Por lo general, cuando alguien hace referencia a la «fortaleza» de las mujeres negras hace alusión a su per- cepción del modo en que las mujeres negras lidian con la opresión. Pasan por alto el hecho de que ser fuerte frente a la opresión no es lo mismo que superar la opresión, y que no conviene confundir la resistencia con la transformación. Con frecuencia, los observadores de la experiencia de la mujer negra confunden estos términos. La tendencia a idealizar la experiencia de las mujeres negras iniciada con el movimiento feminista acabó por permear en la cultura en su conjunto. La imagen estereotípica de la mujer negra «fuerte» dejó de verse como deshumanizadora y se convirtió en el nuevo emblema de la gloria de la mujer negra.
¿Acaso no soy una mujer?’ de bell hooks
Què significa ser una dona negra avui a Catalunya? Què vehicula les experiències de les dones africanes al continent? Què podem aprendre les feministes occidentals blanques de les experiències de les africanes i afroeuropees? Es pot escriure, sent una dona blanca com soc, sobre les injustícies de les tradicions africanes contra les dones sense caure en el paternalisme? Podem escriure sobre les tradicions africanes més enllà de la pobresa, l’ablació genital o la poligàmia sense deixar d’explicar com aquestes circumstàncies i costums afecten les dones?
L’admiració pel pensament africà que he llegit de la mà del nigerià Chinua Achebe, del senegalès wòlof Cheik Anta Diop o d’historiadors com Ferran Iniesta, les trobades amb afrocatalanes que he conegut i admirat per la seva resiliència al llarg de la meva curta carrera periodística i les pròpies contradiccions respecte al feminisme occidental postmodern i la interseccionalitat m’han empès a l’escriptura d’aquest reportatge. Segurament és massa llarg, potser és massa antropològic i de ben segur que és poc representatiu, perquè l’Àfrica, menystinguda per Occident de manera sistemàtica en el pla intel·lectual, cultural i polític, és un continent vast que conec poc. He deixat de banda el Nord d’Àfrica i m’he centrat en les dones subsaharianes per evitar ampliar encara més un tema que és immens en si mateix, però el que he après a nivell personal d’algunes dones nord-africanes i àrabs d’origen també han contribuït al meu interès pel continent i les seves paradoxes.
Com tants altres treballs, això és un assaig i una provocació. La dona africana m’interessa perquè soc una dona i perquè crec que les cosmovisions africanes tradicionals i les idees revolucionàries sorgides de la gran alienació del colonialisme i el postcolonialisme podrien contribuir a la conversa sobre el món polític que ha de venir. Les dones africanes actuen contra les injustícies polítiques internes i externes i contra les pròpies tradicions retrògrades, i estic convençuda que Occident, envellit en la seva demografia i en seu progressisme, pot aprendre alguna cosa d’elles. Soc conscient que he caigut en la trampa de la qual parla bell hooks -una trampa que atribueix a les dones blanques, perquè hi caiem: estic influïda per una visió idealitzadora de la resistència i resiliència de les dones africanes.
Les africanes contra els colons
La vinculació entre associacions femenines de dones africanes i la lluita anticolonial no és un fenomen mou ni exclusiu de la diàspora. Els moviments de dones al continent són plurals i parteixen de la resistència anti-colonial dels segles XIX i XX. A Mujeres africanas Más allá del tópico de la jovialidad, l’autora Remei Sipi explica com, l’any 1920, al sud-est de Nigèria, les dones feien balls mofa contra les autoritats colonials, que volien forçar-les a casar-se en el període de temps d’una setmana perquè no quedessin dones lliures al territori. El 1958 les cameruneses de la regió de kom van començar a fer servir una fórmula per sancionar els homes que les ofenien. La fórmula tenia el nom d’anlu i es va acabar aplicant contra el govern colonial local, que exigia a les dones uns procediments de producció agrària que no els convenien.
L’anlu és una pràctica de les comunitats kom cameruneses que servia per aïllar i ostracitzar els homes que es comportaven malament. La pràctica prenia formes diverses però sempre consistia en humiliar els homes que s’havien comportat de manera inapropiada, com ara insultar la mare d’algú o assetjar una dona embarassada. Les actuacions punitives de les dones anaven des de la burla pública fins a mostrar els genitals o defecar davant la casa de l’ofensor. L’anlu era cosa de dones, que mentre durava prenien el control i cap home les podia aturar. El ritual era el següent: una dona començava a fer uns sons aguts i la resta de dones que ho sentien deixaven el que estiguessin fent per sumar-se a la dansa-riota. L’anlu es va intensificar i polititzar entre el 1958 i el 1961, fins al punt de paralitzar de manera pacífica tant l’administració colonial com la tradicional. Segons la literatura oral, l’origen d’aquesta pràctica femenina comunitària remet als temps en què els homes del poblat havien mort en context de guerra i les dones havien de defensar-se de potencials nous agressors.
L’any 1977 la viceministra de Medi Ambient de Kènia Waanagri Mathai va iniciar el Moviment del Cinturó Verd, que consistia en la plantar 30 milions d’arbres d’est a oest del continent. La tasca la feine sobretot dones, i el projecte va generar molts llocs de feina a més dels evidents avantatges per a la regeneració de l’aire. Mathai, guanyadora del Premi Nobel, va lluitar també contra el règim autoritari Moi-Moi, pels drets de les dones, la democràcia i la no-violència. La seva militància política li va suposar presó en més d’una ocasió, i la figura de Mathai exemplifica bé el tarannà ‘holístic’, és a dir no centrat només en un aspecte o forma d’opressió concreta sinó més general. En el punt àlgid de la guerra civil burundesa del 1993, la tutsi burundesa Marguerite Barankitsa forma hutus i tutsis del seu país contra la discriminació interètnica; Barankitsa ha extès el moviment anit etnicista arreu del continent, en la línia d’una tipologia de feminisme africà acunyat per Chikwenye Okonjo Ogunyemi que parteix de la lluita contra la neteja interètnica i contra el capitalisme global.
A l’Àfrica hi ha una tradició de moviments socials de dones en xarxa. Encara avui i a la diàspora es mantenen les associacions de dones africanes que s’organitzen en torn a les necessitats del col·lectiu amb l’objectiu de millorar el seu dia a dia; en aquest sentit, és habitual que les organitzacions d’africanes ho abarquin tot: sanitat, educació i política. El segle XXI ha vist les primaveres àrabs i també les primaveres subsaharianes, en dues onades diferents abans i després del 2011. Les demandes democràtiques es mantenen a l’Àfrica dècades després de les independències, i les dones han format i formen part de l’activisme contra el postcolonialisme i els governs corruptes que generen estructures estatals corruptes. És el cas de la Denise Sow i la Stéphanie Bationo, que formen part dels moviments socials pro-democràtics Y’en a marre (Senegal) et Balage citoyen (Burkina Faso) i van venir a Barcelona per explicar la seva militància al continent.
Els canvis legislatius al continent no estan a l’alçada de les demandes democràtiques perquè els desequilibris en les relacions de poder són encara massa fondos: en molts països africans l’estat és fallit o massa corrupte o té tendències autoritàries, amb presidents que aspiren a canviar constitucions per perpetuar-se en el poder, com expliquen les activistes mencionades Denise Sow i la Stéphanie Bationo. També cal fer molta feina abans d’assolir els propòsits globals pautats de cara al 2030. De fet, la Unió Africana més aviat fa plans per al 2063, una data llunyana però més realista per dotar el continent d’una xarxa ferroviària i una moneda única que el connecti i en faciliti el comerç intern.
Els últims temps algunes africanes han captat especialment l’atenció dels mitjans pel seu activisme. És el cas de la nigeriana Aisha Yesufu, que es va donar a conèixer per la seva presència constant i combativa en les manifestacions que la població nigeriana va fer en contra del mal govern i la brutalitat policial, recollida sota el hashtag #EndSars. Yesufu, molt activa a les xarxes socials, també és una activista contra la inacció del govern de Buhari davant dels segrestos massius de noies (i en alguns casos també de nois) estudiants, que s’han repetit a Nigèria fins a convertir-se en el modus vivendi d’alguns jihadistes locals.
Àfrica són moltes i és una
El primer que es retreu a l’estudiant blanc que s’acosta a l’Àfrica és que el continent no és un país, que és divers. La bronca està justificada per cadascuna de les vegades que una persona blanca ha dit a una persona negra si parla ‘africà’ o altres comentaris per l’estil. Àfrica són 54 països i 2.000 llengües associades a nacions, ètnies o clans diferents, i una banda del continent no sap gaire res de l’altra i en desconeix la majoria de tradicions i de llengües. Tot i la gran riquesa cultural del continent, la diàspora i l’experiència del racisme ha estès un sentiment panafricanista reivindicatiu que vertebra l’activisme afro més enllà de les identitats originàries concretes de cada dona.
En la mateixa paradoxa de la diversitat i unicitat, l’escriptora d’origen equatoguineà Remei Sipi considera que el patriarcat africà pren formes molt diferents però té un substrat comú i una tendència a intentar perpetuar-se en nom de la tradició, sigui la tradició que sigui. Pel que descriu Sipi i pel que he pogut aprendre de les dones que vertebren aquest reportatge, la força de les africanes rau en l’equilibri d’haver de fer front als llasts de la tradició, que acostuma a tenir una vessant patriarcal, a l’Àfrica i arreu, i alhora als llasts del colonialisme i el postcolonialisme, que han arraconat la dona africana d’alguns dels espais que en contextos pre-colonials tradicionals protagonitzava. La referent comunitària senegalesa i catalana Habby Jawo, amb certa nostàlgia pel país que va abandonar per casar-se a Catalunya en un matrimoni concertat, em va explicar que al Senegal les dones tenen més poder de decisió sobre la pròpia vida i un rol més determinant en la comunitat que quan arriben a Europa fruit de la reagrupació familiar. En aquest sentit Remei Sipi emfatitza la diferència entre l’africana que arriba com a crossa del marit i la que ho fa com a projecte migratori propi, com va ser el seu cas cinquanta anys enrere: són experiències migratòries diferents.
El feminisme africà, més pràctic que teòric, lluita contra la tradició patriarcal que es resisteix al canvi i contra l’alienació del postcolonialisme i del patriarcat occidental exportat que pauta, per exemple, uns cànons de bellesa blancs en un continent negre. La situació de desavantatge global del continent pel que fa a l’economia i la política determina la vida dels africans en general i també de les dones en particular. La violència sexual i de gènere, el poc control sobre la presa de decisions pel que fa al propi cos (casar-se o no, mantenir o no relacions sexuals, tenir fills o no), el desequilibri educatiu i la mortalitat en el part i dels infants són encara un llast per a moltes dones africanes. Amb la generalització de l’ús de telèfons mòbils i de les xarxes socials, a més, l’assetjament o el bullying a les dones pel que diuen, fan o expressen s’ha traslladat a les xarxes socials, que no estan exemptes de les visions arcaiques i misògines del món. En paral·lel i al marge de la qüestió estricament femenina, les dones i homes trans i les lesbianes pateixen encara un estigma molt fort a bona part del continent amb l’excepció d’alguns llocs com ara Sud-Àfrica, destinació refugi de la comunitat LGTBIQ. En molts països africans, com passa en altres llocs del món, l’homosexualitat està penada per llei (el cas d’Uganda potser és el més flagrant, amb un president obsedit per la qüestió), i el cost social de declarar-se homosexual o transgènere sol ser molt alt.
Segons la Doctora Natalia Kanem, directora executiva de la UNFPA, més de 200 milions de dones en països en vies de desenvolupament no poden prevenir l'embaràs amb els contraceptius moderns, i unes 800 dones moren cada dia al món per problemes associats a l'embaràs i al part —tot i que entre el 2000 i el 2017 les morts maternes s'han reduït un 40%. La tassa de mortalitat de les mares i dels infants de fins a cinc anys al conjunt del continent és inferior a la que era, amb l'excepció de països com el Txad i d'altres en contextos de guerra permanent o intermitent, com la República Central Africana i en menor mesura també com el Congo. El nombre de noies casades de nenes s'ha reduït un 15% i les víctimes de la Mutilació Genital Femenina han disminuït un 25%. Tant l'educació com la sanitat han millorat les últimes cada vegada hi ha més dones que, malgrat la disparitat, accedeixen a estudis secundaris. En molts casos els estudis superiors no treuen les senegaleses del cercle de les feines vinculades al camp, com em va explicar Habby Jawo, perquè per crear llocs de feina de qualitat cal una economia independent i robusta.
Amb aquestes dades és fàcil assumir que les cultures africanes són patriarcals i releguen sempre la dona a un segon terme, però a la pràctica moltes africanes s'ocupen, com han fet sempre, tant del manteniment de la llar i dels infants com de portar diners a casa. Avui això encara és més així, sobretot si tenim en compte que l'estructura familiar africana està en procés de transformació i que molts homes africans (senegalesos, per exemple, perquè l'emigració no està a l'abast de tots els africans) són fora del continent.
Néixer a l'Àfrica, néixer de pares africans a la diàspora, créixer entre blancs
El prejudici racial vincula les experiències de les afrodescendents a Catalunya. Les uneix tenir el mateix tipus de cabell, que lluny de ser superficial serveix com a símbol de reivindicació de l'amor propi, del canvi de referent. Les uneix haver de fer front, en algun moment de les seves vides, a un cert sentiment d'inferioritat pel fet de ser negra en una societat majoritàriament blanca, sumat a la poca tradició de pensar la negritud: a diferència de França o dels EUA, per exemple, ni a Catalunya ni a Espanya hi ha hagut figures de pensadors negres com Achille Mbembe ni d'autors com James Baldwin, Chinua Achebe o Chimamanda Ngozi. Tot i la història que vincula l'estat amb Guinea Equatorial, episodi breu i tardà del colonialisme espanyol, Catalunya té pocs referents intel·lectuals afrodescendents. Més enllà del racisme i de les conseqüències psicològiques que se'n deriven, poques coses uneixen les experiències de les afrodescendents que han accedit a parlar amb mi i explicar-me la seva història.
D'entrada, els tres factors que més allunyen les experiències d'unes i altres són el fet d'haver nascut al continent, d'haver nascut a Catalunya filla d'immigrants africans o d'haver crescut negra com a filla adoptada de pares blancs. A aquests principals factors diferencials s'hi suma, en el cas de les dones nascudes a l'Àfrica i de les afrodescendents nascudes en una família africana a Catalunya, el fet que l'Àfrica és un continent gran amb llengües, tradicions, religions i concepcions del món molt diverses. Tot i que hi ha algunes línies comunes, no és el mateix ser una africana provinent d'un context islàmic que ser una africana d'un context cristià-catòlic o d'un context més animista, per més que al conjunt del continent encara hi ha, en major o menor mesura, certa prevalença de les creences 'animistes' o autòctones pre-colonials —la influència de l'islam a l'Àfrica subsaharian és més fonda, perquè els comerciants àrabs musulmans van interactuar amb els africans autòctons molt abans que ho fessin els cristians europeus.
Diàspores africanes
Hi ha moltes diàspores africanes. La primera condició té a veure amb la classe social i les condicions de l'emigració. El pare de l'Aissata M'ballo va arribar sol i va obrir del no-res un locutori a Vic; el pare de la Yolanda Sey va venir amb un contracte de feina i els papers en regla. La relació que les dones afro tenen amb l'africanitat també està condicionada pel coneixement o no de la llengua africana nativa dels pares: l'Aissata, d'origen senegalès, entén i parla el fulani, però la Yolanda Sey i la seves germanes, d'origen ghanès, no parlen el chui. En els casos d'adopció l'africanitat està en com la negritud pauta les experiències quotidianes de racisme a la diàspora: és el cas de la Montserrat Anguiano o la Lihem, que no coneixen la seva família biològica.
El nivell de formació i la generació a la qual formen part les dones també acaba determinant l'experiència com a dona negra a la diàspora: la mare de l'Aissata no té formació especialitzada ni DNI, però té la mateixa edat que la dramaturga nacionalitzada espanyola Silvia Albert Sopale, activista antiracista. Malgrat la diferència entre totes dues dones, tant la mare de l'Aissata com Albert Sopale s'associen i col·laboren amb altres dones negres en la diàspora: Sopale ho fa amb el moviment activista 'racialitzat' i des de la condició d'artista; la mare de l'Aissata es reuneix mensualment amb altres dones africanes osonenques per fer créixer una caixa d'estalvis compartida, com és habitual arreu del continent. Altres dones com l'Habby o la Remei Sipi, més grans que la mare de l'Aissata o que la Silvia Albert Sopale, fan un rol de formadores. Remei Sipi ho fa des dels llibres, i l'Habby ho fa com a dona referent comunitària a l'Alt Empordà: lluita contra el matrimoni forçat i la mutilació genital femenina, il·legal però encara vigent al continent i en els cossos d'algunes afrocatalanes com la Yama, la Mariama o l'Habby Jawo.
La major o menor connexió amb el continent africà marca, en definitiva, el tipus d'activisme que practica cada dona. L'activisme antiracista el solen practicar més les afrodescendents que les africanes nascudes al continent: com explica Sopale més endavant en aquest reportatge, la història que ella vol explicar ja no és la de la dona africana que ha de caminar quilòmetres per arribar a la font sinó la de l'afroeuropea que es pregunta si al McDonald's podran servir-li crema de cacauet com la que menja a casa. Allunyades de 'les arrels' o l'origen, les afrocatalanes nascudes aquí en general no estan tan condicionades per les normes tradicionals del país dels pares. La prioritat ja no és lluitar contra l'ablació del clítoris, la poligàmia, el matrimoni forçat o les pressions comunitàries no desitjades. Tot i així, moltes afrodescendents es troben amb l'imperatiu doble de negociar l'equació entre llibertat personal i tradició a casa i de resistir el racisme al carrer, a la feina i altres espais d'hegemonia blanca i racisme institucional implícit. Un cop més, es troben entre la tradició i el colonialisme.
Tot i les experiències diferenciades entres afrocatalanes nascudes al continent, afrocatalanes de segona generació i afrocatalanes adoptades, hi ha un altre factor que les uneix entre elles i que les vincula també amb les dones africanes que no estan a la diàspora: cooperen entre elles per esquivar les adversitats i els seus interessos pràctics, com per altra banda sempre han fet i fan avui al continent. Les gambianes d'Equals Now, que per qüestions geogràfiques òbvies no comparteixen la lluita antiracista de la mateixa manera que Periferia Cimarronas, treballen amb la mateixa voluntat de construir un espai feminista plural i ampli, que inclogui les dones formades i les no formades, les urbanitzades i les que provenen de contextos rurals, les que formen part del col·lectiu LGTBIQ i les que no. És similar el cas de les zambianes Sistah Sistah Foundation, que van néixer amb l'objectiu de servir de mentores per a les noies més joves.
Uns moments d'entesa
Del 2000 ençà el nombre d'estrangers africans a Barcelona s'ha quadriplicat, tot i que no hi ha estadístiques sobre la xifra total d'afrocatalans: el risc que les dades s'utilitzin com a eina d'odi ho impedeix. L'Aissata no és migrant, com tampoc ho és la Silvia Albert Sopale, nascuda a Bilbao fa més de quaranta anys. Les filles de la Silvia i l'Aissata seran el que ja són elles, una generació més de dones negres autòctones. És des d'aquest punt de partida i des de la meva posició de dona blanca que em disposo a escriure sobre les dones africanes a diferents punt del continent d'origen (Senegal, Gàmbia, Zàmbia, Nigèria) i a la diàspora a Catalunya.
"Tu t'asseus al costat d'una dona blanca i us entendreu, però després... no li interessa: no és la seva història ni la seva lluita", em va dir Silvia Albert Sopale. Sé que corro el risc de ser el que diu ella, una entre tantes blanques amb qui les dones negres només poden compartir una conversa casual i uns moments d'entesa.
Leave a Reply