Chisniau a l’ombra de Moscou, la transició de Moldàvia, Transnístria i les eleccions russes. A l’est de Viena. Núm. 9 del butlletí setmanal de Romania i del flanc est. Cada dimarts des de Bucarest.
Chisinau és tan petita (“sembla un poble, t’asfixies”, és clar) i té un urbanisme tan quadriculat que sembla feta de debò a la mida dels homes: els sotres baixos en són un exemple nítid, després hi ha alguns edificis alts, menys que a Bucarest. Durant la Segona Guerra Mundial la part antiga de la ciutat va ser molt bombardejada. El 1941, quan van arribar els alemanys i els romanesos, va haver-hi explosions, i el 1944 van tornar a bombardejar-la. Algunes cases estàs a punt d’esfondrar-se, i molts carrers del centre de la ciutat estan asfaltats a mitges. Som a l’Oliva Verde, un local agradable i un punt pretensiós.
“La gent venia amb les gallines, aquí. És un poble gran; de vegades t’asfixies”, m’ha dit Iulian Frustian. És escriptor, historiador, diplomàtic. A Chisinau i als Balcans ha jugat tots els papers de l’auca. Va estar a Srebrenica en la desfeta de Iugoslàvia, va viure a prop la transició moldava i la guerra amb Transnístria el 92, amb més de cinc-cents morts. Feia de traductor quan el primer preesident moldau Mireca Snegur es va sentir obligat a signar la pau calenta amb Transnístria que ja fa més de trenta anys que dura. El conflicte entre Moldàvia i Transnístria venia des del 1989 per motius lingüístics i ètnics que es van despertar durant la perestroika o el desglaç del comunisme, però de fet el problema era més antic, dels temps d’Stalin i de l’imperi rus que el va precedir.
A finals dels 80 i 90 la regió de Transnístria, a prop del riu Dnièster que també passa per Ucraïna, no tenia cap identitat: “La meva àvia era d’allà, i no hagués entès aquest nom. Els russos la feien servir per les fàbriques de producció militar, i els treballadors els utilitzaven de primera línia de defensa de l’URSS per protegir-se d’Occident”.
L’historiador m’explica que el 2021 el Sherif, l’equip de futbol de Transnístria, amb capital a Tiraspol, va guanyar al Real Madrid al Bernabeu. L’entrenador del Sherif que els va fer guanyar era un ucraïnès, i quan va començar la guerra se’n va anar a lluitar amb el bàndol d’Ucraïna. És curiós, perquè Tiraspol és un enclavament pro rus entre Moldàvia i Ucraïna, però de fet no és gens estrany: abans de l’annexió russa de Crimea l’any 2014, em diu, les màfies de Transnístria, Moldàvia i Ucraïna cooperaven juntes per repartir-se el botí que arribava al port d’Odessa sense haver de pagar impostos.
Pregunto a Frustian si creu que Rússia invadirà Moldàvia.
“No crec que ens invadeixin per terra i a la força, però podrien bombardejar-nos: per què no? Que ho facin. Així els prorussos hauran de canviar de parer, com va passar amb els ucraïnesos russòfons de Khàrkhiv, o de Mariúpol… eren russos, i ara odien Rússia”
“El 92 hi va haver un acord entre el president rus i el president de Moldàvia: Ieltsin i Snegur, respectivament. L’acord de pau no tenia sentit, perquè no hi havia intermediaris, només russos, russos de Transnístria i moldaus… eren dos contra un. I Snegur, el president de Moldàvia, es va espantar, perquè Ieltsin el va amenaçar amb portar l’exèrcit. Snigur era un camperol, governava el país com l’amo d’una granja. I s’hauria d’haver quedat en això, en lloc de convertir-se en president. Era un home molt gras, li agradava beure vi i menjar pastís. Ell i els seus ministres tenien unes panxes tan grans que la jaqueta no els cordava. A les reunions parlaven d’agricultura, i del clima. Jo tenia 22 anys, feia de traductor i tenia dues converses al cap, la que ell i els seus mantenien i la que jo traduïa, que era una altra, perquè mirava d’adaptar-la davant dels polítics i diplomàtics estrangers”.
—Vas governar tu el país durant un temps, en definitiva.
—Bé, d’alguna manera sí. Quan es va fundar la República de Moldàvia no hi havia una elit intel·lectual. Almenys avui els minsitres moldaus porten trajos elegants comprats a Milà… Maia Sandu, per exemple. És una idealista, té carisma, parla bé: però és la Barbie dels líders europeus; no té el poder real… El poder real l’han tingut d’altres, homes que pagaven al president i al ministre i que eren proxenetes, enviaven noies moldaves a Turquia.
Frustian és l’excepció d’aquest buit del que avui és la República de Moldàvia i abans era Bessaràbia: prové d’una família intel·lectual, això diu a la contracoberta d’un dels seus llibres. Un és un recull de relats de la seva experiència a la guerra dels Balcans als anys noranta. Em diu “crec que el preu que els moldaus van pagar per la transició després de la caiguda de l’URSS i la independència va ser semblant al preu d’una guerra. Hi va haver molts desapareguts. Si vas al camp i preguntes a la gent gran on són els seus fills n’hi ha que et diran que el fill o la filla els va deixar”.
— Com desapareixien?
— Te’n posaré un exemple. Un home escapa del que avui és Moldàvia per anar a treballar una fàbrica. Als anys noranta no podien anara a Europa, anaven a Rússia. Treballaven i el capatàs no els pagava; quan el moldau reclamava cobrar, el capatàs recordava que el treballador era de Moldàvia, que ningú no el reclamaria ni els vindria a buscar. Així que en lloc de pagar-li el matava, l’enterrava i el cobria de ciment. Amb les dones igual, es prostituïen i els proxenetes no els pagaven, i si protestaven les mataven o les tenien tancades en clubs. Molts pares van perdre els fills als Balcans, a Rússia o a Turquia. En una pizzeria de prop de Srebrenica vaig conèixer unes noies que parlaven romanès, just a la fi de la guerra dels Balcans. Feien la carretera, i era l’únic lloc per menjar que hi havia. Em van dir que treballaven en un club on anaven locals i americans. Fins que tothom va agafar la sífilis i els americans se’n van cansar.
He conegut un altre escriptor, a Chisinau. Iulian Ciocan. Un filòleg rus i escriptor en llengua romanesa. És un autor ple de compassió i sembla un home que viu una mica als núvols. Diu que la millor novel·la que ha escrit és I quan de matí vindran els russos, una distopia. Van preguntar-li en una entrevista si no tenia por que la seva distopia es complís (no seria la primera vegada que Rússia invadeix Moldàvia). Va respondre així: “si els russos venen l’escriptor Iulian Ciocan haurà perdut, i el llibre haurà guanyat”.
A mitja tarda del diumenge, els votants russos de Moldàvia feien cua a fora de l’ambaixada. M’hi he acostat, i dos policies de la mitja dotzena que eren a la zona, tots dos acabats de sortir de la pubertat, m’han demanat explicacions pel meu interès. Davant de l’ambaixada, un grup de cinc persones sostenia una pancarta amb Hitler, Stalin i Putin. Hi deia No more.
Els tres manifestants més grans eren moldaus russos, i un home jove i una altra dona apuntaven les votacions, qui votava què, com una mena d’òrgan independent de les eleccions; l’home que ho portava, cepat amb mitja melena, m’ha dit en anglès “m’interessa saber quants voten a Putin i quants no; el suport per Putin és molt alt, però vull saber quin suport té a Moldàvia”.
Entre els opositors, poc nombrosos (els ‘vigilants’ de les eleccions no semblaven ben bé opositors, però és evident que tenien aspiracions democràtiques), hi havia un romanès no russòfon jove “que vol que Moldàvia s’adhereixi a la família europea, i si pot ser, a l’OTAN”, i també hi havia una parella molt jove, una russa i una ucraïnesa. Es van conèixer l’any 2021 per Internet, abans que comencés la guerra. Devien tenir vint anys acabats de fer. En un anglès precari la russa m’ha dit eufòrica “Anirem a Espanya! Som lesbianes!”, i la nòvia ucraïnesa li ha dit que baixés el to de veu, tímida. Se m’ha eixamplat el cor: era evident que s’estimaven.
Què ha passat a Transnístria?
Les eleccions russes, que han donat la victòria a Putin en més d’una vuitanta per cent i que s’han allargat dos dies, van incrementar la tensió a Transnístria, un territori que formalment està dins de la República de Moldàvia però que té els seus propis oligarques i policies (prorussos); el territori es troba entre Moldàvia i l’oest d’Ucraïna. Les autoritats de Tiraspol, la capital de l’autoproclamada Transnístria, van posar les urnes perquè la població russa (majortiària a la zona) votés, en contra del que havia establert la república (reconeguda) de Moldàvia. El govern moldau havia aclarit que els russos de Moldàvia només podrien votar a l’embaixada de Chisinau, a la capital.
La provocació de Tiraspol de contradir els ordres de Moldàvia es veia a venir. La maniobra forma part de l’estira-i-arronsa entre Chisniau i Tiraspol, que a finals de febrer va ‘demanar ajuda’ a Putin en contra de les sancions que els imposa Moldàvia i va insinuar la sol·licitud de reannexió amb Rússia. Tot foc d’encenalls: Transnístria ja ha fet maniobres similars altres vegades sense que passi res. El motiu? La zona concentra la indústria de Moldàvia i els oligarques russos autòctons tenen molts clients a Europa —i no es volen arriscar de debò a perdre’ls per una annexió de facto amb Moscou.
Dissabte 16, a l’embaixada russa de Bucarest van saltar les alarmes per la presència d’una motxilla que podria contenir explosius: no va ser el cas.
Diumenge al matí, a l’embaixada russa de Chisinau, un home que va declarar ser d’origen rus va llençar dos un aretfactes explosius al pati del recinte mentre feia clams contra Putin.
Diumenge 17 a la tarda, l’últim dia de les eleccions russes, les autoritats de Tiraspol van assegurar que s’havia produït un incendi en una estació militar de Transnístria provocat per l’impacte d’un suposat dron contra un helicòpter antic estacionat
Chisniau i Kiev van desmentir de seguida la notícia i les imatges proporcionades per Tiraspol (sembla ser que són anteriors), i van acusar la república autoproclamada de performar una altra provocació (a més de posar urnes) per generar pànic a la zona. És la guerra híbrida.
Aquest divendres passat els atacs a la ciutat costera del Mar Negre d’Odessa, a 300 km de la Crimea ocupada des del 2014, han causat la mort d’unes trenta persones, treballadors humanitaris inclosos.
Així han començat les eleccions russes, també marcades per atacs per part del bàndol ucraïnès, que fa uns dies va atacar on a Rússia li fa més mal: l’energia. També hi ha hagut baixes de civils russos, explia The Guardian.
La Legió Llibertat per Rússia, en combat amb l’exèrcit regular rus en diferents punts, ha entrat en ciutats dins del territori rus com Beogrod, a la frontera amb Ucraïna: sembla ser que són un exèrcit d’alliberament rus contra Putin. Si em llegiu en català, el Sergi Cristobal Jané segueix els avenços ucraïnesos detalladament.
Quan Rússia ataca Odessa Moldàvia tremola, segons el corresponsal històric estatunidenc Robert D. Kaplan.
El que passa a Bucarest
El president romanès Klaus Iohannis actual es presenta com a candidat a substituir Jens Stoltenberg en el rol de secretari general de l’OTAN, però les prediccions assenyalen l’holandès Mark Rutte. L’opció de Rutte no agrada als països de l’est d’Europa/ del flanc est: fa massa que els càrrecs importants de l’OTAN són occidentals.
Uns cinquanta soldats ucraïnesos s’entrenaran a Romania, segons ha informat el president romanès Klaus Iohannis. A més, el país servirà de ‘magatzem’ de les armes que vinguin de Finlàndia, segons ha informat la versió romanesa d’Euractiv.
Per altra banda, alguns sondejos preveuen una tendència a l’alça de l’extrema dreta a Romania (AUR) de cara a les eleccions europees el mes de juny (!). Un susbtitut de Klaus Iohannis (popular) en la línia de Simion podria convetir Romania en un país oficialment d’esquenes a la UE, just tot el contrari del que està passant ara: Romania inverteix en Moldàvia, dona suport logístic i militar a Ucraïna i a l’OTAN, etcètera. Seguirem pendents del tema.
Al front econòmic: els bons de l’estat romanesos desperten interès dels inversors, i Romania necessita diners per fer front als problemes de dèficit fiscal que arrossega (i que no agraden gens a la UE, que té una pauta de no superar el 4% del PIB en deute. Ho explica Bloomberg. A més, aquests últims dies també s’ha parlat del ‘tresor’ romanès que Rússia hauria de tornar a Romania: tot l’or (i les terres) prese durant l’últim segle.
Fronteres exteriors
Putin al poder per cinquena vegada i fins al 2030. Aviat farà més temps que és el poder que el mateix Joseph Stalin (!). Als territoris ocupats d’Ucraïna, la votació ha estat forçada, i els mercenaris de Wagner també feien cua per anar a votar a Bangui, la capital de la República Centrafricana. Les eleccions russes han tingut els resultats que es preveien. L’oposició eren tres candidats que voten a una tot el que diu Putin, i que a més ni tan sols van fer campanya; per altra banda, alguns candidats que proposaven la fi de la guerra van quedar desqualificats de seguida.
La Comissió Europea destinarà 2.000 milions d’euros a incrementar la producció de municions. Segons el Financial Times (jo ho he llegit en aquest substack), Rússia disposa de més del doble de municions que Occident i per tant guanya de llarg a Ucraïna. Però d’on surt, tota aquesta ‘producció’ russa tan superior? Si bé als anys 30 la URSS produïa molt, amb la dissolució soviètica també va caure la indústria.
Però L’any 2000, a l’inici del mandat de Putin, el líder rus va optar per la importació, i sembla ser que aquestes importacions de maquinària militar sofisticada provinents d’Alemanya i Suècia continuen a través d’Istanbul, un actor clau en aquest conflicte, per geografia. Si voleu volar a Rússia, haureu de fer parada a Turquia, un país que s’ha proposat com a mediador del procés d’uns acords de pau que ni arriben ni se’ls espera (tot i les peticions del mateix Papa de Roma, un home que per altra banda ha estat acusat de ser més avait prorus).
Rússia guanya en municions, però la guerra també té un cost per Moscou, i Putin apujarà els impostos als seus rics per poder finançar-la (!) fins que calgui.
Bòsnia Herzegovina i Armènia podrien passar a formar part de la Unió Europea? Els membres actuals animen Bòsnia a moure fitxa, i el primer ministre armeni va apuntar la necessitat de discutir la qüestió, sobretot ara que Yerevan pot comptar menys amb el suport de Rússia —l’última enforntament contra Bakú va ser favorables a l’Azerbadjan.
Recomanacions
En aquest article de Meduza en la versió anglesa llegireu tots els detalls de les eleccions russes, des de la pintura verda fins a la ‘tarda contra Putin’, que es va fer a tot el territori rus i d’òrbita russa.
Balkan Insight publica que una majoria notable dels russos residents a Sèrbia, molts dels quals són desplaçats recents per causa de la guerra, han optat per no votar Putin i apostar pel candidat ‘més moderat’ (fals, i incorporat a l’establishment de Putin, però més moderat). Llegiu-ho aquí.
Abel Riu escriu en motiu del desè aniversari de la invasió russa de Crimea. Es va fundar com a independent l’11 de març del 2014. I el president pro rus en qüestió era, justament, un moldau russòfon. Riu parla també de la qüestió tàtar, els turcs russificats. A Moldàvia els gagauz, parents dels tàtars, també de la branca turca (i sovint, prorussos), estan concentrats al sud.
Un altre català que ha escrit sobre la regió: Sergi Unanue va ser a la capital de Macedònia del Nord, Skopje, i ens parla de la ciutat a Vilaweb. Un altre català instal·lat a l’oest dels Balcans (l’antiga Iugoslàvia) és Marc Casals, traductor, autor, periodista accidental i gran coneixedor de la regió —si tot va bé, el sentireu la setmana vinent A L’EST DE VIENA.
Gràcies per llegir-me a l’est de Viena.
Leave a Reply