Lesbos, 2015. Retrats de refugiats.

Al port d’El Pireu les riuades de refugiats fan que no es vegi altra cosa: famílies sirianes i afganeses, els distingeixes entre ells per les faccions. Les afganeses tenen faccions més asiàtiques que les sirians, d’ulls i cabells clars i pell lleugerament fosca. Hi ha alguna cara anglesa desconcertada entre la multitud, les turistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Un grup d’homes i dones refugiats em pregunten quina és la direcció cap a Macedònia i abans que pugui respondre’ls ja estan fent cua davant la taquilla de Blue Ferry, la companyia de vaixells. El caos és considerable.A plaça Victòria no passen les hores. Continua tothom assegut i avorrit. Dues nenes que segur que són sirianes juguen a fer saltirons a les escales mecàniques del metro i gairebé sense voler-ho acaricio el bracet d’una d’elles. El pare que es mira l’escena em somriu i em diu alguna cosa en àrab que no entenc però que copso com: “són bufones, oi? Emporta-te-les!”. Ell somriu i li retorno el somriure fins que desapareix-ho escales mecàniques avall.El ferri del Pireu a Lesbos va mig buit. Llegeixo Petros Markaris. Un home de mitjana edat comença per interessar-se per les meves ambicions de reportera i acaba suggerint que les refugiades fan naufragar els vaixells que els condueixen a Europa a propòsit perquè la policia grega en lloc d’aviar-los els atengui. També em diu que la pudor al port és sufocant, que són bruts amb les deixalles que generen i que no es creu que no tinguin diners, que porten mòbils d’última generació. Li contesto que porten tots els diners que tenen a sobre i que això dels mòbils no és estrany, conec algun vagabund per Barcelona que té un iPhone, i qui té un iPone no té perquè tenir casa.En Mohammed és afganès d’ètnia hazara, xiïta i refugiat. Parlo amb ell la tarda del sis de setembre, quan fa 24 hores que espera qui sap què a la plaça Victòria d’Atenes. Em pregunta si sóc soltera o casada i no ven la seva imatge a canvi de cap cigarret. Té una dona a l’Afganistan i el seu objectiu és arribar a Noruega. Li dic que Noruega és una bona opció i ell fa cara d’esperança, no passa dels vint-i-pocs. Un amic seu -o germà o cosí- que també és jove i hazara no parla gens d’anglès però em dirigeix paraules gracioses o indesitjables en la seva llengua persa; l’amic del Mohammed es deixa fotografiar mentre fuma un dels meus cigarrets Manitou taronja i obté cert plaer en observar el resultat de la fotografia.6 de setembreEl port de Mytiline, a Lesbos, està invadit de tendes de campanya i de cares de refugiats de totes les edats, gèneres i mides. Grups de mares i nens dormen arraulits damunt de mantes polsegoses a la llum del crepuscle. Ahmed Omani, de 28 anys és palestí d’origen, de Jaffa. Electricista d’ofici, refugiat primer a Beirut i avui a Lesbos m’explica que a Qatar i a Dubai no existeix la possibilitat d’adquirir un visat, “només si ets americà te’l donen, si ets americà allà no tens cap problema”; viure a Beirut és complicat, més complicat encara si ets palestí. A Beirut ha deixat la dona i dues nenes, m’ensenya les fotografies que els va fer amb el seu mòbil abans de marxar, a l’aeroport on va agafar l’avió cap a Turquia. Vol anar a Alemanya o a Suècia, fer alguns diners i tornar amb la família a Beirut. Però abans d’això vol venir a visitar-me a Barcelona: “És molt bonic, ho he vist per la tele”.

Ahmed, d’origen palestí / Júlia Bacardit

Ensenyo a l’Ahmed notícies de Twitter sobre les protestes massives a l’estació de Budapest. Diu que ell té diners i el deixaran passar segur. Em pregunta si ja tinc allotjament a Lesbos i li responc que no, que estic fent temps. Riu i diu que no pot ser, que el que hauria de fer és intercanviar els meus papers d’europea pels seus diners de refugiat. M’acomiado d’ell i abans d’adonar-me’n m’ha pagat el cafè amb llet.Sec en un altre bar i entra un nen petit sirià a vendre’m una barra de xocolata Twix. Li dono 1,50 euros sense dir res, ell acota el cap, fórmula rutinària d’agraïment. La cambrera fa mala cara; ara per ara, els refugiats semblen ser els visitants majoritaris de Mytiline.Emanuela té 30 anys i és originària de Lesbos. És dissenyadora de moda. “La classe mitjana aquí fa temps que s’ha esfondrat. No gastem en res, els grecs no tenim diners per gastar. Estem en crisi i arriben milers de persones molt diferents a nosaltres que estan en una crisi molt pitjor que la nostra. Tenen una cultura diferent i es nota en les coses del dia a dia. Condueixes per la carretera i et topes amb ells, no caminen en fila índia, caminen en grup; hi ha hagut alguns atropellaments de refugiats en els últims dies”, diu Emanuela. “A l’illa està prohibit acampar però clar, vénen sense res i acampen per tot arreu, es renten al mar i estenen la roba al voltant del museu arqueològic o damunt de l’estàtua de la llibertat al port. M’entristeix, i els turistes també s’entristeixen, per això no n’hi ha de turistes i això que estem en plena temporada. L’illa és pobra, hi ha moltes famílies aquí que tampoc tenen res per menjar i que viuen de la caritat. I tot i així, aquí tothom ajuda amb el que pot”. La dissenyadora acaba afirmant: “com deia Sòcrates: Jo no sóc ciutadà atenenc, ni ciutadà grec, sóc ciutadà del món”.Majd, 34 anys, sirià, fan de Fernando Alonso i Rafa Nadal: «Per qualsevol cosa ens demanen la cartilla; sense papers no podem fer res, ni tornar a Síria» Munnir, de 46 anys, i Majd, de 34. Els conec prop del castell de Lesbos. Són dos musulmans sirians i al costat seu hi ha un cristià, també refugiat, que no parla gens d’anglès. Majd i Munnir tenen la costum de beure vi, llegeixen Paulo Coelho i segueixen el futbol espanyol cada diumenge. Majd és un fanàtic de Rafa Nadal, de Fernando Alonso i de Julio Iglesias; frisa per trepitjar el Camp Nou. Munnir va estudiar dos anys de Dret, no va acabar la carrera. Ha treballat d’electricista a Dubai i a l’Aràbia Saudita. Munnir i Majd són cosins i fa tres dies que són a Lesbos, des del 3 de setembre. Tenen diners en efectiu, tabac -Munnir m’ofereix un cigarret rere l’altre- i xiclets de menta. “Per fer qualsevol cosa ens demanen la cartilla, sense papers no podem llogar una habitació d’hotel, ni agafar un taxi, ni tan sols tornar a Síria”.Majd vol tornar a Síria, aquí se sent estancat. No poden anar a Atenes i tampoc poden tornar enrere. Els pregunto si se senten ben rebuts pels illencs de Lesbos. M’expliquen que els locals els demanen diners per tot, fins i tot per anar al lavabo; en Munnir diu que als illencs ja els va bé que hi hagi refugiats perquè els refugiats porten diners i els gasten de mala gana a les cafeteries. Insisteixen que quan la situació millori em convidaran a Síria. El seu amic cristià ens fa fotografies amb els seus mòbils d’última generació; però ells no es deixen fotografiar la cara per mi, creuen que la publicació del meu reportatge serà viral i que els impedirà obtenir la visa i arribar fins a Alemanya, el seu destí final. Munnir m’explica que s’ho ha venut tot per venir a Europa, la casa i els cotxes. “Els sirians som intel·ligents, molts de nosaltres estem ben formats. Però ens falta sort”.Els dos evoquen amb tristesa les ruïnes de Palmira destruïdes fa poques setmanes per Estat Islàmic, la grandesa de la reina Zenòbia i l’orgull de Felip l’Àrab, el sirià que va arribar a ser emperador de Roma. Es lamenten de la bogeria dels wahhabites i de la seva set de destrucció. Per sorpresa, Munnir em diu que Baixar al-Assad és un gran home i que en les últimes eleccions la majoria de sirianes el van votar. Els dos cosins odien els americans perquè “els van portar els terroristes a la porta de casa”. Acte seguit m’assenyalen uns refugiats joves que tenim a la vora i em diuen que són marroquins o algerians, que segurament es fan passar per sirians perquè se’ls consideri refugiats de guerra. “L’altre dia uns refugiats afganesos van intentar robar-nos els passaports pel mateix motiu”. Els pregunto si hi ha baralles entre els refugiats de diferents orígens i em responen que no; a més, sirians i afganesos no poden entendre’s si no és a través de l’anglès, els uns parlen àrab i els altres parlen llengües perses. Mentre parlem se’ns fa de nit, jo me n’he d’anar i els dos homes sirians em diuen que vagi en compte “-amb qui?”, “amb els altres refugiats?” Abans d’intercanviar-nos els Facebook els confesso que no crec en Déu. Munnir em respon: “Déu es al cor, s’ha de creure en la Humanitat”.7 de setembreMustafar, de 25 anys i Mustafar, de 46. Volen arribar a Finlàndia i Noruega respectivament. Provenen de la ciutat de Babilònia, a l’Iraq. Els conec en un cafè de Mytiline el matí del dia set de setembre i els retrobo la tarda del mateix dia a l’snack cafè, que sempre és ple de refugiats que mengen hamburgueses de bou i beuen cafès expresso freds i coles. Tots dos són de la mateixa ciutat i han arribat a través de Turquia, l’un va volar des d’Iraq i l’altre va arribar a Istanbul en autobús.Mustafar (46 anys), xiïta de Babilònia, a l’Iraq: «Jo treballava de guàrdia jurat en una empresa americana i allà m’acusaven de ser espia americà»En Mustafar de 46 anys diu: “Som xiïtes, el nostre profeta és Alí. Alí va voler separar-se dels fanàtics, per això van cremar-li la casa. Alí era un home humil, amb sentit d’humanitat. Alí no és el profeta dels que musulmans que van venir a conquerir Espanya fa segles, Alí no es fica amb la vida dels altres”. “L’islam pot ser una religió de pau”, afirma, “els wahhabites embruten la imatge de l’islam. Tu què penses, sobre els àrabs?”. “L’Estat Islàmic són uns fanàtics. He hagut de fugir d’Iraq perquè les guerrilles volen netejar-li el terreny al govern”. “Jo treballava de guàrdia jurat en una empresa americana i allà m’acusaven de ser espia americà”. “El govern se suposa que combat les guerrilles, però no és veritat, estan conxorxats”.

Mustafar, de 46 anys, d’Iraq / Júlia Bacardit

En Mustafar jove va estudiar dos anys d’enginyeria agrònoma i abans d’emigrar treballava de barber. “Vaig estudiar a Bagdad un any i ja trobava a faltar la meva família; potser us sembla que els àrabs som conservadors, tradicionals i fets a l’antiga, creieu que som miserables. Però a mi m’agrada la meva vida allà, no vull estar allunyat dels meus”. M’explica que va deixar la carrera perquè la feina de barber no li deixava temps per estudiar. És de nit i som a la platja de Lesbos, en Mustafar gran s’està dutxant a les dutxes públiques -és una platja equipada amb lavabos, vestuaris, dutxes i tombones, també hi ha un bar de luxe, però no hi ha ningú que en faci ús, ni grecs ni turistes; l’arribada massiva de refugiades els ha espantat. Els dos iraquians porten tres dies a l’illa i aquest 7 de setembre a les 23.30 per fi podran anar cap a Atenes, els han donat el visat que els feia falta i han pogut comprar els bitllets pel ferri.Mentre en Mustafar gran es dutxa li pregunto a Mustafar jove per què ha marxat de la seva terra natal, i aleshores m’explica una història que ha explicat poques vegades, i ho fa en un anglès precari: “Els meu pares eren amics d’una família de cristians, eren pare, mare, un fill i una filla. Els acollíem a casa. Una vegada uns homes van picar a la porta, jo els vaig obrir, em van dir que volien que entreguéssim els nostres amics cristians, que sabien que vivien amb nosaltres. Vaig dir-los que jo no els entregaria ningú i van marxar. Vam explicar als nostres amics cristians que els homes d’Estat Islàmic els buscaven, el meu pare els ho va dir. Un bon dia, el pare cristià va desaparèixer, la resta de la família va haver-se de resguardar en una església. El meu pare i jo vam anar a la policia i els agents ens van dir que no sabien el que havia passat i que no podien fer-hi res. Llavors el meu pare em va recomanar que sortís del país i em busqués la vida a fora. Al meu país gairebé no puc dir-ho, això, però els sunnites estan de part seva, ja els va bé el que fa Estat Islàmic. I els països rics del Golf no ens acullen pel mateix, perquè són wahhabites, estan a favor dels terroristes”.Mustafar gran torna de la dutxa i Mustafar jove està cansat, diu que mai no havia parlat en anglès durant tanta estona seguida. Els acompanyo fins al port i m’acomiado d’ells entre els crits i les corregudes de molts altres refugiats, tots volen sortir de l’illa i els papers no arriben. Em prometen que ens retrobarem a Facebook i ens diem adéu per sempre -o no, perquè això no se sap mai.
8 de setembreProp del port de Mytiline, a la zona propera al castell, el so de les cigarres i la visió del Mediterrani s’ha convertit fa dies en l’escenari dels refugiats eritreus, afganesos, kurds, iraquians i sirians. En els últims dos dies, a més, famílies de romanís grecs s’han instal·lat amb furgonetes a la zona per vendre fruita, ampolles d’aigua i tendes de campanya als refugiats. En algun racó, uns refugiats s’aglomeren mig desvestits i es renten com poden amb l’aigua que surt de fonts públiques.Al centre de Mytiline, assegudes en un banc de cara al mar, veig una dona amb les seves dues filles, una de les nenes porta una gorra de Lesbos. Són refugiades però van ben vestides. I això que els van robar la roba bona que duien. Van arribar a Grècia des de Turquia, en un vaixell amb una vintena de persones més, temoroses que la policia turca les descobrís i les obligués a tornar per on havien vingut. El seu destí es Suècia, perquè la germana de la mare viu allà des de fa anys; busquen viure en pau i per elles el més proper a la pau és Europa: “Qatar i Dubai són destinacions impossibles, no accepten refugiats de cap tipus, diuen que són musulmans però no és veritat, et maten per qualsevol cosa, això no és religió sinó animalitat”.

Una mare soltera iraquiana amb la seva filla / Júlia Bacardit

“A l’Iraq els polítics gasten els fons públics en inversions privades per comprar-se cases a Dubai, a la pràctica han venut el país a Estat Islàmic i deixen que les guerrilles campin per distreure els ciutadans de la seva corrupció. No es pot viure a l’Iraq. Jo sóc farmacèutica, tinc cotxe, em guanyava bé la vida. Però a l’Iraq no puc portar les nenes enlloc, ni a la piscina, ni al club. Allà vivim amb la por de les explosions, l’última que va haver-hi va matar més de cent persones. A més, la gent que tenim diners estem exposats als segrestos: al fill dels meus veïns el van tenir segrestat durant nou mesos, els seus pares van pagar 40.000 dòlars per ell i al cap d’una setmana el van trobar mort a les escombraries de davant de casa. Evidentment, la policia no fa res. Els iraquians ja no podem ni riure, el país és un infern”.Una dona iraquiana separada: «A l’Iraq els polítics gasten els fons públics en inversions privades per comprar-se cases a Dubai»
Per acabar li pregunto si ha vingut sola, si és casada. Em respon que està sola amb les nenes: “Jo sóc una dona romàntica, no podia suportar l’agressivitat del meu marit. Volia que deixés la feina i em quedés a casa i com que jo m’hi negava ell s’enfadava i ho destruïa tot. Una vegada em va trencar la mà, també pagava les nenes; vaig decidir divorciar-me”. Els faig les fotografies, la mare queda una mica descontenta, diu que des que viu de refugiada se la veu cansada i em demana que no publiqui la seva imatge a la premsa àrab, que surt massa desafavorida.M’acomiado d’elles i els desitjo sort.

Deja una respuesta