Menu

Carmen y Lola o l’embolic de representar la repressió que viuen les altres

abril 4, 2019 - Crítica
Carmen y Lola o l’embolic de representar la repressió que viuen les altres

Arantxa Echevarría volia fer una pel·lícula feminista, antiracista i comercial. Volia entrar per la porta gran i ho ha fet, sobretot per la polèmica que ha desencadenat la seva primera pel·lícula Carmen y Lola, una versió lèsbica i gitana de l’eterna història entre Romeu i Julieta. Rosy Rodríguez (Carmen) y Zaira Morales (Lola) interpreten dues gitanes madrilenyes que es coneixen i s’enamoren al mercat. Cap actor ni actriu és professional a banda de Carolina Yuste, la treballadora social, i en aquest sentit la pel·lícula està ben aconseguida igual que ho estan les escenes de tipus més documental sobre les festivitats i el dia a dia de la comunitat: l’associació on les dones, l’església i el culte evangèlic, la situació de marginalització urbanística. Durant sis mesos, la bilbaïna Arantxa Echevarría va veure 1250 gitanos i gitanes passar pel càsting. Trobar protagonistes no va ser fàcil.

Tenir veu o parlar per les altres

Abans d’estrenar-se la pel·lícula ja va aixecar polseguera. La polèmica va créixer sobretot arran de l’entrevista que la directora novella va concedir a Público, una entrevista en què afirma que “malauradament les dones gitanes no tenen veu”, que “estan reprimides com en algunes cultures integristes” i que per tant cal parlar per elles. A posteriori, Echevarría s’ha excusat des de l’autoconsciència del seu privilegi paio i des de la sororitat. Al·lega que els feminismes s’han d’ajudar, que s’ha passat anys en fòrums de gitanes lesbianes que parlaven des de l’anonimat i li demanaven que ella expliqués la seva història perquè “elles no podien” explicar-la. En una carta de resposta a les crítiques, la directora explica quin és el germen de la història de Carmen y Lola: una notícia al diari de la primera parella de gitanes lesbianes que es casaven l’any 2009. Sortien d’esquenes, sense familiars que les acompanyessin.

L’associació Gitanas Feministas para la Diversidad va acusar Echevarría de tenir una actitud paternalista i d’invisibilitzar figures de dones gitanes que sí que tenen veu i que parlen pels mitjans. Alguns d’elles són Silvia Agüero Fernández, María José Jiménez, Beatriz Carrillo de los Reyes i La Negri, cantaora gitana i lesbiana que es va negar a aparèixer al film. Durant la pre-producció de la pel·lícula, Echevarría es va adreçar a associacions de dones gitanes feministes, que van prevenir-la d’evitar caure en tòpics que perpetuessin la imatge negativa de la comunitat gitana. Van recomanar-li treure trossos de la pel·lícula, modificar el guió. Echevarría volia el vistiplau de les associacions de gitanes feministes, però finalment es va negar a fer les modificacions i no el va obtenir. Fins aquí tot bé: tothom té dret a fer una pel·lícula sobre el que vulgui sense que li diguin com ha de fer-la.

Una de les acusacions que algunes associacions de dones gitanes han llençat a Echerbarría és que la directora mai no havia tingut interès en la lluita de les dones gitanes per emancipar-se de la càrrega tradicionalista de la seva comunitat sense l’imperatiu d’‘apaiar-se’. La directora mateixa ha confessat que no havia estat gaire en contacte amb gitanos abans de la pel·lícula. Però cal ser activista pels drets de les gitanes, per fer una pel·lícula sobre el tema? Diria que no. Cal ser gitana i lesbiana, per parlar de gitanes lesbianes? No cal, però cal documentar-se molt, i Echevarria diu que ho ha fet. És imprescindible, que totes les pel·lícules sobre minories dirigides per algú que pertany a una majoria (paia, en aquest cas) es facin amb la idea de ‘revertir prejudicis’ com a prioritat? No tinc la resposta, però és imprescindible que una pel·lícula no tingui la prioritat d’estigmatitzar un grup o col·lectiu de persones històricament estigmatitzades, i les detractores de Carmen y Lola consideren que la pel·lícula contribueix activament a l’estigmatització de la romanitat.

Representació de tòpics i realitats des dels feminismes

Tot i que entenc que l’afirmació d’Echevarría que les dones gitanes “viuen reprimides» és ofensiva si ets feminista i gitana, la part de veritat continguda en el tòpic no deixa de ser-hi. La qüestió és qui està autoritzat a representar i a guanyar-se un nom com a creadora a partir d’aquesta realitat que, com sol passar, tampoc no és monolítica. Si qui ho fa és una paia el resultat és una pel·lícula d’argument vistós (a ulls del públic general, l’associació d’idees gitana i lesbiana sorprèn encara més que la de gitana i feminista) que en efecte no aporta res de nou sobre el que ja teníem preconcebut de les comunitats gitanes, la cantarella que la gitana s’ha de casar, vendre al mercat i cuidar dels fills i el marit. “Aquests gitanos ja se sap”, et pots imaginar que diu una senyora paia qualsevol des de la butaca de qualsevol cinema.

El passatmes de juny, Echevarría es va negar al col·loqui que havia de mantenir amb membres de l’associació Gitanas feministas por la diversidad en el marc de la projecció de la pel·lícula que s’havia de fer en el marc de laMuestra Internacional de Cine y Mujeres de Pamplona. Les dones gitanes, tal com han argumentat algunes activistes feministes gitanes espanyoles, sí que tenen veu. “El que no tenim és altaveu”, comentava una d’elles en aquest programa de ràdio. D’acord, tenen veu; la pregunta és si estan disposades a alçar-la per explicar als paios, de qui recelen per motius històrics ancestrals, la repressió que algunes viuen al si de les seves comunitats. Prefereixen dedicar les seves energies a defensar-se del sistèmic antigitanisme institucional i social encara vigent i visible en àmbits que van des de l’urbanisme fins a l’escolarització (poc aprenem a escola sobre història gitana) passant per la socialització amb els paios. 

“Per què no podien fer una pel·lícula en què les dues es coneguessin a la universitat?”, pregunta una de les activistes al mateix programa de ràdio enllaçat unes línies més amunt. Les associacions que s’han girat en contra de la pel·lícula insisteixen que la directora bilbaïna s’ha rebolcat en el tòpic. Per què escriure sobre el masclisme gitano en lloc d’explicar una història que trenqui amb el tòpic i reverteixi prejudicis? Es tracta d’explicar l’excepció (gitanos LGTBI que viuen en harmonia amb la comunitat) o d’explicar la regla (gitanes LGTBI expulsades per la comunitat). I escric això sense estadístiques a la mà i sense ser gitana, i desconec els percentatges perquè no consten enlloc.

En aquest cas, explicar la regla potser haurien de fer-ho les gitanes lesbianes, si en tenen ganes. N’hi ha que ho han fet. Ho ha fet la cantant i directora queer i gitana Sandra Selimovic; ho han fet les gitanes romaneses feministes del col·lectiu Giuvlipen, directores de l’espectacle teatral Roma Armee; ho ha fet Mihaela Dragan amb la seva interpretació del monòleg de la Vagina; ho ha fet Vera Kurtic, autora d’aquest llibre que podeu llegir aquí en anglès i que parla justament d’això, de ser gitana i lesbiana. En l’àmbit espanyol, la productora i directora Pilar Tavora ha dirigit sèries televisives i llargmetratges com Nanas de espinas (1984), Yerma (1998) o Diego Amador: el Mozart Gitano (2009). Desconeixia per complet aquests referents fins que l’activista rom Demetrio Gómez me’ls ha donat a conèixer a través del seu blog exhaustiu sobre identitats gitanes, baxtaló (‘afortunat’).

Vaig buscar els moments tòpics de Carmen y Lola. N’hi ha uns quants: el pare de la protagonista és volgudament castrador i dominant amb la filla i amb la dona; el nòvio de la Carmen mussita amb veu de potencial maltractador que ella el que haurà de fer és cuidar-lo a ell i als nens que tinguin, que res d’obrir una perruqueria. En un moment donat, la Carmen confessa que mai no ha vist el mar, que no sap nedar: a ple segle XXI costa una mica de creure que no hagi vist el mar, per més que visqui en una zona marginal i per més que hagi abandonat l’escola a segon d’ESO. L’escena catàrtica de rebuig a la filla homosexual és tan dramàtica com ens imaginàvem. Finalment, la treballadora social que acompanya la Lola és una gitana ‘apaiada’ que li fa costat i que ‘salva’ la parella de noies en el moment del rebuig familiar.

Alguns apunts anecdòtics sobre gitanisme i un intent de conclusió

Segons abans que comencés la pel·lícula, dues gitanes van entrar a la sala. Si més no, una d’elles era clarament lesbiana; no sé si eren parella, potser no. Acabada la pel·lícula els vaig preguntar què els havia semblat. L’ambientació ben trobada, la història realista, em van dir. Els vaig preguntar si trobaven que la pel·lícula era tòpica i una d’elles em  va respondre “es triste, pero [la majoria dels gitanos] piensan así”. L’altra em va respondre que la pel·lícula acaba molt malament. La seva resposta és significativa, perquè ni a mi (ni segurament tampoc a Echebarría) em sembla que la pel·lícula acabi malament: des del punt de vista paio, fugir amb la teva estimada i trobar la llibertat del mar és un final feliç. Però des del punt de vista de la romanitat, el rebuig i abandó de la família no és un final feliç en absolut. Una gitana expulsada de la comunitat per la pròpia família no és una gitana però tampoc serà mai una paia.

Si aquesta espectadora, gitana i lesbiana, troba que la pel·lícula acaba malament és perquè a ella, com a mínim, no tota la comunitat li ha girat l’esquena pel fet de ser lesbiana. Demetrio Gómez, rom gai i blogger, insisteix que no vol que s’utilitzi la seva orientació sexual en contra de la seva comunitat, i quan vaig preguntar-li com és ser gai i rom va dir-me que no és gaire diferent que ser gai i de l’opus. Tal i com reflectiex Carmen y Lola i tal i com van afirmar les dues gitanes que veien la pel·lícula darrere meu, ser gitana i lesbiana és més complicat que ser paia i lesbiana. El problema és que això ja ho sabíem.

Aquests darrers temps, un encàrrec de reportatge m’ha portat a parlar amb gitanos i gitanes. La X (no vol que digui el seu nom) no treballa a cap mercadillu. Ha estudiat, s’ha doctorat i té una feina qualificada; ha decidit arribar verge al matrimoni, però la seva germana no ho ha fet i la família ho accepta. X ha trencat la norma de no estudiar i alhora ha volgut preservar la virginitat; al mateix temps té pànic que la comunitat li retregui haver parlat massa sobre el ritual del mocador i ha remogut cel i terra perquè la tregui del reportatge. Amb això vinc a dir que no és totalment lliure ni totalment esclava de la seva identitat. A la plaça Raspall sovint hi veig un gitano gai que entra i surt del bar on solen anar els gitanos  sense que l’homosexualitat li hagi suposat la necessitat de fugir de l’entorn. Demetrio Gómez o Lagarder Danciu, són gitanos homosexuals declarats sense que ningú de la comunitat posi el crit al cel. La lesbiana gitana amb qui vaig coincidir al cine afirmava que les coses són crues com a la pel·lícula, però venia acompanyada d’una altra gitana, possiblement la seva parella o una amiga que no li ha girat l’esquena per ser lesbiana. La Negri és cantaora i viu obertament el seu lesbianisme a compàs flamenc.

Carmen y Lola no és una pel·lícula modèlica per retratar la realitat del lesbianisme gitano. I no ho és fins i tot tenint en compte que la història d’aquestes dues protagonistes és la història real de moltes lesbianes que han patit el rebuig de les seves famílies. A la pel·lícula li falta alguna fissura, alguna picada d’ullet, alguna intenció de transcendir el melodrama. També li falta algun personatge polièdric, perquè la realitat és més diversa que això. De fet ho és tan, de diversa, que no es pot mai captar tota en una sola pel·lícula. En aquets sentit sí que considero que les crítiques a Echevarría han estat més dures del compte, perquè ‘paiocentrisme’ a banda cal admetre que ni és fàcil representar tothom ni és, en l’art, obligatori. Amb aquesta primera pel·lícula Echevarría no se n’ha sortit perquè ha buscat un punt intermedi. Volia quedar bé amb la romanitat i al mateix temps fer la pel·lícula que ella volia: d’impacte, escandalosa però previsible. Fer això i quedar bé amb la comunitat gitana polititzada és impossible, perquè gitanos i gitanes activistes ja fa temps que s’esforcen per demostrar que, de la mateixa manera que hi ha moltes maneres de ser paio hi ha diverses maneres de sentir i de viure la romanitat.

Publicat a La Llança el 27 de setembre del 2018

Etiquetas: , ,

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *