L’homo sovieticus i el tsar

Venim del Tadikistan, de Duixanbé. Allà hi ha guerra […]Amb la mà al pit, jo no sento que Rússia sigui la meva pàtria; ens hem educat d’una altra manera: la nostra pàtria era la Unió Soviètica. I ara un ja no sap què fer per salvar l’ànima[1].

[1] “Tres monòlegs sobre una por molt antiga i sobre per què un home callava quan les dones parlaven”. La pregària de Txernòbil, Svetlana Aleksiévitx (Raig Verd, 2016).

A la ciutat de Duixanbé, esfera d’influència de Rússia, de majoria musulmana i a 75 milles de les muntanyes del nord de l’Afganistan, s’hi va erigir un monument a un heroi local. El noi, combatent contra els mujahidins afganesos, va fer esclatar una granada que va acabar amb ell i amb els enemics que l’havien segrestat. Tot i celebrar el sacrifici d’aquest combatent musulmà de la URSS contra els enemics afganesos, la llengua tadjik és propera al farsi, la religió majoritària és l’islam, els intercanvis comercials són comuns i bona part de la població de Duixanbé té parents a l’altra banda de la frontera.

El president rus Vladimir Putin assisteix a una cerimònia a la base militar de Duixanbé, al Tadjikistan el 5 d’octubre del 2012. MIKHAIL KLIMENTYEV/AFP/GETTY IMAGES via Foregin Policy

Mansour Sadykorz, desplaçat a l’Afganistan durant la intervenció soviètica, l’any 1988 explicava al New York Times que quan es trobava a localitats afganeses se sentia com a casa i que de vegades oblidava que era a la guerra en un altre país. Com l’Afganistan, les repúbliques centrals del que abans era la URSS són de majoria islàmica. En el marc de la guerra contra els mujahidins, durant la Guerra Freda, els centreasiàtics escoltaven ràdios paquistaneses que feien crida a la solidaritat entre els musulmans.

Des de les institucions soviètiques la intervenció a l’Afganistan es va vendre com un deure internacionalista per impedir que el país, que havia assajat una revolució comunista i de redistribució de les terres, sucumbís a la influència capitalista nord-americana. El 1979 les tropes soviètiques entren a Kabul, i van seguir fent-ho fins al 1989. La intervenció es va veure, d’entrada, com un deure internacionalista. Fins que les tombes de zinc i els soldats traumatitzats arribaven, com també descriu la Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx, corresponsal a l’Afganistan.

Els nois de zinc, el viatge d’Svetlana Aleksiévitx a l’Afganistan després de la intevenció soviètica.

El Kremlin no oferia xifres dels soldats morts en combat, i durant anys es va vendre a la premsa que la seva tasca era de simple suport als aliats afganesos que lluitaven contra els mujahidins recolzats pels EUA. La falta de transparència del règim soviètic es va fer evident als soldats i a les seves famílies, i la mateixa falta de transparència es va veure amb l’afer de Txernòbil i els soldats i bombers que el Kremlin va enviar a morir pels efectes brutals de la radiació.

La fi de l’era soviètica va desestabilitzar tota la regió pel que fa a les tensions ètniques, culturals i religioses de les minories, és a dir la població soviètica que no formava part de la bossa majoritària de russos ètnics, eslaus de tradició cristiana ortodoxa. La URSS havia basat el seu poder en la suposada coherència i solidesa d’un model ideològic i polític transversal, i la seva caiguda arran d’un cop d’estat planejat malament i a corre-cuita va deixar un buit ideològic prou gran com per què les tensions prèvies a la revolució d’octubre afloressin de nou a diferents punts del territori.

Amb la fi de la URSS va ressorgir el component ètnic, que va agafar per sorpresa als mateixos russos ètnics que vivien fora de la federació russa, en altres parts de l’antic territori soviètic. Es va passar de l’homo sovieticus al retorn dels nacionalismes (on n’hi havia, com al Bàltic) i al separatisme islamista o, si més no,  al ressorgiment de l’islam com a tret d’identificació reivindicatiu. L’escenari recorda al de Iugoslàvia després de la mort de Tito, que igual que el règim soviètic havia aconseguit cosir o harmonitzar, almenys en aparença, les diferències entre les diferents ètnies de la regió. També com a Iugoslàvia, durant els anys noranta l’estat fallit que era Rússia i els seus satèl·lits van estar marcats per conflictes ètnics i religiosos.

L’exèrcit i les diferències ètniques i religioses

Al segle XIX va néixer l’aparició de l’estat i l’exèrcit rus moderns i Rússia va conquistar i annexionar-se Turkmenistan, Kirguistan, Uzbekistan, Tadjikistan i Uzbekistan i tota la zona del Caucas. Amb Pere el Gran al capdavant, els musulmans dels territoris conquerits van passar a integrar-se a l’imperi i a les futures conquestes militars, i l’any 1874 es va instaurar el que teòricament havia de ser el servei militar obligatori per a tots els homes.

Però a la pràctica s’aplicaven polítiques de conscripció diferents segons origen geogràfic, social o religiós: tadjiks, kirguís i turcmans en quedaven al marge. Però l’any 1915 Rússia estava implicada a la Primera Guerra Mundial en defensa dels serbis i necessitava homes, i per tant es va canviar la llei i es va estendre l’obligació militar a les ètnies musulmanes, fet que va comportar revoltes dels musulmans transcaucàsics.

La noció d’una identitat supranacional compartida era clau en l’exèrcit soviètic, que es va convertir en l’escola de la nació. El servei militar obligatori de tots els homo sovieticus tenia un rol essencial en la seva formació com a tal, perquè a l’exèrcit els homes que no eren ètnicament russos hi aprenien el rus i la ideologia comunista. Es feien campanyes antireligioses i a l’exèrcit hi havia unions d’ateus, en la línia del sistema de govern revolucionari.

La percepció que es tenia dels ucraïnesos i dels georgians és que eren una possible amenaça, i en canvi, els musulmans de la regió del Caucas es percebien com a ineptes, tot i el prestigi militar innat que s’atribuïa als també musulmans tàrtars. La jerarquia de l’exèrcit soviètic la lideraven els eslaus ortodoxos, i es feien reagrupaments ètnics i proves molt dures, que podien ser letals, als soldats primerencs —coneguts com el zemliatchestvo i com la dedovchtchina respectivament.

Durant la Segona Guerra Mundial, qualificada de Gran Guerra Patriòtica, es va alimentar la reticència governamental envers els soldats musulmans com els txetxens, a qui s’acusava d’haver col·laborat amb els alemanys tot i el molt bon paper que alguns soldats musulmans van fer en la defensa de Moscou.

La tensió entre russos i no russos i entre ortodoxos i musulmans s’exacerba els anys vuitanta a l’Afganistan, perquè molts soldats musulmans, alguns d’ells tàtars, no volien combatre contra altres musulmans i desertaven. Malgrat les desercions, els soldats soviètics musulmans van pagar un preu alt en la guerra: el 21,3% dels combatents morts a l’Afganistan en nom de la URSS i l’internacionalisme eren musulmans.

Rússia és multiètnica i multiconfessional, amb 160 ètnies i més d’un 11% de musulmans segons dades del 2009; els tàtars i els bachkirs, musulmans russos, es reprodueixen amb la mateixa poca freqüència que els russos eslaus, potser perquè no han deixat de ser mai, per sobre de tot, tan soviètics com els eslaus. Però l’exèrcit postsoviètic és hereu de tensions en dos eixos, en l’eix dels russos ètnics i els russos no eslaus i en l’eix dels russos ortodoxos i els musulmans, que al seu torn també practiquen l’islam són diversos (xiïtes, sunnites, sufís).

En l’època tsarista les acadèmies militars ensenyaven la llengua i tradició de les diferents nacionalitats del territori, i, malgrat l’ateisme, també es feia en l’era soviètica. En temps postsoviètics, en canvi, el coneixement de l’islam per part dels oficials de l’exèrcit rus és feble, i la pluralitat religiosa constitucional es compleix només en funció dels desitjos de l’oficial que estigui al càrrec.

Segons Sieca-Kozlowski (Sciences Po, 2010), l’exèrcit laic soviètic ha donat pas a un exèrcit amb combatents que han deixat enrere l’ateisme soviètic per un retorn a l’ortodòxia, entesa més com un tret ètnic que religiós però que es fa notar amb la presència de sacerdots que beneeixen els combatents abans de la batalla, etcètera. Tot i la presència de l’església ortodoxa, que no tenia cabuda a l’exèrcit laic soviètic, els musulmans estan sobrerepresentats a l’exèrcit rus d’avui, en part perquè al Caucas es van construir escoles de cadets per combatre l’atur entre els joves i també com a via de reinserció dels antics combatents de guerrilles txetxenes.

Mentrestant es reproduixen les tendències xenòfobes i discriminatòries dels guerrillers que van lluitar a Txetxènia contra els soldats del Caucas musulmans. Hi ha associacions culturals musulmanes i de mares de combatents que s’oposen a aquest gir ortodox, però el poder de contestació dels musulmans és poc des de la derrota a Txetxènia l’any 1999. La caiguda del comunisme ha fet que augmenti la religiositat de les tropes russes, tant ortodoxes com musulmanes, i el nombre de creients és més alt entre els qui van ser combatents a Txetxènia.

La vinculació amb Déu està vinculada més al factor ètnic que estrictament religiós, però les normes religioses han penetrat en la vida dels militars que professen l’islam. Pel que fa la branca ortodoxa, una regió ex-soviètica fronterera amb Moldàvia i nostàlgica del comunisme com Transdnístria manté estàtues a Lenin mentre aixeca noves esglésies.

Txetxènia marca un abans i un després pel que fa a la percepció que es té dels soldats musulmans a l’exèrcit rus postsoviètic. Putin ascendeix al poder arran de la popularitat que li va donar la seva campanya militar exitosa contra els txetxens, i aquesta victòria ha fet la funció de fer recobrar l’autoestima a Rússia, tocada després de la fragmentació inevitable de la URSS, que es va produir tot i el sentiment de pertinença persistent en bona part del que havia estat el conjunt de la ciutadania soviètica.

La Rússia de Putin ha esborrat la identitat soviètica pel que fa a la ideologia i tractament de les minories, però al mateix temps recobra la tradició russa ortodoxa prèvia al comunisme. Pel que fa els conflictes ètnics, l’amistat i avinença del dirigent rus amb el governant de Txetxènia sembla una via efectiva de domesticació del conflicte religiós a la zona, però això no ha evitat la revifada del conflicte entre musulmans azerís i cristians armenis a la regió històricament disputada de Nagorno-Karabakh.

Les qüestions ètniques abans i després de la URSS

Durant la Primera Guerra Mundial tadjiks, kirguís i turkmans van incorporar-se a l’exèrcit rus. Poc després de la revolució d’octubre, entre el 1918 i el 1920, es van produir contra progroms contra els azerís, musulmans, percebuts pels armenis com una altra versió dels turcs que els havien intentat exterminar anys abans. Les tensions entre azerís i armenis van quedar congelades quan la regió es va incorporar a la Unió Soviètica el 1922, el mateix any en què es va produir la batalla de Volotxaievka contra els bolxevics. Lenin volia apaivagar la ira de les minories ètniques i, en el cas jueu, també oferir una alternativa al sionisme. El 1928 Stalin va concedir als jueus russos un oblast autònom on s’havia produït la batalla, en part per assegurar la frontera est la URSS.

L’auge de l’islamisme iranià encarnat en la figura de la revolucióde l’aiatol·là Homeini, la intervenció russa a l’Afganistan el 1979 i la mort del líder iugoslau Tito semblaven apuntar el principi de la fi de l’era soviètica. El 1989, el règim soviètic a les últimes malgrat els intents d’obertura i transparència o glàsnot i perestroika de Gorbatxov, abandona Afganistan a la seva sort.

El 1990, Turkmenistan va declarar sobirania després de dècades de submissió a l’ordre soviètic de Moscou, i el 1991 es va declarar un referèndum d’independència. Les declaracions d’independència es van succeir als països centreasiàtics i del Caucas al llarg dels anys noranta com per efecte dominó, tot i que no hi havia una voluntat real d’independència del règim soviètic i molts territoris van veure’s abocats a guerres civils. A mitjans del 1993 Ieltsin va prometre més autonomia a les repúbliques russes, per després intentar una recentralització que ja aleshores era impossible, perquè l’estat era massa fràgil.

El gran imperi rus reconvertit en la URSS es va esfondrar república soviètica rere república sovièticai el Caucas es va convertir en un polvorí, amb el conflicte de Txetxènia i el de Nagorno Karabakh. La fi de l’esfera soviètica també va desencadenar les independències del Bàltic, menys traumàtiques des del punt de vista nacional perquè la meitat de les poblacions eren autòctones i sempre havien vist l’esfera soviètica com un llast o colonització i no van trigar en occidentalitzar-se.

Al sud-est d’Europa, la guerra ètnica també va ser conseqüència de la caiguda de la Iugoslàvia de Tito, no alineada amb l’esfera soviètica però també comunista. D’un dia per l’altre, el món passava a ser unipolar.

Avui les aspiracions de mantenir la influència russa en tot el territori han pres la forma de la diplomàcia coercitiva. La relació del dirigent Vladimir Putin amb el passat soviètic és ambivalent. Va lloar l’escriptor referent antigulag Aleksandr Soljenitsin, guanyador del Nobel de Literatura el 1971, i l’admiració entre les dues figures va ser mútua. L’autor veia en Putin la figura forta que Rússia necessitava per recuperar la seva grandesa, i compartia amb el dirigent la idea que Ucraïna sempre ha estat part de Rússia i que països com Kazakhstan no han estat mai res més que un satèl·lit de Rússia.

La URSS va promoure amb força èxit una harmonia ètnica sota el paraigües soviètic, i la Rússia de Putin s’aprofita encara de la nostàlgia nacional soviètica. Tot i distanciar-se dels valors soviètics i refer el sistema mitjançant, Putin busca mantenir o no perdre del tot l’esfera d’influència i prestigi que la URSS tenia al Caucas i a les repúbliques centreasiàtiques de majoria musulmana.

 Amb Putin el procés de democratització que Rússia havia iniciat després de la fi del comunisme soviètic es va aturar, però la geopolítica no: el dirigent va fer recobrar l’autoestima de l’exèrcit rus, i amb la seva mà dura militar i l’habilitat de mantenir l’elit a favor seu va aconseguir que Rússia deixés enrere el malson de la seva quasi desintegració. A banda dels experiments regionals russos com la CEI i la Unió Euroasiàtica, que busquen allunyar les zones de tradicional influència russa primer i soviètica després d’altres pretendents del panorama internacional, el dirigent rus ha posat i manté el focus en la inversió a l’exèrcit.

Putin practica el desplegament i la mostra de força militar tant en l’àmbit ‘domèstic’ dels conflictes com el del Caucas com en l’àmbit internacional en conflictes com Síria, on el dirigent ha tingut un rol clau en la permanència al poder de Bàixar Al-Assad. Ni demòcrata ni soviètic, Putin sembla guiar-se per la màxima imperial atribuïda al tsar Alexandre III: “Rússia només té dos aliats: el seu exèrcit i la seva flota”.



Comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *