negres més enllà de la música també va marcar-la, i avui l’artista col·labora amb associacions que treballen per les criatures adoptades, com ara Afne, especialitzada en Etiòpia, o com Fretenisso, que se centra amb les criatures adoptades de Mali.
“El meu pare va morir quan jo tenia nou anys. els meus pares ho van fer molt bé, però en aquell moment no pensaven que jo necessitava veure persones com jo més enllà del referent artístic, en professions liberals diverses. Ara els pares blancs són molt conscients d’aquestes coses, fan jornades amb altres pares adoptius de nens del mateix país d’origen, s’ho treballen molt, els fan apreciar el lloc d’on venen”.
La Silvia Albert Sopale recorda que les primeres edicions del Black Barcelona hi va haver filles i fills adoptats que van descobrir part de la família biològica arran de les trobades. Van intercanviar cognoms i a partir d’aquí van trobar familiars, germanes i tietes, sobretot en el si de la comunitat guineana. També hi ha persones negres que neixen a Catalunya i que les adopten famílies blanques des d’aquí. Els pares blancs sovint se sorprenen del racisme que els seus fills o filles adoptives pateixen quan es fan grans, sobretot passada la primera infantesa. Com diu Montserrat Anguiano:
“Els blancs sempre heu tingut espais on nosaltres no hem pogut entrar, i encara avui és una mica així; la idea és que nosaltres tinguem un espai per nosaltres. Moltes negres no ens sentim representades pel feminisme que hi ha aquí, que és blanc i hegemònic, per més que hagi incorporat notes de color: per això s’ha creat Periferias Cimarronas, perquè no encaixàvem enlloc. I si no encaixes t’ho muntes tu”.
La primera edició del Black Barcelona va canviar la vida de la pintora. A l’espai del Casal del Pou de la Figuera va conèixer referents afrofeministes locals com la Desiré Bela, articulista a Público, la Silvia Albert Sopale i la Lucía Mbomío, afromadrilenya d’origen guineà: “tenia trenta i pocs anys quan vaig topar amb elles, que ja feien activisme. Em van fer caure la vena dels ulls i els ho agrairé sempre”. Anguiano era amb algunes d’elles i amb altres activistes de la CNAE (Comunidad Negra Africana y Afrodescendiente de España) durant la concentració del 7 de juny del 2020 en honor a Geroge Floyd a plaça Sant Jaume, i recorda la lectura dels noms de les víctimes africanes ofegades al mar en la travessia cap a Europa. Tots els manifestants portaven papers amb els noms de les persones que havien mort, però hi havia molts noms que ni elles sabien: “Per ser immigrant del sud et posen als CIEs, que són presons on els apallissen. El racisme que hi ha aquí a banda de ser estructural, social, institucional… s’ha de combatre. Si existeixen presons per gent que no ha fet res ens hem de replantejar moltes coses, s’ha de canviar tot”.
L’altre dia la meva filla em va explicar que feia cua al súper i que l’amor tractava malament les treballadores. Quan la meva filla li va retreure, l’amo de la botiga va dir-li “si et pregunto si tens papers no podràs donar-me’ls”. Es van enganxar. Ma filla el denunciarà; no tant per l’ofensa que li pugui haver causat a ella sinó perquè el discurs fàcil del racisme no quedi impune.
Extret de l’entrevista a l’escriptora Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir».
La Lihem encara era una nena, a la primera sessió del Black Barcelona del 2016, però va assistir a la darrera edició i va poder conèixer una referent seva, l’escriptora Lucía Mbomío. Les manifestacions arran de la mort de George Floyd el 2020 van reafirmar el seu activisme, que des d’aleshores exerceix, abans amb articles a la pàgina Afroféminas però ara sobretot des de les xarxes socials:
“George Floyd va ser important per mi perquè vaig veure que hi havia gent a qui l’estaven matant senzillament per ser com jo soc. Sempre havia dit que volia anar a estudiar als EUA però després del que va passar amb George Floyd vaig pensar que em feia molta por!”.
Durant les vacances va enviar una sol·licitud a la pàgina Afroféminas, que buscava redactora; la Lihem ja havia escrit pel seu propi bloc i van acceptar-la, però ho va deixar perquè passades les vacances tenia feina a l’institut. Vol fer comunicació audivisual i té ganes d’anar a la universitat l’any vinent, en part perquè vindrà a Barcelona i diu que s’hi sent bé, hi veu gent molt diversa: al seu barri de Cornellà tothom és blanc.
“Les afrodescendents som molt diferents entre nosaltres, però sí que des de la perspectiva d’aquí totes som negres. Hi ha persones que tenen un racisme interioritzat i creuen que ser negra és dolent, i per això utilitzar el diminutiu per referir-se a tu, ‘negreta’ o ‘persona de color’. De petita jo i tot ho utilitzava, però després me n’he anat adonant: no et referiries mai a una persona blanca com a persona ‘blanqueta’. Ser blanc és el neutre, el blanc és una persona i punt. La gent no es refereix a si mateixa com a blanca excepte quan es parla de racisme, els blancs són persones i punt; si no s’és blanc es van afegint paraules. Utilitzo la paraula ‘racialitzada’ per referir-me a mi i a les negres des que vaig començar amb el tema de l’activisme, tot i que sempre dic que buscar paraules noves tampoc cal, som dones negres i punt”.
La tarda que em cito amb la Lihem a plaça Espanya, abans de marxar, una noia negra ve a la nostra taula per oferir-nos pulseres de fusta pintades de colors. La Lihem n’hi compra una, i quan la venedora ambulant marxa em diu “vull aprofitar al màxim la sort que he tingut; podria estar com ella o pitjor: morta”.
Hipersexualització, racisme, assetjament
Avui en dia a Catalunya ja no et cridaran “mira aquesta negra”, però et diran que “el sol no et fa res perquè ets negra”, per exemple. A la cadena de supermercat Esclat he sentit que no contracten estrangers, i quan hi vas i els parles en català et responen en castellà: tornes a parlar en català i et tornen a respondre en castellà.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
La Lihem em parla dels seus referents locals, la Lucía Mbomío, la Desirée Bela. També m’explica una experiència desagradable que ha començat a tenir i sobre la quan fins fa poc només havia llegit.
“La hipersexualització és recorrent. Circulen idees preconcebudes molt sexuals sobre les dones negres, i de fet també hi ha una sexualització de l’home negre. De les dones negres i mestisses es diu que són exòtiques, fogoses […] Faig directes a Tiktok, i a Tiktok et veu molta gent de moltes edats: és positiu però també té parts negatives. M’han escrit homes més grans per dir-me que voldrien tenir relacions sexuals amb una dona negra perquè no ho han fet mai. Com si el sexe fos diferent només pel color de pell. No m’havia passat mai, però des que estic a Tiktok sí que he rebut bastants missatges d’aquest tipus. Em recorda al que explica la Lucía Mbomío, que quan està a la parada d’autobús sempre ha de portar un llibre a la mà perquè no li preguntin quant cobra. Aquests missatges que rebo són el mateix, amb l’única diferència que no és en persona sinó en línia […] Insisteixo, als homes negres també els passa, amb la idea repetida que els seus genitals són gegants: la imatge del negre de WhatsApp contribueix a aquesta hipersexualitxació i al racisme a les xarxes”.
La Lihem a Plaça Espanya, Barcelona. Júlia Bacardit.
La Lihem utilitza les xarxes socials per fer activisme i és una nativa digital. La referència al negre de WhatsApp i els comentaris racistes i sexuals que ella mateixa ha rebut per Tiktok ens remeten a un fenomen tan nou com l’activisme digital: el racisme digital o els equivalents al ‘blackface’. La investigadora Ariadna Matamoros-Fernández va escriure un article acadèmic sobre ‘el negre de WhatsApp’, en la línia d’altres articles que qüestionen si és lícit que una persona que no és negra utilitzi Gifs i Mems de personalitats negres. Matamoros-Fernández argumenta que l’ús d’imatges hipersexualitzadores com aquesta en una xarxa encriptada com WhatsApp —a diferència de la resta de xarxes socials com Instagram, Facebook, Twitter o Tiktok— reforça encara més el racisme entre els blancs, que poden fer bromes racistes i estereotípiques sense haver de fer front a les reaccions públiques d’altres usuaris negres o antiracistes. Hi ha imatges prototípiques de persones negres que s’han viralitzat, com les captures de pantalla d’Oprah Winfrey en el cas de l’entrevista televisiva que va fer a la parella reial britànica o el fet que el ‘gif més popular de l’any 2019′ fos el d’una drag queen negra que reacciona de manera hiperbòlica. Tant el racisme com la seva crítica fa temps que també han passat a formar part de la conversa digital.
La meves filles sempre s’han ajuntat amb blancs… però la petita no se n’acaba de sortir, amb els nois. Volen ‘provar una negra’, però no volen tenir una nòvia negra. S’ajunten per fer festa però no volen tenir una parella negra. Ella no ho veu, jo no l’hi dic, perquè prefereixo que se n’adoni ella mateixa. La petita em diu que voldria viure a Barcelona, que al poble els han educat d’una manera determinada. La gran sí que està ajuntada amb un blanc, ja fa anys. Però la petita és més fosca i pateix més el racisme; i a més diria que a ella li agraden més els blancs que els negres. Ella no m’ho diu, però jo crec que sí.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
A l’Àfrica l’assetjament sexual en línia també és habitual. Tot i que el component racista no té cabuda al continent com en canvi sí que passa a la diàspora, les africanes feministes entenen el ciberassetjament com una manifestació més de la supremacia masculina. Com explica Ann Holland de Sistah Sistah Foundation en aquesta entrevista, la cultura de la violació i de culpar la víctima està encara molt estesa a Zàmbia, on segons el Demographic and Health Survey del 2007, el 20% de les dones d’entre 15 i 49 anys han patit algun tipus de violència sexual. L’assetjament a les xarxes socials també és habitual a Gàmbia, un país que no té res a veure amb Zàmbia pel que fa a la cultura, religió i tradicions. Com explica la gambiana Ngenarr-Yassin Jeng en aquesta entrevista en anglès, és habitual que les gambianes pateixin assetjament online per donar la seva opinió a les xarxes, per vestir d’una determinada manera o fins i tot per parlar de les agressions sexuals que han patit. El masclisme pren formes molt diferents segons el context, però la base patriarcal és similar a gairebé tots els països africans. En aquests sentit una de les excepcions és Ruanda, que va ser escenari de violacions massives de dones Tutsi durant el genocidi dels anys noranta però que avui és un dels països del món on ser dona és més segur —excepte si Paul Kagame et considera una dissident política. Les ruandeses han aconseguit el dret a l’herència, que com explica Remei Sipi encara no està generalitzat al continent, i se les prioritza en l’educació per davant dels homes; també representen un 30% dels càrrecs polítics.
Descolonitzar la història
Quan es parlava de globalització tothom va agafar-s’ho per la banda econòmica. La globalització era tot, no era només l’economia, i ara ens ho trobem. Quan les persones occidentals van a l’Àfrica la relació és diferent, van amb una tranquil·litat. Fins i tot hi ha països africans on els europeus poden anar sense visat. Hem de parlar. No hi ha superiors ni inferiors, la colonització ha passat però la idea colonial s’ha quedat.
Extret de l’entrevista a l’escriptora Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir».
Les dones que formen part del projecte Periferia Cimarronas l’han concebut com un teatre, com una botiga de roba i productes fabricats per persones afrodescendents i com la cafeteria Tangana, gestionada pel Sindicat de manters. També faran classes de teatre a baix preu per a persones afrodescendents que no es poden pagar la formació teatral, que és cara i no permet compaginar aprenentatge i vida laboral. El projecte cooperatiu de la cafeteria servirà perquè els membres del Sindicat de manters que no han pogut regularitzar la seva situació legal al país puguin fer-ho: els mateixos manters que va veure la meva amiga francesa i negra, la Lydie. Al marge de les activitats, les parets de la botiga serviran de galeria d’art.
Sopale diu que iniciatives com la seva ja existeixen a altres ciutats espanyoles, i reivindica que l’africanitat històrica a Catalunya i a la resta de l’estat ha quedat sepultada, com si els esclaus negres no haguessin existit ni s’haguessin reproduït a la península.
“Tot remet al colonialisme. Què passa amb filipines? Què passa amb Cuba? Quan els indians van tornar no tornaven sols, tornaven amb dones, amb esclaves… A Almeria hi ha un poble on hi ha la descendència de l’esclavitud espanyola. Quan els van alliberar van anar allà i es van barrejar amb els gitanos. Són a Almería, a Badajoz, a diferents espais. Parlem del 1400, 1600 o 1700. Però qui explica la història? Qui té diners per explicar-la? Qui fa la investigació? Donaran diners a historiadors negres per fer aquesta investigació?”.
Karen Mena recorda que fa temps va voler fer un documental sobre afrocatalanitat i va topar amb una dona que treballava als arxius de la biblioteca Bonne Maison: “Em va dir que havia trobat un arxiu de l’època de Carles III en què es parlava de l’arribada i la incorporació de persones negres a Catalunya. Però hi ha hagut un blanquejament de la història. Alguna cosa queda en algunes cares. Són persones blanques amb ascendents negres”.
No es país para negras: teatre social?
Van trigar anys a contractar Sopale des per representar No es país para negras, però aquest juliol passat l’obra s’ha representat en el marc del Festival Grec dedicat a l’Àfrica —”Sis anys més tard!”. Els costava molt desempallegar-se de l’etiqueta del ‘teatre social’, i al principi només les biblioteques o altres entitats públiques li encarregaven l’obra. Sentien que no podien saltar la barrera del teatre social: la ‘raça’ és ‘social’, i hi ha una convicció no escrita però generalitzada que només els ‘negres’, o els ‘gitanos’ tenen raça. Tot i això, avui alguns teatres que li havien girat l’esquena li truquen. L’edició passada del festival Grec no es va lliurar de crítiques, encara que suaus: els organitzadors no són africans, i la també dramaturga afro Denise Duncan lamentava al diari Ara l’oportunitat perduda de representar l’africanitat més enllà del tòpic en l’obra de teatre Carrer Robadors.
Tot i així, el Grec centrat en l’Àfrica és un pas endavant: l’any 2018, actrius i actors negres catalans es lamentaven de les poques oportunitats per ells al món de l’espectacle, fins i tot en casos en què un dels personatges, Belize de l’obra Àngels a Amèrica, que es va representar al Teatre Lliure, era negre per guió. La cantant i actriu negra d’origen ghanès Yolanda Sey, que va fundar Tinta Negra amb Silvia Albert Sopale arran del cas Belize, en deia això:
“Amb Àngels d’Amèrica el director David Selvas va voler anar un pas més enllà, però es va equivocar. Abans s’ha d’entendre qui pot fer de tot: les persones blanques i en general els homes blancs, que són els que ocupen tots els espais. L’altra gent no podem fer de tot, i si no juguem amb les mateixes normes no val. No té sentit, que un actor blanc faci de negre. Això és una cosa a la qual volem aspirar, però no estem en aquest punt, estem en el punt en què només podem fer de negres. Si em cridessin per fer tot tipus de càstings d’una noia de trenta anys, d’acord. Però si vosaltres que podeu fer tots els papers també feu els nostres què ens queda? Ara ha passat el mateix amb Carrer Robadors, a l’edició del festival Grec dedicada a l’Àfrica: el Julio Manrique va fer unes declaracions que em van semblar fortes. Va fer uns càstings i aquesta era la persona que ho podia fer. El personatge principal havia de ser un marroquí i va ser un noi de Vic blanc, en Guillem Balart. S’ha d’entendre que per trobar persones racialitzades o migrants s’ha de provar un altre sistema: no serveix que en el teu ambient de gent privilegiada montis un càsting, perquè ens n’assabentarem quatre”.
Sopale és crítica amb aquesta edició ‘africana’ del Grec, com la Yolanda Sey. Totes dues es dediquen al món de l’espectacle i coincideixen en la dificultat de molts afrodescendents per arribar a espais de formació teatral com l’Eòlia, el Timbal o l’Institut del Teatre. Per això Periferia Cimarronas serà un lloc on les dones formades com elles podran formar (sobretot) altres afrodescendents. Yolanda Sey es va formar a l’Institut del Teatre, i Sopale es va formar en dramatúrgia, peròcom explica Sey això no està a l’abast de tots els afrodescendents:
“La gent que ho hem fet ens ho han pogut pagar o ens ho hem pogut pagar Jo treballo només per mi, però molta gent migrada treballa per portar diners a casa perquè la seva família estava en una mala situació. Jo he tingut sort, no he hagut de fer-ho i m’he pogut dedicar al que he volgut, però les realitats no són les mateixes”.
Sey encara no ha tingut mai un paper que no fos ‘de negra’, a la pel·lícula La dona il·legal i també l’obra de Santiago Rusiñol Els Jocs Florals de Can Prosa: “A l’hora de dedicar-nos a ser actrius abans som negres que actrius, i això passa per davant de qualsevol paper. I després el dia a dia. El nen o nena que et diu negra a l’escola, que et felicitin cada dia per parlar en català […] Els personatges principals de Canprosa havien de ser dos nois blancs que eren bessons i li va anar bé per muntar la història de La Moreneta. Si haguéssim set dues noies blanques la broma amb la moreneta ja no hagués tingut tant de sentit”.
Tant Sopale com la seva sòcia Karen Mena apunten que l’etiqueta de ‘social’ acompanya massa sovint els actors i actrius que no són blancs, com una crossa del seu art.
Parir una filla negra
Otra propuesta de feminismo africano nos viene de la mano de la nigeriana Catherine Obianju Acholonu, que pone el acento en especial en el tema de la cooperación entre las mujeres. Obianju ofrece una alternativa al feminismo y crea el concepto de Motherism, basado en uno de los valores centrales de la vida africana: la esencia de la mujer como madre, como matriz de toda existencia.
Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad. Remei Sipi, Wanafrica Ediciones.
“Va ser un punt d’inflexió, per mi, escriure i representar No es país para negras. Hi havia una història que volia fer i no acabava de quallar fins que em vaig quedar embarassada l’any 2012. Vaig començar a preguntar-me quins eren els meus referents i quins seran els de la meva filla, què passa aquí amb la negritud […] Fins que no em vaig quedar embarassada el racisme que jo mateixa podia patir m’era indiferent. Però quan m’adono que vindrà la meva filla i que no vull que li passi el que m’ha passat a mi, penso com ho puc fer? D’aquí ve la fixació per la lluita antiracista. El primer que volia fer era una associació de dones negres, però això no es va aconseguir fins anys més tard. Pensava en l’activisme negre d’Espanya i en com aportar alguna cosa. Volia fer alguna cosa i vaig fer la que sabia fer, que és el teatre, i així vam muntar l’obra No es país para negras“.
Abans d’escriure i pensar el monòleg, una amiga blanca, la Laura Feijo, li va proposar d’escriure una història ‘africana’, la història d’una dona que cada dia va a buscar aigua a quilòmetres de distància de casa seva. “Però jo vaig veure que la història que ella vol explicar no és la mateixa que vull explicar jo”, diu Sopale. “La història d’aquesta dona que va a buscar aigua és molt important, però el que jo volia explicar era la història de l’afrodescendent que arriba al McDonalds i que demana que li posin crema de cacauet amb l’hamburguesa. L’ideal seria que ser actriu negra no impliqués fer immigrant ni parlar sobre el fet de ser negra ni dels referents, que una pogués pujar dalt de l’escenari i parlar d’una cosa totalment diferent, com ara d’un gra que m’ha sortit a la cara, o interpretar un conte qualsevol per la meva filla”.
Igual que la Silvia Albert Sopale, la Montserrat Anguiano va començar a preocupar-se més pel racisme (les vegades que seu a l’autobús i la gent s’agafa la bossa, per exemple) quan va ser mare. La idea de deixar un món millor per la seva filla la va sacsejar i la va instar a canviar els seus referents : “Vaig començar a pintar dones blanques, que eren els meus referents. Quan em vaig adonar que era negra… és fort, però això passa, quan ets conscient de la teva negritud i estàs conforme amb la teva identitat el teu cervell fa un clic i comences a ser conscient del teu entorn, del que t’ha passat i el que et pot passar, i aleshores has de construir un entorn on sentis que la teva descendència estarà forta, estarà a gust. Això es fa empoderant ma filla”. Podeu llegir l’entrevista amb la Montserrat Anguiano aquí.
Sempre hi ha allò de pensar que per les meves filles m’agradaria que hi hagués un home que fos una bona persona… una bona persona negra. Però la veritat és que he tingut amigues blanques que m’han ajudat més que algun negres. El racisme el portem dintre sempre. I de vegades no és pel color, és per la por a l’altra cultura.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
Estimar el cabell afro
“El cabell afro pot ser una engima fins i tot amb pares afro. La mare sempre ens havia passat allisadors pels cabells. Se’n diuen ‘relaxers’ però et destrossen el cuir cabellut i estan associats al càncer. Fins a mitjans de carrera jo creia que el meu cabell era llis i flàccid, que no es mou ni amb el vent; això és perquè l’allisador et mata el cabell, et queda estàtic, llis, prim. Un dia vaig topar amb un vídeo de Youtube d’una dona que feia la transició de l’allisat a l’afro i em vaig quedar sorpresa de veure que el meu cabell era així. La meva germana, que és més activista que no pas jo, ho va tenir clar. La transició és estranya, cal paciència. La mare sempre ens feia trenes. Encara me’n fa ara. El pentinat que porto vaig trigar un dia i mig a fer-lo. Crea vincle, el ritual de fer les trenes […] De petita ens les feia i quan ens les desfeia ens en tornava a fer, sempre amb el procediment d’allisar. Ara quan em trec les trenes puc estar tres setmanes o un mes sense tornar-me’n a fer. He pres el control sobre el meu cabell”.
La Yolanda Sey recorda una experiència similar a casa seva: la mare també els allisava els cabells abans de fer les trenes. No és necessari, ni serveix per facilitar el procés de pentinar, sinó que més aviat és una herència psicològica colonial. És la idea que els cabells naturals dels africans no són bonics o s’han de modificar. També les cremes per aclarir la pell i en menor mesura les perruques de cabells llis tenyit responen a l’assumpció que el que cal imitar és la manera de fer i de ser occidental. Com explica en aquesta entrevista Montserrat Anguiano, les mateixes icones pop de la negritud (nord-americanes) sovint han tendit a l’aparença de ‘negra blanquejada’, amb els cabells llisos i el color de pell més clar del que sol ser natural i generalitzat entre les dones negres.
La negritud al marge de les arrels
Les afrodescendents nascudes a Catalunya coincideixen amb l’experiència comuna del racisme i en el moment en què van començar a relacionar-se amb altres persones negres per una qüestió d’afinitat política en lloc de familiar. Quan eren petites la Yolanda Sey i la seva germana Katy volien deixar de ser negres per ser com la resta de gent majoritàriament blanca amb qui es relacionaven. Això va ser així fins sis anys enrere, quan la Yolanda va viatjar a Madrid per fer-hi una obra de teatre i va descobrir la primera associació d’actors i actrius negres, Black View:
“Allà em vaig adonar que totes estàvem en la mateixa situació, i vaig veure com ens anàvem empoderant unes amb les altres; i quan va passar la polèmica d’Àngels a Amèrica vam crear Tinta Negra a Barcelona”.
Per l’Aissata, la negritud era inseparable de la família, de la germana, el germà i els cosins que viuen a Catalunya.
“Em dol dir-ho, però no havia tingut contacte amb la comunitat negra més enllà de la família fins que he vingut a Barcelona i he passat a formar part de Periferia Cimarronas. Des d’aleshores he conegut la comunitat afro aquí i he vist que el que la uneix és la negritud vinguis d’on vinguis, tant si vens de Sud-Amèrica com si has nascut aquí en una família negra com si ets adoptada”.
Leave a Reply