L’avortament difícil, el congrés dels populars europeus i la victòria d’una mina. A l’est de Viena. Núm. 8 del butlletí setmanal de Romania i del flanc est. Cada dimarts des de Bucarest.
“La mare es va quedar embarassada quan anava a l’institut. Tenia setze anys, era als setanta. Ho va dir a la meva àvia i ella la va portar a avortar a casa d’una dona que assistia a domicili. Va passar molta por. M’ho va explicar quan jo ja tenia trenta anys, fa dos estius. Vaig entendre moltes coses de la meva adolescència, del pànic que ella sentia per tot el que jo feia, pels nois. Tenia por que em passés el mateix”.
Ceausescu va prohibir l’avortament el 1966 amb el decret 770 i aquells anys unes 10.000 dones es van morir mentre intentaven interrompre l’embaràs. A diferència del que passava en les últimes dècades del franquisme, els romanesos no podien sortir del país (i per tant, les dones no tenien l’opció d’avortar a l’estranger). Com va dir-me el periodista Catalin Tolontan en aquesta entrevista, a causa d’això una part de la generació boomer i X del país va néixer sobretot ‘per obligació’.
Encara avui, l’accés a l’avortament és difícil. Gairebé el 80% dels hospitals públics no ofereixen el servei, i el 90% d’aquests centres tampoc deriven les dones a cap altre lloc, com és obligatori. En d’altres casos, les clíniques públiques i privades es neguen a practicar avortaments passades les 7 o 10 setmanes, tot i que existeixi el llindar de 14. A més, hi ha la barrera del cost de la intervenció, entre 300 i 1000 euros, i del desplaçament, perquè a moltes parts del país no hi ha cap centre on es pugui avortar.
“Feia un programa sobre crims, a Ucraïna. Cada dia un cas nou. L’equip de base treballàvem sempre a la regió de Kíev. Els xòfers a la cinquantena sempre estaven disposat a fer d’assassí al vídeo, sortien d’esquenes quan recreàvem els casos. Tots el conductors eren el mateix perfil, homes d’entre cinquanta i seixanta anys. N’hi havia que ens portaven entrepans i tot durant el rodatge. Una dona va matar el marit i el va enterrar al pàrquing. Feia setmanes que cavava un forat al terra. L’home era una mena de gàngster, li pegava, era violent i feia la vida impossible a tothom. Una nit va arribar borratxo i la va apallissar, i ella es protegia com podia, amb les mans que li cobrien la cara. I quan ell no s’ho esperava li va clavar un ganivet a l’engonal i va deixar que passessin tres minuts. L’engonal és de les parts més letals, i es va dessagnar ràpid. Els dos fills petits eren a la casa, però no van dir mai res a ningú. I llavors la dona es va endur el càdaver del seu home al pàrquing, el va posar al forat i el va cobrir de ciment. Va dir a la gent que el seu marit havia fugit, que el perseguien perquè tenia problemes amb la justícia. Tothom se la va creure. l’home era un balaperduda, no era estrany que hagués d’amagar-se. A Ucraïna, els homicidis prescriuen al cap de quinze anys. La dona fins i tot va enviar cartes a la mare del difunt en nom d’ell durant divuit anys, com si fos viu en algun lloc. Va mantenir la farsa tres anys més del que calia, per anar sobre segur, i finalment va anar a la comissaria i va reconèixer l’assassinat, per treure’s la culpa de damunt. Ja no li podien fer res […] També recordo un altre cas, d’una divorciada. El marit es va casa amb una altra, i ella va ofegar els nens al riu per venjar-se. La policia ens va trucar de seguida, recordo els cossets d’ells garratibats fora de l’aigua”.
La I. feia poc que s’havia comprat una casa a l’est d’Ucraïna quan va començar la guerra. L’endemà del dia que va decidir anar-se’n amb el fill cap a Kíev els russos van entrar al seu poble. Li pregunto com és, el 8 de març a Ucraïna, o com era abans de la guerra.
“Aquell dia els nens fan postals a l’escola en honor a la mare, és així des dels temps soviètics. Manifestació? No, res. Et regalen flors”. La Jus riu i diu “el 8 de març els marits de l’est feien una excepció i no pegaven les senyores!”. Riu. La Jus també és filla de l’est, polonesa.
El marit de la I. és a Ucraïna i no pot ni vol anar-se’n, treballa pel govern i li diu que l’enyora, li demana que torni a casa amb el nen. Però la I. no vol posar en risc el fill, de vegades viatja a Ucraïna per veure alguns parents que viuen a l’oest del país, però fa un any que viu i treballa a Bucarest. De tant en tant té alguna cita amb un divorciat romanès. Baixem del pis de la Jus per comprar més vi.
El dia 8 de de març, moltes corporacions van donar la tarda lliure a les dones, i es van multiplicar les parades de flors; als despatxos és costum regalar-ne a totes les treballadores, com passa a Catalunya amb el Sant Jordi. Els comerços fan promocions de tota mena.
La nit abans, al restaurant Biutiful de Timpuri Noi, un local freqüentat per oficinistes, gairebé només hi havia dones. L’endemà no hi va haver cap manifestació. En canvi a Kosovo, a l’oest dels Balcans, la manifestació feminista hi va ser, i es van produir xocs amb la policia. Els bots serbis se n’han rigut, diuen que “això a les seves dones no els cal”.
Fronteres interiors
El congrés dels ‘populars’ europeus
Les eleccions presidencials europees són a tocar, el juny vinent, i la setmana passada alts representants de la família popular europea es van reunir a Bucarest per pactar el seu manifest (la família socialista ho va fer a Roma). Frases que es van dir: “A Europa no hi ha lloc per la política d’identitats”/ “Hem de despertar del somni que no passa res. Per mantenir la pau hem de defensar-nos”. Va anar-hi Feijóo, el president del PP, i també Dolors Montserrat.
Es va parlar de Defensa, Seguretat i d’Immigració. De la necessitat de reforçar militarment el continent. Aquest és un tema molt recurrent a tot el flanc est, des dels països nòrdics fins als balcans occidentals, Croàcia (!) inclosa. Al manifest popular es va parlar de traslladar sol·licitans d’asils a Europa a terces països mentre s’esperen, com ja ha acordat fer Meloni amb Albània.
Durant els dos dies del Congrés es va coronar Ursula Von der Leyen com a candidata del grup per al càrrec de presidenta de la Comissió Europea, que encara sustenta. En aquest sentit, no hi ha hagut cap sorpresa. També es va parlar dels grangers, i de les mesures per acontentar-los: fer un pas enrere amb les mesures ecològiques del ‘pacte verd’, amb el focus en els ‘incentius positius de les empreses’ (en lloc de penalitzacions). En aquest episodi una enviada de Politico us ho explica, i descriu un ambient molt ‘corporativista’, amb moltes reunions builaterals paral·leles. Els populars tenen ganes de guanyar
Hi era tothom, inclòs el president romanès Klaus Iohannis i la presidenta moldava Maia Sandu. Els últims dos anys, les relacions entre Romania i Moldàvia s’han intensificat molt, especialment en el camp energètic, de comerç i d’infraestructures. Romania ha passat a ser el primer client dels moldaus.
Moldàvia forma part de la Romania històrica (de fet, el gran líder ‘romanès’, Stefan Cel Mare, era moldau i va governar durant quasi mig segle!), però va passar a ser part de la URSS als anys quaranta. Stalin expulsar alguns parlants de romanès i va russificar els altres; avui, Moldàvia és un país bilingüe.
Chisniau, vinculada a Rússia fins a la caiguda de la URSS i amb la república autoproclamada de Transnístria a la frontera, pateix atacs constants per part de Moscou; Romania tampoc no s’escapa dels atacs cibernètics (molt problablement tots ordenats per Rússia): només al llarg d’aquest any, en la prèvia de quatre tandes electorals, atacs d’aquest tipus han afectat el Parlament, centres sanitaris de tot el país i el governador del banc central i el primer minsitre Ciolacu, amb vídeos falsos dels dos.
El més passat, autoritats dels països bàltics, també al flanc est de l’OTAN, van detenir onze persones per suposadament incrementar la tensió amb propaganda pro-russa en context de període electoral: Putin espera ser reescollit entre el 15 i 17 de març.
PD: Si voleu fer ‘feliç’ un romanès, digueu-li que “Moldàvia és Romania” —bé, els més liberals i europeïstes potser no hi estan TAN d’acord; en canvi, tant liberals i patriotes demostren la mateixa indiferència per Chisniau, on molts romanesos ni tan sols han estat mai de visita.
La frontera de la guerra
Què passa a Fetesti?
La base de Fetesti, a Romania, es va inaugurar com a Centre d’entrenament per pilots de F-16 el mes d’octubre del 2023. El Centre, finançat per la UE, amb el suport de l’OTAN i de l’empresa armamentística Lockheed Martin, havia de rebre fins a 45 exemplars dels avions militars F-16 (de quarta generació, molt eficaços, només per darrere dels F -35) provinents d’Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Noruega i començar a entrenar pilots romanesos i ucraïnesos. L’objectiu? Intervenir a la guerra d’Ucraïna de cara aquest estiu que ve. La formació va començar a la tardor, i Kíev necessita personal, artilleria i defensa aèria, de manera urgent.
Però sembla ser que dels 45 avions de segona mà, només 6 arribaran d’ara fins al juliol, i també s’ha complicat la formació dels pilots ucraïnesos, que abans de poder aprendre a pilotar els F-16 han hagut d’aprendre anglès (els romanesos ja en sabien, però el rus era, fins ara, la llengua ‘estrangera’ o lingua franca principal a Ucraïna —i no pas l’anglès, com passa a Romania i a tot Occident.
Sisena intervenció dels equips submarinistes de l’exèrcit romanès per neutralitzar mines flotants al Mar Negre el passat 7 de març. Del febrer del 2022 ençà, apunta el ministeri de defensa, al Mar Negre s’han destruït un total de 95 mines.
Fronteres exteriors
El CENTAC és un centre militar de l’’est de França on s’scenifica una guerra real, la ficció més aproximativa a la guerra: els soldats dormen quatre hores sota el soroll d’explosions falses però amb moltes incomoditats ‘realistes’. S’han pres la intervenció de tropes franceses a Ucraïna seriosament? El temps ho dirà. En tot cas, França s’ha convertit en el segon exportador d’armes darrere dels EUA (i per primera vegada per davant de Moscou), amb un increment del 47% (!) des de la invasió russa de Crimea del 2014 fins avui.
Dimecres passat (6 de març), França també es va comprometre a contribuir als esforços de Moldàvia contra Rússia mitjançant acords econòmics i de Defensa. que té
Suècia ja és membre de ple dret de l’OTAN, després que Budapest hagi aixecat el seu veto —Turquia, que es negava a l’entrada d’Estocolm a l’aliança per qüestions de ‘seguretat’ relacionades amb els refugiats kurds, ja ho va fer el gener. Orban ha obtingut el que volia: quatre avions de lluita JAS-19 Gripen. Estocolm està ben proveïda i està disposada a compartir.
El país nòrdic va trencar el pacte de la neutralitat envers Moscou a l’inici de la guerra contra Kíiv, i el març passat va tancar l’acord per destinar el 2% del PIB en Defensa, com recomana l’OTAN, i la intenció és que aquest 2024 el percentatge sigui encara major. A Romania es destina un 2,5% del PIB en Defensa —però el PIB romanès dista molt del PIB suec.
És la primera vegada en molts anys que tots els països nòrdics van a una: Dinamarca, Islàndia, Noruega, Finlàndia i ara Suècia. L’entrada d’Estocolm a l’aliança poc després de l’entrada de Finlàndia, fronterera amb Rússia, converteix el Mar del Nord en un ‘llac de l’OTAN’, com apunten alguns experts —a diferència del que passa al Mar Negre, on Romania, Bulgària i Turquia, a l’oest, són els únics membres de l’aliança. Per altra banda, l’entrada de Suècia a l’OTAN també reforçarà la seguretat dels països bàltics.
Recomanacions
Al front
The Guardian explica històries de milers de nepalesos i d’indis al front rus. Venen de zones empobrides convençuts per agents que els prometien una feina a Alemanya, en una empresa de seguretat russa o fins i tot a Dubai. La situació és tan greu que el govern del Nepal ha prohibit als seus ciutadans anar-se’n a treballar a Rússia o a Ucraïna.
També sobre la guerra, en aquest enllaç mercenaris moldaus van al front amb el bàndol rus (i sospiten que no tornaran).
El documental 20 dies a Mariúpol del periodista Mstyslav Chernov sobre el setge a la ciutat ucraïnesa, s’ha endut un oscar al millor documental. El veurem. De moment, aquí teniu el tràiler.
La nota dolça
La mina d’or de Rosia Montana guanya la partida contra una empresa extractivista (i el govern romanès també). La mina, situada en un paratge de Romania declarat patrimoni natural de l’UNESCO, no haurà de cenyir-se al contracte amb l’empresa extractiva canadenca Gabriel Resources. A més, l’estat romanès tampoc no haurà de pagar els 2.000 milions de dòlars de compensació per les pèrdues de la companyia, tal com van apuntar el primer ministre i el ministre de finances romanesos fa uns dies. La decisió la va prendre l’ICSID (International Center for Settlement of Investment Disputes) el 8 de març.
Gràcies per llegir-me a l’est de Viena.
Leave a Reply