“Tots som diferents. Cadascú té una cultura, una tradició, una rutina diferent, parla una llengua diferent. Fins i tot dos bessons són diferents entre si, igual que ho són dues gotes d’aigua. Tot el que es pot veure és diferent […] Quants àtoms formen una persona? […] Però entre aquestes diferències hi ha vasos comunicants, estrets així — en Fahdam fa pinça amb els dits—, com ara els grups sanguinis. Per què tu pots ser del mateix grup sanguini que jo? Això a simple vista no es veu. L’ideal seria eixamplar els vasos comunicants fins que es converissin en una sala gran, com aquesta”.
En Fahdam seu davant meu i beu suc de pastanaga en una cafeteria àmplia de Baalbek, la seva ciutat natal i on treballa de guia del Temple del Sol. L’he convidat després de fe run tomb pel Temple. El Temple l’han construït, reconstruït i deformat una civilització rere l’altra, primer els cananites o fenicis, després els grecs, els romans, els bizantins i els àrabs, que hi van afegir habitacions de vigilància i una mesquita. Al mig del recinte de ruïnes mastodòntiques hi ha dos altars en honor al Déu Sol, i des de temps immemorials que els peregrins venien a fer-hi sacrificis d’animals, a l’altar petit els més pobres, que executaven animals petits, i a l’altar gran els més rics, que podien sacrificar un xai o una vaca. A tocar del temple del sol, ple d’escultures de lleons, d’ous i de formes geomètriques (la força, la vida, l’eternitat) hi ha el temple de Bacus en honor al Déu romà del vi, fill de Júpiter, Dionís en la tradició grega, precedent als romans. El corresponsal Tomàs Alcoberro explica en un dels articles recollits al llibre Un barceloní a Beirut que Baalbek era el graner de Roma i que de sempre s’hi han conreat vinyes, fins i tot sota el predomini xiïta de Hesbol·là.
Mentre passejàvem pel recinte en Fahdam m’ha explicat que tres mil anys enrere els canaanites adinerats cedien la filla gran al Temple, com un sacrifici familiar en honor al Déu pagà. Ho feien l’únic dia de l’any en què, quan el sol assolia una posició determinada, es practicava la gran bacanal de sacerdots i verges. Les filles de bona família es quedaven nou mesos recloses al temple, i els nens que parien eren la línia successòria de futures verges i sacerdots. En Fahdam m’ha fet moltes fotografies com de parc temàtic —’ara salta, ara puja la barbeta, ara seu damunt d’aquesta columna’— i m’ho ha explicat tot molt de pressa, sense recrear-se en els detalls històrics. En canvi de sabia de memòria la mida exacta de cada columna de granit i la dimensió de tots els recintes en ruines i les dates. En un dels frisos avui caigut de la seva posició original, el malaguanyat Juli Cèsar reposa al costat de l’estimada Cleopatra, escanyada per dues serps que li envolten el tors. Les històries dels emperadors Adrià, Octavi August, Juli Cèsar, se succeeixen en les imatges escolpides en pedra com vineyetes de còmic amb personatges canviants en un mateix escenari. Al costat de les lletres en honor als emperadors també hi ha signatures de passavolants, àrabs del segle XVIII i XIX i XX que van marcar el temple amb la cal·ligrafia dels seus noms per compartir l’eternitat amb els grans.
“Tot és diferent, però que ens queda?”, em pregunta Fahdam mentre xarrupa el suc de pastanaga dolça i jo pipejo arguila. “No podem controlar el Sol. Surt cada matí i es pon cada vespre, no podem fer res per aturar-lo […] Déu és amor, sí, l’amor és Déu i Déu és amor. No és cosa del cristianisme, en l’islam també és així, saps què vol dir, la paraula ‘islam’?”.
Fahma escura el suc i em porta a casa seva damunt d’una moto atrotinada. Passem per davant de la mesquita més vistosa de Baalbek, a tocar de les grans ruines del temple on treballa Fahma i envoltada de banderes negres i vermelles i de vegades també grogues o verdes del partit guerrilla Hesbol·là. Ha insistit que conegui la seva família, que viu en una casa atrotinada davant d’una pomera i una noguera comuna.
“Casa nostra era una garatge, però el pare la va engrandir fins a convertir-la en el que és ara”, m’explica el fill adolescent.
Sota la pomera hi ha el fill gran, amb dues corbates al coll i una girafa de peluix enorme. Balbuceja i assenyala la mesquita, des d’on sona la crida vespertina a l’oració, tan impecable i oportuna. En Fahma m’ha avisat que el fill gran té una epil·lèpsia severa i que menjar i anar sol al lavabo és l’únic que sap fer. L’esperança del pare és que el fill adolescent estudiï medicina a Rússia o a Suïssa, on sigui però fora del país, a Europa, si pot ser a Occident.
“El problema no és gens complicat, és ben senzill: on van estudiar, el rei de Jordània o el fill d’Al-Àssad? A Europa”.
Fahma estira la catifa al menjador i s’agenolla per resar sota una placa de fusta que té penjada a la paret amb la sura 112:1, que sentencia que Al·là és l’únic Déu i que ni és creat per ningú ni va engendrar mai. Aquesta sura marca una diferència cabdal amb el cristianisme, que és trinitari i que a diferència de l’islam entén Déu com a pare i com a fill (i Esperit Sant) alhora. Es descalça i prega davant meu, que sec incòmoda davant d’aquest acte íntim però que a la família sembla tan habitual, el pare resa i la mare feineja, el fill gran babeja sota la pomera, la filla gran fa la becaina, la petita juga, el mitjà ajuda la mare.
“Els xiïtes resem tres vegades al dia. Els sunnites resen cinc vegades”, diu Fahma.
La mare de família ens serveix un plat de mongetes i arròs que suren en una salsa de tomàquet gustosa amb dos trossos petits de carn de vaca. El perímetre del menjador d’aquesta casa garatge el ressegueixen coixins i una tauleta baixa, ideal per fer-hi el te però incòmoda per als àpats. El fill adolescent trenca nous collides de l’arbre al terra del menjador i les posa dins el te que ens serveix a tots. És llarg i prim, parla bé l’anglès i té una gestualitat amanerada. Mentre Fahma li explica que l’embaixadora de Rússia que ha organitzat un concert coral al Temple pot ajuda-lo a anar a Moscou -només cal que el pare aconsegueixi 300 dòlars al mes per pagar la manutenció- penso en el dia en què en Fahma sabrà que el seu fill predilecte és gai i que en ell no es compleix la màxima de “les dues coses oposades que es reafirmen i es complementen”, amb aquesta visió teològica i harmònica del món que el caracteritza.
Xarrupem te i amb la mare i la filla gran, que estudia Dret, i la petita, que juga amb la cosina i que potser per causa meva no gosa entrar a la sala.
“Per què ara? Per què m’ha tocat ser tan pobre ara que els fills tenen edat d’estudiar i que he de donar-los un futur?”, pregunta el pare.
Suco les nous en el te dolç “és una delícia, ja ho veuràs”, m’ha dit el fill gai. Si tot va bé serà metge a Moscou o a Suïssa, a qualsevol lloc lluny del pare. Fahma fa temps que escriu un llibre, i de fet ja en té un d’escrit, amb tapa dura i en llengua àrab, amb el Temple del Sol com a portada. Al Temple ho deia, 300 i escaig dies de Sol, el Déu que no mor mai i que ningú controla perquè està per sobre de tot, immutable.
Leave a Reply