Aquest havia de ser un article sobre el debut literari d’Anna Pacheco, periodista de formació de menys de trenta anys i autora de Listas, guapas, limpias, editat per Caballo de Troya. Després que Pacheco assistís dilluns al programa Operación Triunfo com a convidada i es convertís en Trending Topic per reivindicar un feminisme de classe i anticapitalista, limitar-se a la seva primera novel·la serà difícil; i és una pena, perquè Listas, guapas, limpias és una bona primera novel·la.
Listas, guapas, limpias
N ha crescut en un barri perifèric i vol escalar. N no és Anna Pacheco, perquè N encara no sap si és o no és feminista. I a més estudia Dret, que és la carrera dels rics i dels pobres que volen deixar de ser pobres. N es diu N i no Núria o Noelia perquè Pacheco volia fer ficció-ficció i li va semblar que el més adient era aquest anonimat, un anònim genèric.
La novel·la de Pacheco, en una primera persona d’estil mordaç i atent al detall, reflecteix la qüestió de la classe social i la Catalunya mestissa, el tema que ha nodrit la literatura en castellà a casa nostra des que Juan Marsé es va posar a escriure. La narradora protagonista de Pacheco no va gaire més enllà de l’Eixample, fora d’un passatge fugaç estil road trip en què ella i unes amigues de la infantesa planegen fugir als estudis de Gran Hermano, només a uns quants quilòmetres de distància del cotxe en el qual viatgen amb els seus pares. I tot i així el viatge de Pacheco va més enllà que unes quantes parades de metro fins a l’Eixample del seu nou xicot (universitari, catalanoparlant, llegit i de pares llegits que també van ser universitaris), perquè ens ressona encara la condició de nouvinguts dels avis. N no emigra, ni immigra, però arrossega la migració i, indirectament, la submissió de l’àvia. El personatge de l’àvia, com l’autora va admetre, és un calc de la seva pròpia àvia, a qui poc abans que es morís va entrevistar diverses ocasions, potser ja amb la idea al cap d’escriure una novel·la.
L’àvia, com tantes altres àvies es diguin Puig o es diguin López, es queixa de la presència d’immigrants que venen carregats de fills des del Marroc, la Xina o el Pakistan. I això que ella va venir d’Andalusia amb sis criatures, i també vivien tots ensardinats en un pis més que modest, de la mateixa manera que fan tots els immigrants amb pocs recursos avui. A banda de ser pobres, venien del Sud d’Espanya, allunyat i rural, per aterrar a la petita gran ciutat que és Barcelona. L’àvia d’N arriba a Barcelona després que la segrestés el marit, envoltada de canalla afamada. Pacheco gestiona molt bé l’equilibri entre les contradiccions de l’àvia i l’afecte que sentim per ella, perquè sap encarnar-la bé amb les paraules i perquè enllaça de manera indirecta amb els sentiments d’N. Quan surt del refugi de la perifèria per entrar a la universitat a N li cou la classe. La classe es fonamenta en els diners i es tradueix en unes actituds, en cultures generals diferenciades. Com la seva àvia, N s’avergonyeix de qui és, i ella és la seva mare, la seva amiga d’infantesa que només pensa a fer-se les ungles i llegir la Cuore, el seu nòvio que ha repetit batxillerat i aspira a a jugar als karts i poca cosa més. Conec bé el món de Pacheco, perquè és el món dels meus companys d’escola i de retruc també és el meu. Jo no tenia cap Andalusia mítica ni una mare secretària, ni veia Gran Hermano, però els meus companys de classe sí.
Lliure de la cotilla de la no-ficció i de l’objectivitat del periodisme, la veu narrativa de Pacheco brilla. Ens mostra, sense atabalar-nos ni adoctrinar-nos, amb contradiccions creïbles, l’alienació de les seves visites a la Feria de Abril o a casa dels universitaris cultes i catalanoparlants de l’Eixample; també assenyala l’esquizofrènia entre fer classes de sevillana per ‘retrobar les arrels’ i la fixació que la nena ‘no semblés massa gitana’; la tria obligatòria entre el nòvio i l’amiga avorrida de sempre i el nou cercle d’estudiants més o menys intel·lectuals. Créixer és triar, i Listas, guapas, limpias és una novel·la que va de créixer i de pertànyer. No hi fa res, que falti cohesió i que en alguns passatges sembli una amalgama de records d’N: la veu narrativa enganxa. Hi ha la idea que una primera novel·la s’ha de disculpar, que el talent es poleix. De fet, potser és tot el contrari: la primera novel·la és una mostra del que vindrà, conté el pinyol potencial de la persona que escriu. El talent es poleix i la mirada s’afina, com tantes altres coses, però per polir primer cal que hi hagi alguna cosa, una veu atractiva capaç d’embolcallar-nos i de fer-nos mirar més enllà (allà on la veu vol) sense que ens n’adonem gaire.
Com N, jo també he sentit l’ofec d’un lloc petit, de la vida senzilla que no aspira a grans aventures, i també he sentit aquell punt d’enveja per les persones que es conformen amb ser felices, que no pensen que per ser feliç els calgui sortir de cap bombolla ni triar on pertanyen. Et moguis o et quedis, viatgis mar enllà o de Sant Andreu al barri de Gràcia, la qüestió és la inquietud per saber o per decidir qui ets, l’impuls de pertànyer i de decidir on pertanys. Jo que no tinc arrels gaire més enllà del Principat també m’hi barallo, amb la idea de pertànyer, i diria que ho he fet sempre. No té només a veure amb la llengua que parles. Pertànyer també és posicionar-se al món, saber què penses de les coses. Estructurar-ho i compartir-ho amb els altres. Té a veure amb la visió de la vida que et vas formant, amb com interpretar-la, amb com comportar-se en conseqüència. És triar la mena d’adult que vols ser. És el que li passa a N i el que li passa a l’audiència jove d’Operación Triunfo.
En defensa d’Anna Pacheco
Durant la conversa Pacheco pregunta als participants si detecten masclisme en les seves actituds de la vida quotidiana. Tenen l’edat d’N, la protagonista de la novel·la: estan en aquest impàs entre l’adolescència i la vida adulta. Pacheco ho ha fet altres vegades, això de dirigir-se a estudiants i parlar-los de feminisme. “Sou feministes? Jo fa deu anys, quan vaig començar a la universitat, no ho era”. A mesura que la conversa avança, Pacheco va posant tots els temes que deriven de la seva concepció global del feminisme sobre la taula. El to de la conversa és pedagògic i previsible com previsible és tot el programa. No soc partidària d’elogiar en excés els reality shows, ni quan viren cap al feminisme. Està bé que ho facin, però no els defensaré com l’èxit de la cultura popular. La idea de ficar gent en un espai reduït i veure què passa em sembla més aviat tòxica, i a més a aquesta mena de televisió no li cal cap promoció: l’audiència està assegurada. Entenc que precisament per això el que s’hi diu és important i que per aquest motiu hi ha anat Anna Pacheco, perquè se l’escoltessin. I estic convençuda que ho ha fet amb voluntat cívica.
Una colla de ‘liberals’ espanyols han atacat Pacheco de les pitjors maneres. Una hora d’intervenció feminista. Aprofita els cinquanta minuts per parlar-los de posicionar-se. Pacheco els parla de patriarcat, els ofereix la seva visió anticapitalista del feminisme, que posa el focus en les cures i la interseccionalitat. El seu discurs està esbiaixat, esclar, perquè intentar entendre i ser crític amb el món implica posicionar-se. No tothom està d’acord amb la necessitat d’acceptar i encara menys reparar el greuge històric i sociològic contra les dones. Tot i que les seves explicacions sobre l’eterna feminització de les cures o la necessitat d’entendre el feminisme des de la diversitat són obvietats, estar en contra del que diu Anna Pacheco és tan lícit com estar-hi a favor. Pretendre censurar-la en nom de la llibertat (la llibertat de ser de dretes) i sota acusacions infames a ella i la seva colla d’amigues, en canvi, no és vàlid.
Aprecio l’Anna Pacheco, no ho amagaré, però aquest no és un article en defensa d’ella com a amiga meva. No som amigues, no sopem juntes ni anem a ballar. Se l’acusa d’adoctrinar, de portar roba massa maca, de tenir els pits caiguts (això ho deia un senyor calb, de mitjana edat mal portada, més lleig que pecar) i d’oferir arguments poc sòlids. Loola Pérez, investigadora de temes com la pederàstia i la zoofília –molt interessants, per altra banda-, declarada ‘feminista liberal’, ha atacat Pacheco com si fos una directora estalinista de la televisió pública en lloc de ser una convidada puntual i en el marc, també puntual, del mes de març i les celebracions feministes. L’ha atacada per la roba que duia, per ‘anar de moderna’. Se l’acusa, en definitiva, de ser massa guapa o ser massa lletja, que deu ser una cosa molt liberal de fer. Tan liberal com instar al tancament d’una televisió pública després que l’autora de Listas, guapas, limpias expliqui que ‘feminazi’ és una paraula absurda, que la ideologia de gènere és una mentida de la dreta, que les dones hem estat ancestralment putejades i que revertir-ho és revertir i replantejar-nos moltes coses i que això de vegades fa mandra però que a la llarga ens ajudaria a viure millor.
Una opinió pública que brama ‘adoctrinament’ i escup insults quan en lloc de parlar-los de toros o de participants de reality shows que s’esbatussen o de la monarquia espanyola els parles una estona de feminisme ni és liberal ni es mereix res. I si bé entenc que el discurs de l’escriptora pot semblar poc polièdric i tirant a senzill, també entenc que el que diu ho diu amb coneixement de causa i honestedat, des d’un antifeixisme bàsic però, veient les reaccions en línia de la seva aportació al programa, imprescindible. Almenys ella intenta explicar-se davant dels més joves. Si per oferir un petit espai de feminisme d’esquerres la dreta ‘liberal’ crida com crida no sé quines perspectives morals té Espanya. Per ser liberals primer hauríeu de deixar de ser retrògrads. Fins que no existeixin liberals respectuosos i amb una intel·ligència demostrable a Espanya, per favor deixin parlar en lloc seu les dones com l’Anna Pacheco, vesteixin de Chanel, de mercadillu o amb roba del Zara.