BLOC I: Afrocatalana
Aissata M’ballo i Yolanda Sey: Osona i l’Àfrica
“Ara m’agradaria anar a l’escola a Vic, hagués fet moltes amigues com jo. Quan jo era petita et barallaves amb un nen a classe i el primer que et deia és que eres negra, com si ser negra fos cap mal. Quan vaig començar la secundària ja vivia a la frontera, on viuen els meus pares ara […] però segueix sent Vic 2″.
L’Aissata M’ballo té 26 anys i sempre ha estat l’única alumna negra de la classe. El seu pare, senegalès fulani, va obrir el primer locutori de Vic l’any 2001. Els últims vint anys a Vic hi ha hagut un canvi radical de demografia.
“Sempre he set conscient que soc diferent però mai no m’ha afectat especialment, tot i que anava a escola a l’altra banda del riu. Diferent ho era tot, començant pel menjar. El que jo menjava no tenia res a veure amb el que menjava la meva millor amiga blanca ni la meva altra amiga boliviana. I no és només el menjar, és l’entreteniment, la música que escoltes, les trobades familiars. Però no recordo cap moment en què prengués consciència de la meva negritud, perquè ho he viscut tota la vida amb certa normalitat. Sí que hi ha hagut coses que m’han costat i han estat difícils. Els meus pares no entenien per què havien de pagar dotze euros per una excursió de l’escola, per exemple; ni tampoc per què havia de quedar-me a dormir a casa la meva amiga si ‘tens un llit aquí a casa’. En aquest sentit la meva germana petita ho ha tingut més fàcil, jo vaig obrir-li el camí”.
El ‘Vic 2’ de l’Aissata
L’Aissata es va graduar fa tres anys i ara estalvia per fer un màster d’edició. Comparteix pis a Barcelona, però va néixer i crèixer a Osona. A més de ser cap de premsa a Periferia Cimarronas treballa en una agència de comunicació i començarà el master d’edició literària l’any vinent.
“El riu Mèder divideix la meva ciutat en dos, i quan travesses el pont que va del Vic 1 al Vic 2 canvies de món. Al centre de Vic hi ha moltas burgesia catalana, i Vic 2 és on viuen la majoria d’immigrants. Vic 2 és d’on vinc. És una ciutat que està bé a la primavera i a l’estiu, però a l’hivern la boira se’t menja”.
Té dificultats per arribar a finals de mes. Això és habitual a Barcelona, amb tasses altes d’atur i sous baixos entre els joves, que solen combinar feines poc qualificades amb pràctiques qualificades no remunerades. Però per les universitàries com l’Aissata hi ha una sèrie de dificultats afegides, perquè els seus pares no poden pagar-li el màster: estan pagant dues cases a Senegal, i també envien diners a la família. “La meva mare ja em va ajudar per fer l’Erasmus, i sé que per ella és difícil perquè es dedica a netejar cases i això no dona gaires diners”.
—Quina és la teva música, Aissata?
—Aquesta pregunta és difícil. M’agrada el soul, l’R&B francès… i la música indie coreana! Molta música és negra o ve de la música negra. Alguns TikTokers que ballen afrobeat van fer un dia de vaga a la xarxa social i van encetar una polèmica perquè estan tips de crear coregorafies originals i que els TikTokers blancs se n’apropïin sense donar-los crèdit… i es fessin famosos! Jo tenia el conflicte aquest entre què és apropiació cultural i què és admiració. Amb la meva germana hem tingut discussions sobre aquest tema perquè ella té una opinió molt establerta sobre això.
L’Aissata em diu que un article d’Afrofeminas explica bé la seva posició sobre aquesta qüestió. El podeu consultar aquí.
La mare de l’Aissata forma part d’una associació d’africanes osonenques que fan una caixa d’estalvis comuna. És el sistema de la tontina, arrelat arreu del continent i generalitzat com a pràctica sobretot femenina, que també perviu en el context de la diàspora.
“Hi ha molt d’associacionisme africà, en general i també aquí, a Catalunya. El meu pare està ficat en una associació de senegalesos de Lleida, que és on vaig néixer; la meva mare participa d’una associació de dones, i a Vic i a Figueres n’hi ha unes quantes. Potser no tenen el nom de feminista, perquè no se’l posen, però són associacions de dones africanes que actuen pel seu propi benefici. Aquí hi ha un feminisme africà en altres formes. Hi ha vàries associacions de dones senegaleses que potser no han firmat un paper i no s’han constituït com a tal però que sí que s’organitzen entre elles en comunitats. S’organitzen, per exemple, per fer una caixa d’estalvis. La caixa només és l’excusa per trobar-se un cop al mes a casa d’una d’elles, xerrar i portar menjar. Les caixes d’estalvis les fan per tenir independència econòmica. Podrien posar els estalvis al banc, però trien tenir-los en grup i que cada mes els estalvis vagin a una persona”.
L’economia informal de les africanes
Les tontines són grups de persones unides per vincles familiars, d’amistat, de veïnatge o socioprofessionals que inverteixen un fons comú sobre la base de la confiança mútua i a intervals regulars de forma rotativa. Amb aquest sistema alternatiu de crèdit solidari es crea un espai econòmic de relació i de confiança, i el pacte generalment és entre dones: són un sistema d’estalvi conjunt que parteix d’un objectiu social comú que sovint té diverses finalitats, educatives, comercials o professionals. En la mateixa línia de l’economia informal i l’associacionisme, alguns camperols tradicionalment s’agrupen per treballar de manera rotativa els seus camps i per la construcció de les seves cases. Amb l’entrada de l’economia de valors competitius les dues formes econòmiques van començar a conviure en paral·lel. Una altra forma de finançament són els bancs ambulants, utilitzats per les dones que es dediquen al comerç. L’any 1984 es va fundar la Mutuelle de Solidarité des Tontines Ambulants de Benín, que tenia l’objectiu de donar formació especialitzada a les dones.
El novembre del 1929, les dones igbo i ibibio, a Nigèria, es van rebel·lar contra els tributs colonials; com explica Remei Sipi, l’any 1980 naixia a la perifèria de Maputo, Moçambic, una cooperativa agrícola de dones que comerciaven entre elles i creaven una pròpia línia de crèdit; el 1982, un grup de vint-i-quatre nigerianes va crear la Country Women’s Association of Nigeria, un sistema econòmic propi que els permetia beneficiar-se de crèdits quan els calgués, perquè eren les menys beneficiades dels crèdits oficials i que encara és vigent avui. El 1999, la Tanzania Media Women’s Association va guanyar el premi MNET de documental per una peça sobre dissenys de vestits tradicionals Khanga que incloïen missatges anticolonials. Els bancs d’estalvis comunitaris o associatius són encara una realitat entre les africanes, i molts països africans tenen una paraula específica per designar-ho: osusssu a Gàmbia, chilemba a Malawi, iangué a Guinea Equatorial, etcètera. Com explica Remei Sipi, el mateix hi ha models d’estalvi populars similars a l’Àsia i a l’Amèrica Llatina, però a països africans com Nigèria o el Congo les tontines han rivalitzat amb els bancs: a Cotonou, Benín, les tontines han facilitat que les dones creessin empreses petites.
El tema de les herències a l’Àfrica s’ha de posar damunt la taula: les dones som un percentatge molt baix de les propietàries al continent. Vam crear una economia popular que en principi era femenina, i ara també ho és. I tot i així ens costa molt, no només a l’Àfrica, però allà i també aquí: costa molt buscar la teva independència personal, perquè la cadena familiar, aquesta endogàmia del col·lectiu, et va estirant sempre. Però vaja, aquí estem, i hi som per quedar-nos, algunes com jo per sempre. La societat ha de tenir aquesta mira.
Extret de l’entrevista a l’escriptora Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir».
L’activisme antiracista afrofeminista i l’associacionisme tradicional de les generacions d’afrocatalanes més grans no acaben de compartir espais, però una pauta es manté: totes les dones africanes o afrodescendents s’ajunten per millorar la seva condició. Les dones negres que viuen a Catalunya són diverses, tant per la seva procedència originària dins del continent com per la seva classe social, el seu nivell de formació i el fet d’haver emigrat per la via de la reagrupació familiar o haver emigrat soles o haver nascut aquí de pares immigrants.
—El moviment feminista afro —em diu l’Aissata— […] és el comentem de vegades amb la Sílvia Albert Sopale: ella té DNI i ha viscut una realitat molt diferent a la de la meva mare, tot i que tenen una edat molt similar. Ma mare fa 27 anys que està aquí i no té DNI, només NIE: no pot votar, i quan obres un compte bancari o has de comprar una targeta de bus i et demanen la documentació no és el mateix tenir DNI que NIE. És diferent, ets més de segona, encara que portis cinquanta anys aquí.
—Què creus que el feminisme blanc ha d’aprendre de les dones negres, Aissata?
S’ho pensa una estona, no gaire.
—La humilitat.
The Sey Sisters
Les Sey Sisters s’han passat l’estiu de gira. Són quatre germanes i tres d’elles canten, la quarta té una altra feina. La Kati i la Yolanda formen part del trio musical i es van formar en teatre musical. Combinen teatre i música, han fet el mateix camí acadèmic i són bessones, però van decidir no viure juntes. Les confonen des que són petites, i als setze anys van començar amb les Sey Sisters. Com l’Aissata M’ballo, la Yolanda Sey va néixer a Osona, a Hostalets de Balanyà.
“Nosaltres som cantants professionals perquè el meu pare era músic, bateria professional, i la meva mare sempre ha cantat. Van venir a Catalunya perquè el meu pare tenia una gira amb la banda que tenia i va dir a ma mare que vingués amb l’Edna i l’Eva, les meves germanes grans. La música sempre ha estat a casa, està al nostre ADN”.
La història dels pares de la Yolanda Sey no és la típica història de migració africana. El seu pare ghanès va arribar a Osona amb un contracte de feina com a músic, amb un visat. “Ens sentim molt privilegiades per això”, em diu. La dificultat dels seus pares no va ser la manera com migrar sinó el fet d’arribar aquí i adonar-se que el país i Europa en general no són la terra promesa que t’ho donarà tot i on tothom et rebrà amb els braços oberts.
Tant a la Yolanda com a l’Aissata les han felicitat moltes vegades per parlar tan bé la seva llengua, el català. L’Aissata m’enumera les vegades que persones catalanoparlants se li han dirigit en castellà o li han posat pegues per fer tràmits tan senzills i habituals entre els estudiants d’Humanitats com accedir a documents de la Biblioteca Nacional de Catalunya.
En aquesta entrevista que vaig fer a la pintora afrocatalana Montserrat Anguiano, l’artista m’explica les vegades que s’han canviat de seient al metro, o les ocasions en què algú que seia prop seu al transport públic s’ha agafat la bossa. Conversa rere conversa, les experiències de les dones afro amb el racisme es repeteixen.
El viatge a l’origen
“Només he anat al Senegal tres cops, i els dos últims cops ha estat en moments molt diferents de la meva vida, als 16 anys i als 26 anys. L’última vegada va ser fa tres mesos, per l’enterrament de la meva àvia. La vegada que hi vaig anar d’adolescent em vaig entendre molt bé amb les meves cosines, teníem problemes semblants: els pares, l’escola. Aquest últim cop ja no ha estat així, perquè algunes cosines de la meva edat tot just comencen la universitat ara, i en canvi algunes altres ja són casades i tenen fills. Jo estic a punt de començar un màster. Les casades em deien que què faig amb el meu temps, que aviat faré trenta anys i no tindré marit, que se m’acaba el temps”.
En l’últim viatge que l’Aissata va fer a Senegal, un amic del seu pare a la quarantena se li va acostar. Abans de parlar amb ella i de demanar-li el telèfon, l’home ja havia parlat amb el pare de l’Aissata i li havia dit que es volia casar amb una de les dues filles. El pare de l’Aissata va respondre-li que no podia obligar cap de les seves filles a casar-se perquè viuen a Europa.
“Algunes cosines de la meva edat tot just comencen la universitat, perquè al Senegal costa aconseguir els títols equivalents a l’ESO i al batxillerat. Hi ha gent que repeteix fins a tres vegades perquè sempre hi ha qui es pot permetre pagar el títol i passa per davant de la resta, que han d’esperar fins a poder-se’l pagar: corrupció. També hi ha persones que comencen més tard perquè van anar per primera vegada a l’escola més tard: qui té sort va començar als cinc, però qui no té sort als deu anys ha de començar de zero”.
Pel que fa al tema de l’educació reglada, l’Adeline, casamancesa diola i afrocatalana, recorda que va haver de mentir sobre la seva edat per poder anar a l’escola, quan encara vivia a Senegal. Llavors ja havia anat a fer de minyona durant un parell d’anys a Ziguinchor, la capital de la regió de Casamance. Però ella volia estudiar, i per això va tornar al poble i va mentir sobre la seva edat: sinó no li haurien permès continuar els estudis. Sempre ha treballat de dependenta de botigues, i també s’ha format com a tècnica d’educació infantil.
“Per incorporar-me em demanen el nivell C de català, i ara estic fent el curs per aprovar l’examen a Badalona […] Quan vaig arribar a Catalunya tot era diferent, però la família d’ell em va rebre amb els braços oberts, mai no m’ha faltat escalfor. El problema és l’enyorança[…] per mi enlloc estàs millor que allà on tens les teves arrels”.
Tant l’Adeline com l’Ernestine, amiga seva i paisana, també casada amb un català, són dioles nascudes en una zona rural de Casamance, al Sud de Senegal i de Gàmbia. A diferència de l’Aissata, d’origen també senegalès però d’ètnia fulani, cap de les dues ve d’un context musulmà, les dues es van casar amb homes catalans i són mares de criatures mestisses. A diferència de l’Adeline, l’Ernestine no va poder anar a l’escola. Les experiències de l’Adeline i l’Ernestine difereixen de l’experiència d’altres senegaleses fulani o mandinka en un fet tan traumàtic com la mutilació genital femenina, que elles dues, que com a dioles que són provenen d’una tradició animista influïda pel cristianisme colonial, no han patit.
—Què vol dir per tu ser diola, Adeline?
—Crec que el que tenim en comú tots els dioles és que som molt acollidors. A la zona de Cassa d’on vinc, a la Baixa Casamance, és diferent a altres zones més musulmanes, perquè hem tingut una educació més oberta. Els musulmans són més respectuosos i els ensenyen a callar sempre. Jo sempre he contestat per tot. Recordo que, de nena, a la Casamance m’enfadava si havia de fer coses que els nens no havien de fer. El meu pare i el meu avi eren animistes, però la meva mare és cristiana, i a casa meva sempre hem viscut les dues coses. Els diumenges anem a missa i quan tornem ens ajuntem amb els veïns per fer el sacrifici d’un animal i compartir-lo entre tots en un lloc concret.
—Parla’m de la circumcisió masculina dels homes diola.
—Abans es feia al bosc, en grup i amb un mateix ganivet. Durant més de dos mesos ningú sabia si els nens havien sobreviscut o no la ferida, fins que passat aquest període de temps les dones s’apropaven i deixaven roba fora de les tendes on hi havia els nens recuperant-se. És tabú que les dones i mares vegin la circumcisió dels nens, i la separació encara es fa ara, als hospitals. Si un dels nens havia mort, la roba que li havien portat es penjava damunt d’un arbre sec decorat, i quan la família del nen reconeixia la roba del seu fill havia de callar, dissimular el dolor per la pèrdua. Tot i que ara les circumcisions es fan sobretot a l’hospital, jo he vist la roba penjada d’un arbre, ho vaig veure el 2013. En aquest cas el nen no havia mort per infecció sinó per malaltia, perquè el tall no es feia amb la mateixa fulla. Va ser molt dur.
—I la circumcisió femenina?
—Es practicava molt a pobles petits de Gàmbia. Jo no sabia que això es feia fins que vaig sentir que una noia mandinka que vivia a casa nostra i que tenia una filla va dir no sé què d’endur-se-la al poble. Em vaig enfadar molt amb ella quan ho vaig saber, però ella va fer-ho igualment: va portar la seva filla i la va fer mutilar. És important parlar-ne, d’això.
—I aquesta mare mandinka que va fer mutilar la filla vivia amb la teva família? Qui era?
—Des d’aquí costa molt d’entendre, però allà, si hi ha un sostre sota el qual dormir, la gent hi dorm. No cal conèixer gaire la gent per viure-hi. Si hi ha menjar per tothom, n’hi ha; jo mateixa vaig viure una llarga temporada a la casa d’una tieta a un altre poble, quan vaig voler estudiar.
Abans de penjar l’Adeline m’explica perquè l’Ernestine no m’ha respost el missatge sobre l’ablació, ni tampoc cap altre missatge escrit: tot i que parla català molt bé, l’Ernestine no sap ni llegir ni escriure, ni en català ni en cap altra llengua. “Ella a la Casamance no va continuar a l’escola, jo vaig estudiar perquè volia estudiar, ningú m’hi va obligar, […] però ella no. Per això cada missatge que li enviaves havia de passar per mi”.
Podeu llegir la història de l’Adeline i dels independentistes casamancesos d’ètnia diola aquí.
Yolanda Sey: «No tinc dilema amb la cultura dels meus pares perquè sé que no és la meva»
Quan la Yolanda i les seves germanes van anar de visita a Ghana el gener del 2020 van fer-ho amb la il·lusió de trobar els seus orígens. La gent de Ghana donava per fet que tot els anava molt bé i tenien molts diners.
“Això ens passa a gairebé totes les afrodescendents, que anem a retrobar-nos amb les nostres arrels per entendre una mica més la nostra identitat. Perquè hem nascut aquí però la majoria de gent no entén que som d’aquí, i per tant estem en un llimb. Però quan viatges t’adones que no ets d’allà. Per la manera com m’he educat, per tot, no tinc res a veure amb ells. Ells se n’adonen, i nosaltres també. Només arribar ja veuen que no som d’allà, per com ens vestim, per com ens movem, perquè parlem anglès en lloc de parlar twi”.
Les germanes Sey, com les germanes M’ballo, no parlen twi ni fulani entre elles. Entenen la llengua dels pares, però no acaba de ser la seva. La família ghanesa de la Yolanda només parla twi, perquè han estudiat en anglès però no el fan servir per res, i en canvi la Yolanda i les seves germanes no parlen mai twi; l’Aissata quan va a Senegal parla en fulani, però, per pena del seu avi, a Catalunya gairebé no la parla mai i rarament la transmetrà als seus fills, si en té. La Yolanda m’explica la seva relació amb les cosines ghaneses:
“Les nostres cosines tenen la mateixa edat, però som diferents només per la manera que tenim de passar l’estona. Nosaltres anem a prendre alguna cosa, sortim. Allà, almenys la regió de part de ma mare, són molt religiosos, i elles es relacionen fent activitats al voltant de l’església. La Katy i jo érem les úniques que bebíem cervesa, era molt estrany. Els bars són quasi clandestins i dominats per homes, les poques dones que hi havia no bevien i es quedaven assegudes, sense ballar: llavors vaig entendre per què elles al bar se sentien insegures, perquè clarament no és un espai per dones. El viatge em va servir per veure d’on venen els meus pares, com han crescut i com ens han educat a nosaltres”.
Les bessones Sey van anar a Ghana quan tenien nou anys, i hi han tornat vint anys més tard, ja d’adultes.
“Sempre he tingut la sensació que a Ghana t’hi trobes de tot. És un país que s’està creant, en constant canvi; és un dels països africans més pròspers. El poble de ma mare és molt rural, molt més tradicional, tancat, però tot i així va ser maco, perquè la nostra mare feia seixanta anys. I vam veure que la manera que té la mare de relacionar-se amb les seves germanes és molt com la nostra, d’estar molt juntes, fer bromes entre nosaltres, posar-nos a cantar: es posaven a cantar i no es posaven d’acord, ara comença una, ara l’altra. La música està molt present sempre, i així és com hem crescut nosaltres”.
Accra, la capital, és un altre món. És un focus cultural molt potent, i és més occidental tant per la manera de viure com per la distribució dels espais urbans. Hi ha molt de turisme, sobretot a l’estiu, que com que el clima és tropical allà és l’època de pluges. A Accra les germanes Sey s’hi van sentir bé.
“No tinc dilema amb la cultura dels meus pares perquè sé que no és la meva. És més amb la identitat, que hi ha problemes, perquè sempre ens la qüestionen. Jo tinc clar que soc d’aquí i ja està, però que sempre t’ho posin en dubte t’ho fa trontollar. La Lucía Mbomío va escriure La hija del camino, en què explica aquesta sensació de llimb de la identitat. La protagonista és de família guineana i té la sensació que allà ho entendrà tot però quan arriba allà no troba la resposta. Després va a Londres i tampoc: perquè som de dos llocs diferents. L’afrodescendència és això, som descendents d’una història però la nostra és una altra”.
Els pares de la Yolanda Sey han hagut d’acceptar la manera de fer occidental de les seves filles. Fa només deu anys que han aconseguit lliurar-se d’anar a l’església en família a Hostalets, com solien fer quan elles eren adolescents. A la germana gran li va costar molt obrir-los el camí, sortir de nit o relacionar-se amb nois, perquè la idea del pare és la ghanesa, que les bones noies van a l’església i guarden la virginitat fins al matrimoni:
“Els meus pares han fet un esforç molt bèstia d’entendre que nosaltres hem nascut aquí i seguim unes altres maneres de fer. A més la Katy i jo som les petites, però tot i així encara ara negociem coses, perquè el meu pare és un home molt tradicional i té quatre filles feministes. Ma mare ha fet molt d’esforç, ha obert més la mentalitat, però el meu pare és més gran, té setanta-tres anys, i hi ha coses amb què xoquem”.
L’Àfrica rural i l’Àfrica urbana
La família senegalesa de l’Aissata, com la família ghanesa de la Yolanda Sey, ve d’un entorn rural. Arreu del continent, com passa també a Europa, hi ha una diferència entre la cultura i forma de vida urbana i la rural: el món rural en general és més tradicional i de tendències més conservadores, independentment de si es tracta d’un país musulmà, cristià o animista.
Amb el temps alguns familiars de l’Aissata s’han pogut traslladar i construir cases a Kolda, una ciutat petita de Casamance on hi ha menys problemes, per exemple, per accedir a Internet. Com a tot arreu, al Senegal hi ha classes socials, també en el si de la família de l’Aissata. En els últims deu anys, entre la segona vegada i la tercera vegada que l’Aissata va anar de visita al Senegal, el que més ha canviat és l’accés generalitzat a Internet i als mòbils. Ara tothom utilitza Youtube, que ha obert un món allà: tota la música que jo escoltava allà en cassettes, tothom l’escoltava en cassettes! A Kolda ara els nens de dotze anys ja tenen mòbil, com passa aquí”.
Fa deu anys, ni a Kolda ni a les zones rurals ningú tenia iPhones, només mòbils antics. “Ara tothom va amb targetes SIM i mòbils d’última generació”. A diferència dels seus companys blancs, als setze anys l’Aissata tampoc va tenir un mòbil intel·ligent. “Fins a segon de carrera quan no sabia què fer fingia que mirava WhatsApps i l’únic que feia era esborrar SMS al mòbil, per dissimular”.
El tabú de la regla i la pobresa menstrual
L’Aissata no ha parlat mai de la regla amb les seves cosines senegaleses. Només amb la seva mare, que li ha explicat que quan era més jove feia servir teles de roba. Als supermercats senegalesos no hi ha vist mai compreses, no sap com s’ho fan. A casa seva, a Vic, no es parla de la regla davant del pare, i l’Aissata recorda la solemnitat del moment en què va tenir la seva primera regla. Li he preguntat per la menstruació perquè una de les causes més bàsiques de les feministes africanes al continent és la de la lluita contra la pobresa menstrual, i és tant així a Senegàmbia com a Uganda o a Zàmbia o Malawi, amb independència de la religió i les ètnies del país. Els prejudicis i les tradicions en torn a la regla varien, però tant les feministes gambianes d’Equals now com les zambianes de Sistah Sistah Foundation treballen per a l’accés de les noies a les compreses i contra certes pràctiques, com ara les violacions a nenes que tenen la regla per primera vegada. L’activisme contra la pobresa menstrual és necessari no només per millorar la qualitat de vida de les adolescents i dones africanes, sinó també per garantir-los el dret a l’educació, a no quedar-se tancades en lloc d’anar a escola quan tenen la regla. La falta d’accés a compreses i el tabú de la menstruació acompanya les dones fins al part.
La quantitat de dones que arriben a morir a l’Àfrica durant el part… això és així perquè el sistema sanitari no té en compte que cal tenir salut quan estàs embarassada. No és només la salut materna, és la salut: fins que un nano no té cinc anys no tens la seguretat que viurà, la mortalitat infantil és alta. Diuen ‘tenen molts fills’, però quants d’aquests fills viuen?
Extret de l’entrevista a l’escriptora Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir».
Negociar la identitat
La conversa amb l’Aissata passa un dia abans de la festivitat musulmana de l’Eid o festa del xai, i em comenta que marxarà a Vic per celebrar-la amb la família. Li pregunto per la tradició, per si ha hagut o ha de negociar amb la seva cultura d’origen.
“Per mi l’Eid és com el Nadal pels cristians, no em genera cap conflicte, tot i que no em considero creient. Ara bé… Quan penjo stories a Instagram he de vigilar què penjo, perquè la mare em segueix; les meves cosines d’aquí tampoc no poden veure aquestes stories, algunes han vingut de més grans i encara viuen com es viu allà. Hi ha coses que faig en el meu dia a dia que no saben que faig […] Una de les meves cosines va venir d’adolescent i va tenir una adolescència daurada, anava amb nois i tot; però ara que s’ha casat em diu que el sagrat Alcorà prohibeix portar extensions de cabell massa llargues i que hauria de resar cinc cops al dia. I això que ella no va tenir un casament de conveniència o acordat tradicional sinó que es va casar per amor, es va enamorar i va dir als seus pares que es volia casar i ho va fer”.
—Crec que els blancs tenim una idea molt dolenta del matrimoni concertat.
—El matrimoni concertat consisteix que et presenten algú i si t’agrada t’hi quedes […] Després de certes experiències dolentes que he viscut amb nois, de vegades penso que ho preferiria, que em presentin algú i si m’agrada m’hi caso! —riem, perquè la idea que algú altre et trobi l’home adequat o de poder culpar algú altre de les pròpies males decisions ens ha passat pel cap a moltes dones. — La mare és conservadora però no em pressiona per casar-me. Sempre em diu que vol que sigui feliç, que faci la meva carrera i que sigui independent. —Quan diu això l’Aissata s’emociona una mica— El meu pare, en canvi… jo pensava que era més liberal que ma mare i en aquest sentit no ho és, potser perquè som filles i no fills. Em diu que ja té ganes de conèixer un fill meu, i em diu “m’agradaria que et casessis amb un negre; un negre senegalès, o un negre canadenc’ […] El meu pare és desconfiat. Sempre em diu: “Recorda la primera norma: no confïis en ningú”.
Les lluites heretades del continent
Vaig arribar fa trenta-sis anys, amb el meu home. Vaig fer els divuit anys aquí. Em va costar acostumar-me. Ni el menjar, ni les carreteres, no saps com és la gent ni com pensen, no els entens. Encara sort que hi havia qui parlava francès. És prova i error […] La dona al Senegal té llibertat, fa vida familiar. Tenen poques coses però tenen més recursos a l’hora de portar la família i responsabilitzar-se’n. Aquí la vida tradicional es trenca i la dona està més sola que ningú. Només surt per treballar o per anar a alguna festa concreta que organitza la comunitat, i sovint el teu home tria amb qui pots sortir i amb qui no. A l’Àfrica la dona és qui organitza les festes, s’implica a l’associació, i en canvi aquí Europa… El meu pare em va educar en la idea que jo havia de fer cas al marit, i quan arribes aquí et diuen que la gent d’aquí no té res a veure amb tu, que tu has de fer feliç el teu home i prou, tal com marca la tradició. Quan torno a l’Àfrica sento que m’he perdut moltes coses. El costum, l’educació… he perdut gent a qui coneixia, gent amb qui havia crescut. Moltes coses. També els records de la infantesa. La immigració t’ensenya a viure però quan comences a gaudir de la vida ja n’has perdut la meitat. I és una cosa que no es recupera mai. Tornes al lloc que havia estat casa teva i la mirada de l’altra persona ja no és la que tu coneixies.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
Parlo amb Habby Jawo per telèfon durant més d’una hora seguida. Empordanesa d’origen senegalès, va arribar a Catalunya acabada de casar i per reagrupació familiar, als 18 anys. Porta tota la vida al país, i ja fa anys que es dedica a fer de dona referent comunitària per l’associació Valentes i acompanyades, que assisteix les noies que es neguen a casar-se per conveniència o que volen sortir d’un matrimoni forçat. Mare de dues filles negres i en contacte continu amb africanes que acaben d’arribar a Catalunya, Jawo és eloqüent i parla des de l’experiència, tant pel que fa al racisme com pel que fa a les normes del comunitarisme patriarcal que les africanes viuen en carn pròpia al continent i també, de vegades en major mesura, a la diàspora. Repartiré els fragments de la nostra conversa en forma de cita al llarg del reportatge.
El matrimoni de conveniència i el matrimoni forçat
Des de l’organització feminista gambiana Equals Now es posa èmfasi sobretot en la prevenció dels matrimonis forçats de nenes a través de programes de conscienciació social. La llei gambiana contra el matrimoni infantil existeix, però com explica en aquesta entrevista sobre l’organització Equals Now l’activista Ngenarr-Yassin Jeng, la pràctica encara s’ha de combatre, especialment en les àrees rurals: “Molta gent ho fa al marge de la llei, donen les filles menors d’edat en matrimoni; els sembla que és correcte”.
El matrimoni forçat afecta les africanes al continent però també a la diàspora. La Yolanda Sey no recorda que s’hagi parlat mai del matrimoni concertat a casa seva, però no sap si la pràctica es produeix al si de la comunitat musulmana de Ghana, que també és autòctona tot i que Ghana sigui un país de majoritàriament cristià.
La diferència entre el matrimoni concertat i forçat és confusa. Un matrimoni concertat i pactat es pot convertir fàcilment en forçat si després no deixen que et separis, per exemple. El meu va ser un matrimoni concertat, vaig venir aquí amb el meu home […] Per les meves dues filles no vull el mateix, no m’ha passat mai pel cap: les he educat sempre perquè elles triïn. L’únic que els demano és que m’ho expliquin, perquè m’agrada saber aquestes coses.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
Un dels retrets habituals a les feministes africanes és que ‘no coneixen la pròpia cultura’ i que viuen ‘occidentalitzades’. Com explica Remei Sipi en els seus llibres, el patriarcat africà, divers en la forma però no en el fons, sovint troba en la fidelitat a la tradició (sigui musulmana, cristiana o animista o híbrida) el pretext per perpetuar-se. Això és així pel que fa a la poligàmia, la mutilació genital femenina o la modificació genital femenina, que es produeix a l’Àfrica astral (aquesta fora de contextos musulmans) i que consisteix en allargar els llavis vaginals de les dones, suposadament per donar més plaer sexual als marits.
La majoria dels atacs a les feministes gambianes venen amb el missatge que no coneixem la nostra religió ni la nostra cultura. També hi ha molt costum de compartir fotografies de dones sense el seu consentiment, i la tendència a culpar les víctimes d’abús o de violació.
Ngenarr-Yassin Jeng, feminista i activista de l’organització gambiana Equals Now.
L’emigració de la Yama
La Yama és cosina de l’Aissata M’ballo, va néixer a Kolda i viu a Figueres amb el seu marit Mamamdou i amb el seu fill petit Ibrahima. Té 29 anys i en fa quinze que viu a Catalunya. Quan va arribar a Arbúcies per trobar-se amb el seu pare, la seva mare i el seu germà gran, tenia 14 anys. Tant ella com el Mamamdou són fulbes de la província de Kolda de la Casamance, però no van emigrar junts. M’ha vingut a buscar a la plaça de l’estació de tren de Figueres i tot seguit m’ha portat al Mercadona perquè agafi una cervesa sense alcohol calenta del prestatge: ella té gel a casa.
“Quan vaig arribar em veia tancada, no coneixia ningú. Aquí només érem els meus pares, el meu germà i jo, no hi havia tiets, ni cosins, ni avis. Vaig anar a l’aula d’acollida, que t’ensenyen les assignatures en la teva llengua mentre aprens català i castellà. Però em va costar adaptar-me. A Kolda havia estudiat una mica, però vaig notar un canvi gegant, perquè a mi estudiar em costa i tot plegat va ser difícil. De vegades a la feina parlo castellà i se m’escapen catalanades, perquè a Arbúcies només parlava en català amb tothom. Llavors em diuen: ‘Mira, la catalana’ [riu], però aquí a Figueres tothom parla en castellà i jo passo del castellà al fula tot el dia”.
—Ets musulmana, Yama?
—Som musulmans, però no som practicants. Com un catòlic que no va a missa.
Ella treballa a l’hosteleria i el seu marit treballa a l’escorxador, com tants altres immigrants. Quan li pregunto a la Yama què és el que troba més a faltar de Kolda em respon sense pestanyejar: “El mango!”. La conversa canvia, passem a parlar de fruita i de nostàlgia: la guaiaba, el mango, els anacards frescos.
—Quins són els moments més importants de la vida d’una fulbe?
—El bateig, la circumcisió i la boda. Si ets gran i no t’has casat està mal vist, sobretot si ets una dona. A la ciutat encara, però ell i jo som de poble i a la nostra regió està mal vist.
—T’han practicat la circumcisió (mutilació genital femenina)?
—Sí. Jo no estic a favor de la circumcisió. A mi me la van fer i era massa petita per decidir, no recordo res de l’experiència, només sé el que m’han explicat. Se’n va encarregar la meva àvia sense que els meus pares ho sabessin. Les meves tres germanes petites ja han nascut aquí, i un cop que vam anar a Kolda a veure la família el meu pare li va dir a la meva àvia: “Si les talles no em tornaràs a veure”. I a elles la meva àvia ja no es va atrevir a tallar-les. El meu pare té dues dones. A la meva família tothom té dues dones, però hi ha homes que en tenen fins a cinc.
—Un tiet del Mamadou es va casar amb la vídua de l’únic dels seus germans que només tenia una dona. Les vídues en general es casen amb algun germà del marit, pel bé dels fills. No hi estan obligades, però si s’ajunten amb un altre home, la nova família sempre aprofitarà per recordar als fills d’ella que no són fills de la casa. Per això els fills de parelles separades de seguida que creixen van a casa del pare; […] allà cada esposa té la seva caseta una a tocar de l’altra, aquí vivim en blocs i no és el mateix. En alguns pisos hi ha fulbes que viuen amb dues dones, en una situació de poligàmia encoberta, perquè aquí només una d’elles pot ser l’oficial. Quan es casen, l’home i la nova dona tenen els primers tres dies d’exclusivitat, però passat aquest període comencen els torns. Cada dos o tres dies, el marit canvia de dona.
Polígams de nit o de dia
La poligàmia? L’home africà que viatja la practica. El setanta per cent d’ells ho fa. Hi ha homes de seixanta anys que ho fan. El meu home s’ha casat amb una jove de 28 anys. Estem separats. Hi ha dones que ho aguanten, per tradició, però com que el meu pare no ho va fer mai, això, jo no volia aguantar-ho.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
La Yama i el Mamadou han debatut una estona sobre si la poligàmia és només cosa de la nit o si també és cosa del dia, d’anar a llocs en companyia d’una dona o de l’altra. En algun punt de la trobada l’Ibrahim plora per primera i única vegada, i la seva mare fa el gest automàtic i efectiu d’aixecar-se la samarreta per donar-li el pit. Se m’acut que al llibre África. Historia de un continente (1998), John Iliffe dona algunes explicacions sobre la poligàmia. Contràriament al que pugui semblar-nos avui en dia, abans de la colonització l’Àfrica era un continent infrapoblat. La colonització i l’esclavització i deportació massiva no van contribuir al creixement demogràfic, que no es va començar a estabilitzar (i a créixer exponencialment) fins al segle XIX.
Iliffe argumenta que la fertilitat és molt venerada a l’Àfrica per aquesta manca de creixement constant i continuat, per la quantitat de criatures que tradicionalment morien poc després de néixer. La veneració de la fertilitat va lligada a la idea que una dona ha d’alletar durant molt de temps els seus fills, per assegurar-se que creixin sans i forts. Però alletar els fills implica un període d’abstenció sexual de gairebé dos anys per a la parella: la possibilitat de mantenir sexe durant aquest període és un tabú. De nou segons el llibre d’Iliffe, aquesta abstenció “es compensa” amb la poligàmia, que queda així justificada amb base antropològica, com a eina per garantir la reproducció.
—Com porten la poligàmia, les dones fulbes?
—Malament! En el millor dels casos les dones aprenen a conviure-hi! —i la Yama i jo riem juntes.
L’Aissata m’explica que, per tradició, en certes comunitats es valora més tenir moltes dones i fills que tenir la capacitat i el poder adquisitiu de mantenir-los. Això implica que hi hagi famílies que tenen molt pocs recursos, i també implica una idea persistent sobre el dret dels homes a tenir més d’una dona encara que visquin a la diàspora.
“Els senegalesos tenen dones aquí i allà i fan el que els rota, i la gent ho veu i no diu res; però després tot són rumors si surts amb un blanc […] Les unions entre blancs i negres… depèn del context d’on vinguin les persones, però un senegalès que ve d’un context polígam encara que la poligàmia aquí no sigui legal ell assumeix que té dret a estar amb més d’una dona alhora […] Et parlo com a catalana senegalesa que ha nascut aquí i ha crescut en un entorn predominantment blanc”.
A Gàmbia la poligàmia és freqüent, tot i que no acostuma a ser forçada. Com expliquen les feministes d’Equals now, algunes dones accedeixen a casar-se amb un home que ja té altres dones per poder aparellar-se i guanyar així independència. Algunes dones prefereixen estar en un matrimoni polígam que arriscar-se a ser solteres en un context patriarcal que estigmatitza les dones sense marit i que entén la maternitat com un ascensor social bàsic per a les dones. Remei Sipi descriu el mateix a Mujeres africanas. Más allá del mito de la jovialidad: el matrimoni és una via per assolir independència. Com que, a diferència del que passa amb el matrimoni infantil, els matrimonis polígams a Gàmbia no són forçats, la lluita contra la poligàmia no és la prioritat de les associacions feministes del país.
He tingut germanes en relacions polígames i no les he vist felices. Mai.
Extret de l’entrevista a l’escriptora Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir».
En alguns casos la poligàmia al continent és una sortida més pragmàtica que la perspectiva de casar-se per amor, sobretot perquè molts homes joves no volen casar-se abans de tenir residència a Europa. A moltes parts del continent la poligàmia es practica al marge de la religió, perquè és prèvia a l’islam. Molts estats prohibeixen la poligàmia sota la premissa que atempta contra la dignitat de la dona, per més que en contextos molt patriarcals el fet de no ser l’única dona de la família pot ser una sortida de major llibertat: el control social és menor.
Malgrat la clara prevalença d’aquesta forma de família en les societat musulmanes, la poligàmia és freqüent, per exemple, a Guinea Equatorial, de tradició cristiana animista, i també a països com eSwatini, l’únic país africà que encara és una monarquia absoluta i té una festivitat anual dedicada de manera exclusiva a oferir al rei noves esposes. El petit regne, integrat dins l’espai geogràfic de Sud-Àfrica, és famós per tenir les tasses de sida més altes del món, i les dones en són les principals afectades.
Al Senegal, com que hi ha molts homes joves que han mort per l’emigració les dones es casen amb els que els queda, que són els vells polígams. Molts homes joves no es volen casar perquè només pensen a marxar a Europa. Una dona que vol ser fidel al seu home emigrant s’està sis o deu anys sense ell. Algunes dones s’han quedat mig mutilades de per vida; que et vingui el marit un cop cada dos anys només durant vint dies, imagina’t. No et falta menjar, però no tens res. D’altres joves es conformen a casar-se amb algú que les pugui mantenir i prou. A Senegal les dones estudien, però després no troben feina. No et serveix de res. De cinquanta alumnes només deu treballaran del que han estudiat. La resta s’hauran de posar a cultivar i vendre alguna cosa o s’hauran de limitar a ser mestresses de casa. I cultivar és viure només de l’esperança de la pluja, no n’hi ha cap més, l’única esperança és l’emigració.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
Escapar el matrimoni forçat
Acuñado por Obioma Nnaemeka, el Nego-feminism es el feminismo de la negoaciación. Para Nnaemeka, ser feminista en el caso de las africanas es actuar como feministas, pues la mayoría de mujeres africanas no lo articulan en una ideología, sino que simplemente lo llevan a cabo en su vida cotidiana.
Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad. Remei Sipi, Wanafrica Ediciones
A través d’un conegut meu fulbe, l’Ibrahima Seydi, fa temps que em vaig posar en contacte amb la Mariama. És filla de fulbes musulmans creients i ha fugit d’un matrimoni forçat. En Seydi m’ho havia advertit, Mariama es una mujer muy luchadora. No em va deixar que li fes cap foto.
“La primera vegada que el vaig veure jo tenia setze anys. Em van comprometre amb un tipus a qui no havia vist mai. El matrimoni concertat va ser cosa del meu pare. La meva mare no volia, però la pobra no tenia ni veu ni vot. Ell tenia més de cinquanta anys, ja estava jubilat. Quan vaig arribar a Dosrius des del Senegal em va dir: “Et porto aquí perquè aquí no podràs conèixer ningú que t’ajudi”. I allà al poble és veritat que jo no podia fer res. Vaig tenir dos avortaments a causa dels cops. Una vegada el van arrestar, però jo ho vaig negar tot i el van deixar anar. Venia borratxo a casa i em pegava. Era (és, perquè encara és viu) musulmà, però bevia igualment. Jo cada dia resava a Déu perquè m’ajudés, i un dia ell em va dir que marxàvem de Dosrius per instal·lar-nos aquí a Mataró. […] A mi, de religió que no me’n parlin, les normes religioses les han inventat els homes. Potser l’Alcorà permet que els homes tinguin quatre dones, però segur que ho ha dit Déu? Jo he vist un altre món… s’han d’obrir els ulls! El meu pare tenia quatre dones. Les tractava totes igual, mai no vaig veure que hi hagués cap problema dels que en canvi sí que havia vist en altres cases; però encara que les dones aparentin tenir bona relació, compartint algú no et sents bé, per més que ho diguin. Diuen que la situació ja els està bé per acontentar el marit. Jo, si no estic contenta, per què de fer veure que ho estic?”
La Mariama està a la trentena i té tres fills de 15, 13 i 7 anys. La més gran és una nena. Seiem en un bar de Mataró, amb el seu marit bambara assegut a la barra. No interactuo amb ell, la conversa és només entre ella i jo.
“Jo li dic a la meva filla: segueix. Vol ser jutgessa. Com que veu que al món hi ha tantes injustícies… Jo li dic que no deixi que ningú la menyspreï, que s’ha de tenir personalitat per dir ‘no’ i per dir ‘jo valc’. I ella em diu que estudiarà, i es tanca a l’habitació i estudia; és una bona estudiant. Jo també era una bona alumna, però amb el casament es van acabar els estudis. Hauria pogut aconseguir molt més del que he aconseguit. El temps no torna enrere, aquest és el problema”.
Et diuen “l’islam diu això”. Si està alfabetitzada tindrà més opcions, però si no té gaire caràcter i l’ha agafat de petita i no es relaciona gaire farà més cas al seu home. Et diuen “l’islam diu això i allò”. I no, no hi ha gaires associacions aquí que serveixin per combatre aquesta pèrdua de llibertats. El meu marit no em deixava veure amigues divorciades. “Aniràs pel mal camí”, em deia. No li feia cas, clar, no vull abandonar una persona a qui tothom ja ha deixat de banda, que és el que passa quan una dona està separada[…] Sí, l’islam permet el divorci, però practiquen l’islam que volen. L’islam l’ha escrit l’home.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
Parlem en castellà, perquè Mariama entén el català però el parla poc. Va sovint al gimnàs, té amics i amigues blancs espanyols i unes quantes amigues dominicanes properes. M’explica que no té gaires amics fulbes aquí, que els coneix però que no s’hi relaciona gaire perquè segueixen l’islam i són molt estrictes.
—Ara no tinc feina, però a Dosrius treballava d’ajudant de cuina. Jo guanyava diners i el meu marit se’ls embutxacava. La meva cap un dia em va veure plorar… “Aquí tens els teus drets”, em va dir, i a partir de llavors els diners que jo guanyava durant el cap de setmana ella me’ls donava a mi directament. Això va estar bé, perquè així vaig poder començar a enviar diners a la meva mare, i també vaig aconseguir fer venir el meu germà gran, que ara viu a Granollers [però que “ha deixat els estudis per venir aquí”, afegeix, i ho diu amb tristesa].
—Et van tallar?
—Sí, com a totes, però ara és il·legal. Fer això no és humà, és un dolor pitjor que el del part, i ho sé perquè he tingut fills. Em van tallar dues vegades, quan era nena i quan em vaig casar, perquè de petita m’havien cosit, i llavors calia obrir-lo… obrir-me els punts va ser fastigós, dolorós, no li desitjo ni a la meva pitjor enemiga. Sort que el món ho ha denunciat. […] No és veritat, que l’ablació et tregui el plaer sexual, això no. Però són cinc dones grans que t’obren de cames a la força i que et diuen que te n’hauràs d’anar al llit amb el teu marit, amb la ferida encara oberta. Volen que arribis verge al matrimoni, cosa que jo ni puc ni vull entendre. Durant el primer embaràs, quan vaig anar al ginecòleg tenia pànic que em visitessin, pel trauma. Em van portar una mediadora que parlava fula; per mi era difícil, entendre que els metges m’ajudarien: jo el que recordava era el tall. La majoria de dones fulbes tenim por al ginecòleg. Clar que hi ha noies a qui només les tallen quan són petites, a mi no sé per què em van tancar. Recordo que la meva mare va entrar a la meva habitació d’amagat una nit i em va mirar… Em va dir: “Mare meva, com patiràs, com no me n’he adonat, si ho hagués sabut no hauria deixat que et tallessin dos cops”. Aleshores no vaig entendre això dels dos cops, no sabia que m’obririen pel matrimoni. Durant un temps, mentre vaig ser nena, me’n vaig oblidar. Fins abans del casament.
Contra la mutilació genital femenina
Jo porto el tema de la mutilació i del matrimoni forçat. De vegades les dones venen quan el mal ja està fet, però fem xerrades contra aquesta mala praxis a nois i noies, mares, pares; ho fem perquè no es pensin que és religiós sinó que és cultural i és una de les pitjors coses de la cultura. Si el mal està fet el que ara es pot fer és la reconstrucció del clítoris per la seguretat social. És un tema difícil de parlar; t’ho han fet i et penses que ho han fet a totes les dones del món. D’entrada assumeixes que és com tenir fills, que a les dones blanques també els passa. Perquè són coses que no s’han parlat mai, i quan la mare i l’àvia et parlen del món et parlen del món que elles coneixen, i el seu món és petit. També et diuen que forma part de la religió musulmana, cosa que no és veritat.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
La mutilació genital femenina es practica en 28 països africans, en onze dels quals està prohibida. La il·legalització de la mutilació no és garantia de l’extinció de la pràctica, que de vegades fan les àvies de la família sense l’autorització dels pares de les nenes. A Gàmbia, per exemple, la mutilació genital femenina o FMG (Female Genital Mutilation) està prohibida des del 2015 però encara es practica. Les dones que s’oposen a la pràctica poden tenir dificultats a l’hora de desenvolupar-se a la comunitat. A Mali, Fatoumata Siré Diakité va fundar una associació Avanç i defensa dels drets de les Dones, que presentava alternatives econòmiques a les dones que practiquen les mutilacions. Des de Burkina Faso, la política Marian Lamisan explicava que els majors entrebancs a l’hora de frenar la mutilació són l’analfabetisme de les nenes i l’islam, tot i que a l’Àfrica la modificació genital de les dones no és una pràctica només musulmana. En el pla social, hi ha la idea que per casar-se i perquè t’estimin cal haver passat per la mutilació. La mutilació evita burles, persecució i ostracisme: és difícil que els homes de comunitats en què es practica el ritus de la mutilació acceptin casar-se amb una dona no mutilada. Les conseqüències de la mutilació genital femenina varien en funció del grau de mutilació. La disminució o pèrdua total del plaer sexual i del desig, irritació vaginal, mort per infecció o dessagnat, malalties urinàries i fístules urinàries i intestinals després dels parts que porten a l’exclusió de la família i la comunitat.
Tot i que la pràctica continua vigent, avui hi ha moltes entitats que treballen per acabar amb la Mutilació Genital Femenina a l’Àfrica, de Somàlia fins a Nigèria, i en alguns casos també personatges públics anclats a les tradicions locals es declaren contraris al que titllen de pràctica ‘antihigiènica’. Com expliquen en les feministes zambianes de Sistah Sistah foundation, en contextos no islàmics de l’Àfrica austral també es practica la modificació genital de nenes i dones. A Zàmbia, Malawi, Sud-Àfrica i d’altres països de la regió, el fet d’allargar-se els llavis de la vulva és vist com una manera d’honrar la tradició i com un orgull femení. La idea que es promou és que una dona que no s’hagi allargat els llavis no podrà tenir una bona relació de parella perquè el marit li serà infidel. Les feministes de la zona adverteixen dels riscos d’aquesta pràctica tradicional, que és dolorosa i que, com la mutilació genital, atempta contra el dret de les dones al seu propi cos en nom del benestar i plaer masculí. Les conseqüències són més greus per a les dones mutilades, però tant la mutilació com la modificació genital aspiren a controlar la sexualitat femenina. La mutilació genital afecta també una part de les africanes a la diàspora a Catalunya: a la Yama, la Mariama i la Habby les van tallar quan eren nenes.
Quan era petita a l’Àfrica jo no veia el racisme, però hi era. Recordo com ens miràvem els guineans que venien a Senegal per treballar en la collita, recordo com ens els miràvem […] Com quan a Catalunya venien els castellans, que eren blancs igual, però la pobresa és el que genera més racisme… l’holandès com mira l’espanyol? El racisme sempre existirà, perquè som defectuosos i el portem dintre. I de vegades no és pel color, o no només pel color: sobretot és la por a l’altra cultura.
Conversa telefònica amb Habby Jawo, referent comunitària a l’Alt Empordà.
El reportatge continua al BLOC II: Construir l’espai afrofeminista a Catalunya
Leave a Reply