A Bucarest pots trobar una botiga de flors oberta a qualsevol hora. N’hi ha una 24 hores prop de la Biblioteca Central que també ven cafè a 5 lei i cerveses. Rams i corones de flors per defuncions i batejos i matrimonis. Aquí no existeixen els colmados de paquistanesos perquè hi ha autòctons que encara són prou pobres per ocupar-se’n.
Vas a la biblioteca més sumptuosa de la capital del país, que va quedar a mig construir l’any que van fer caure Ceaucescu, i els llibres són absents, tancats en calaixos, segurament perquè ‘nu se poate’ agafar-los sense tal o tal altra documentació o autorització prèvia. En Joan va venir al 98 i treballa de professor a la Universitat. Una vegada va haver de dur un document a la secretaria perquè li calien set firmes, i va pensar que podria arreplegar-les totes en un dia perquè els set homes eren al mateix edifici, alguns al pis de dalt. No va ser així, i va haver de perdre un dia per cada firma, set anades i vingudes al rectorat de la universitat. Coneix un home de nom Mircea que es va presentar fa temps com a ministre d’economia per canviar les coses des de dalt. Va arribar a ministre, però va plegar al cap de tres mesos. Si Romania tingués un lema popular el lema seria Nu se poate.
Divendres va ser la diada nacional, 2.400 soldats van sortir a desfilar al carrer des de l’Arc de Triomf de Bucarest, l’exèrcit va exhibir els F-16 que el país recicla d’altres països europeus ara que la guerra és a la vora: Noruega, Portugal, algun exemplar turc per la policia aèria. Els avions de guerra d’última generació, els F-35 Lockheed Martin, arribaran l’any 2030, i són la compra més gran que l’exèrcit romanès ha fet mai. El president del pais ara és amb Blinken, s’han reunit. L’empresa estatunidenca Lockheed Martin tracta el país com si fos una eixida, i els romanesos els riuen les gràcies perquè les alternatives els semblen pitjors.
L’1 de desembre del 1918 va néixer la Romania moderna, per primera vegada com una entitat digna de governar-se a si mateixa, alguna cosa més que una part del pastís dels imperis turc, austríac i rus. La comissària i fundadora de la presó d’opositors al règim soviètic de Pitesti va dir-nos a mi i a la Justina que la revolució russa era recent però no es va contagiar al país a l’època perquè la refèrencia a la classe per sobre del poder de la nació no podia convèncer un país nou. També ens va parlar dels orígens de la corrupció a Romania, una herència de la presència turca durant segles: els turcs els permetien governar casa seva a canvi de diners, i així es va inventar la mita, ‘a lua mita’, acceptar suborns.
Tothom se’n vol anar d’aquí. A la televisió pública, el plató de la diada nacional tenia un to groc terrible, un filtre de país al marge; els romanesos ho saben. Tot i així les presentadores portaven el vestit tradicional, i ho feien sense vergonya. És estrany, tenir un país, encara que sigui un país on la lletjor és més notòria que en d’altres. No és culpa dels paisatges, ni tampoc ben bé de la seva gent. A la part occidental del país, a Transilvània, les muntanyes són imponents com els Pirineus, de fet molt més, hi campen els ossos, els animals irrompen a les carreteres, els gossos salvatges ronden les gasolineres de dos en dos, els gats són a tot arreu: la naturalesa aquí encara vol dir alguna cosa. L’altre dia algú a Catalunya deia que tal o tal gat no té amo, que en busca, que sisplau twitter faci la seva màgia. Un escrit compungit. Però és ridícul perquè els gats ni en tenen ni en volen, d’amo. Som nosaltres que necessitem controlar les bèsties. Hi ha alguna cosa bona en totes aquestes coses de Romania.
En definitva, la naturalesa és bonica a Romania, i l’únic problema és l’atmosfera, el problema és com s’hi viu, en general malament, en general sura una tristesa de l’est d’Europa, una desesperança estranya que persisteix al marge de l’alegria interior. L’obra i sobretot la deixadesa dels homes envers les seves pròpies construccions és lletja, però el país no ho és.
Fins i tot el color de la bandera és trist, amb aquell toc blau fosc, banderes envellides damunt de casetes de poble diminutes, tan esquifides i fetes a si mateixes que algú es preguntaria si en aquesta contrada l’estat existeix . I sí que existeix, es canvien lleis i es fa xivarri, a la població no sembla importar-li gaire. És clar que depèn, en el fons la qüestió és aquesta, no es pot explicar mai prou quina és la identitat d’un país, en el sentit de què fa que aquest país i aquesta gent sigui així i no pas d’una altra manera. I tanmateix, les diferències existeixen i ens defineixen.
Espanya és més alegre que Romania, en la superfície, però si els romanesos se senten bé a Espanya és perquè Espanya s’assembla a Romania. Hi ha al poder els mateixos que van fer caure Ceaucescu, però no hi ha hagut condemnes, no s’ha fet gaire soroll, l’home fort de la ‘revolució’ (no va ser cap revolució, això aquí ho sap tothom, només un canvi de jaquetes) encara és viu, Illescu, 93 anys, pare del PSD, el partit homòleg del PSOE, renascut de les cendres d’una transició inacabada. És tot tan semblant que fa riure, i de vegades sembla que les coses milloren i de vegades està clar que no s’hi pot fer res.
La diferència està en els detalls, com per exemple les botigues de flors obertes passada la mitjanit, amb un home del camp que espera pacient els penedits, borratxos com a cubes a comprar flors per fer-se perdonar.
Leave a Reply