Menu

Si fas beure sang a un diola

enero 16, 2019 - Reportatges
Si fas beure sang a un diola

 Hi ha diferents tipus de diola. Els diola de Bayotte, els diola de Fogny, els diola de Casamance. Això s’explica pel caràcter segmentat de la societat diola. La segmentació de la societat és el que evita que hi hagi líders absoluts que dirigeixen el conjunt, perquè quan una societat és segmentada la política també està segmentada. Per això a casa nostra fins i tot els barris dels pobles són autònoms, i a partir d’aquí s’estableixen relacions autònomes amb els altres barris del mateix poble. Els pobles també són autònoms els uns dels altres, i això és una societat segmentada i horitzontal (en contrast amb les societats jeràrquiques i unificadores, com la wòlof). El fet que una societat sigui segmentada implica variacions lingüístiques, (mateixa arrel però variacions lèxiques, fonètiques, sintàctiques). Hi ha alguns accents diola que jo no entenc en absolut, perquè jo parlo una variant més majoritària. Si parles amb els diola de Kerewan , per exemple, notaràs que ells parlen un diola allunyat dels altres dialectes. La segmentació i les conseqüents variants lingüístiques dins de la mateixa ètnia diola van portar els antropòlegs occidentals a cometre molts errors, en concret a pensar que els diola érem molt diferents entre nosaltres.


Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i secretari general del partit casamancès MFDC.

I. Restaurant Foni, Raval, Barcelona

L’Alex és diola i fa vuit mesos que va aterrar a Barcelona des de Gàmbia. Hem quedat al restaurant Foni on treballa, que té el mateix nom que el districte natal de l’Alex, Fogny Bintang-Karenai. L’Alex és musulmà com el 90% dels diola gambians, influïts per la llarga tradició islàmica dels mandings. Quan li pregunto on es veu d’aquí cinc anys em respon que es veu a Gàmbia. Al costat de l’Alex hi ha el Moro, que també és diola però que va créixer en una comunitat mandinga i mai no ha après a parlar la seva llengua materna. El Moro també és musulmà, però a la barra del Foni hi ha un tirador de cervesa, i quan l’assenyalo al Moro ell em contesta: «Déu ens perdonarà per vendre cervesa».

El restaurant Forni està ple a l’hora de dinar i els caps de setmana. A la tarda hi ha poca cosa a fer, i l’Alex i el Moro em dediquen la seva estona de descans. Els dos van arribar a Barcelona perquè sabien que els esperava aquesta feina. Si la feina fos a un altre lloc, anirien a un altre lloc. «Tots els països tenen  immigració. A Gàmbia hi ha molts immigrants d’altres regions i països africans. El meu millor amic és senegalès i viu a Gàmbia», diu l’Alex. «Si ets bona amb mi passes a ser part del meu clan. Fins i tot si no ets part de la mateixa ètnia: si la relació és bona et fas dir germà». L’Alex comparteix pis amb altres africans al barri de Sant Antoni i entén bastant bé el castellà, però el Moro fa vuit mesos que viu en un pis a Vall d’Hebron i no parla gens de castellà ni de català. «He vingut aquí a buscar el meu prat verd «, em diu, «una vida millor». Tot i que alguns dels seus amics han passat per la universitat de Banjul, cap d’ells dos va poder estudiar, perquè les seves famílies necessitaven el seu sou a casa i perquè ni l’un ni l’altre tenien contactes amb ningú del govern que els pugués recomanar. «Gàmbia és un país petit, però és el somriure de l’Àfrica. La millor època per anar-hi és ara al febrer, perquè després comencen les pluges. Si hi vas a l’estiu et trobaràs massa mosquits, i no hi estàs acostumada», em diu el Moro. L’Alex mussita alguna cosa de tornar a Gàmbia el proper mes d’octubre, no sap quan. Fa cara d’enyorar-se. Ni l’Alex ni el Moro tenen ganes que els faci fotografies. El Moro em diu:

«Abans de venir-nos a preguntar qui som ens hauries d’explicar quin és el teu discurs i el teu guió. No et conec. Primer m’hauries de dir de quina tribu ets i on vols anar a parar amb aquest reportatge». Li dic, «com puc distingir un diola d’un manding o d’un fulani o d’un wòlof, l’ètnia majoritària de Senegal?»; «El material que fem servir a les nostres festes és diferent». Una de les festes diola més significatives és el ritual de la circumcisió, que avui en dia es practica sobretot als hospitals però que en el passat se celebrava al bosc. M’expliquen que la circumcisió es fa en grup i m’ensenyen un vídeo d’una cerimònia amb el mòbil. «Hi ha un xaman vestit de verd i cobert de fulles que es mou amb ganivets; és perillós, ser a prop d’ell durant la cerimònia, perquè mentre es mou et pot tallar amb els ganivets».

Els pregunto si el ritual de la circumcisió es practica també entre els diola de la diàspora. «Un diola que visqui aquí en edat de fer-se la circumcisió és un català, i llavors la decisió només és dels pares. Però si els pares volen que el fill mantingui aquest vincle africà, per mi el millor és que portin el fill a l’Àfrica a circumcidar-se». En Moro m’explica que el període de recuperació després de circumcidar-se no és igual per tothom, «hi ha qui la ferida li dura dies, n’hi ha que es graten i la ferida se’ls complica. Però és tradició, i per això la gent no deixa de fer-ho».

-Quines dificultats vau tenir, en arribar a Catalunya?

«Soc un home afortunat». «I jo també». Però el Moro diu que hi ha una cosa que sí que se li fa difícil: la barrera lingüística. Tancat al Foni amb altres treballadors i clients gambians que són mandings o diola, té poques ocasions d’aprendre castellà i català. Ells i jo parlem en anglès, que és l’única llengua que els van ensenyar a l’escola postcolonial gambiana. «Ens hem de forçar a nosaltres mateixos a aprendre el castellà i el català. No pels beneficis del nostre cap del restaurant, sinó pel nostre propi benefici», em diu el Moro. Se m’acut que al restaurant només hi ha homes i els pregunto per les dones diola a Catalunya, on són i què fan. Mouen el cap en senyal de negació, com si no hi hagués ni una sola diola a tot Barcelona: «Si veus una dona diola a Barcelona porta-la aquí amb nosaltres».  Abans de marxar del Foni un home assegut en una de les taules em dona una adreça: Robadors número 13. Allà hi ha la bugaderia de l’Haruna, que també és propietari del Foni, és diola i fa dècades que viu a Catalunya.

Entre els diola no hi ha jerarquització en base a la sang. Mai no hi ha hagut una aristocràcia diola, sempre hi ha hagut igualtat per definició. No tenim reis absoluts, ni castes, tampoc distingim per professions, com sí que passa entre moltes altres ètnies africanes. Entre els wòlof, per exemple, hi ha moltes castes. Nosaltres el diola no ens organitzem així. Quan un diola neix passa a formar part de la noblesa universal, i per nosaltres l’única diferència és ritual, el ritual d’entrar al bosc sagrat: a partir d’una certa edat cal entrar al bosc sagrat per esdevenir un home. És l’única diferència entre els dioles, els que ja són adults i els que no. Però en termes d’organització política cap diola pot dir a un altre «soc més noble que tu i per tant em toca governar»; això no existeix en la societat diola. L’antropologia política distingeix entre l’organització política horitzontal i l’organització política vertical, i l’organització política hortizontal és la pròpia de les societats igualitàries. Actualment, la nova democràcia ciutadana aspira cada vegada més a l’organització política horitzontal, a la gent ja no li interessa la governança vertical. En la governança hortizontal no hi ha cap centralitat, sinó que hi ha múltiples pols. La majoria de societats igualitàries són horitzontals, i quan una societat té una forma de governar horitzontal també tendeix a la democràcia, a la república, a la llibertat i a la igualtat. Perquè si no hi ha igualtat ni llibertat no hi ha república possible. La república parteix de la idea de la igualtat en drets de tots els ciutadans. Això no vol dir que les societats així no tinguin amos ni líders. La manera d’organitzar-se que tenen les societats verticals i les horitzontals no és la mateixa,perquè en les societats horitzontals igualitàries les decisions polítiques es prenen col·lectivament, tot es discuteix i tothom té dret a la paraula.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i secretari general del partit casamancès MFDC.

II.Casamance

En Max Omar Diatta treballa d’agent de salut comunitària a Barcelona i fa 11 anys que va trepitjar Espanya per primera vegada. És diola independentista casamancès, independentista català, pare de família i mataroní. M’ha convidat a una trobada internacional de casamancesos a la diàspora que es fa durant dos dies a la seu d’Òmnium cultural del Maresme.

«Jo li vaig dir a la meva dona: a casa meva no es parla en castellà. I això que quan era petita a casa seva parlaven en castellà». En Max Omar Diatta i la seva parella Bintou, mestissa diola i catalana, tenen dos fills petits. Una estona abans de l’acte el cap d’Òmnium del Maresme bromeja que aviat faran l’Omar mataroní de l’any, però ell respon «encara no». Vol esperar que el reconeixement li arribi després, potser quan ja hagi fundat la Internacional Casamancesa per la Llibertat a Catalunya.

La regió senegalesa de Casamance fa 35 que està en guerra. L’any 1982 l’exèrcit sengalès va disparar contra 100.000 manifestants que protestaven amb la bandera blanca alçada contra l’assassinat d’una pila d’intel·lectuals i sacerdots casamancesos. Els seixanta és la dècada de les descolonitzacions africanes, i Senegal no en va ser l’excepció. Les elits senegaleses van pactar amb els líders polítics casamancesos que després de la independència de Senegal vindria la independència de Casamance. Els van enganyar amb el beneplàcit de França i del seu exèrcit, que entre el 1992 i el 1995 va bombardejar la selva casamancesa. L’Ernestine i l’Adeline, dioles casamanceses de naixement i catalanes d’adopció, ho recorden perfectament.

ERNESTINE: «Quan el conflicte de Casamance va començar jo era molt petita. Recordo que els militars entraven al poble i que de camí a l’escola de vegades confoníem els militars amb animals, perquè s’estaven rere la vegetació amagats. Un dia van bombardejar el poble de les 4 de la matinada fins a les 8 del matí. Era l’any 92, i qui ens bombardejava era l’exèrcit francès. Jo tenia 12 anys. Per sort aquella nit ens van avisar que hi hauria bombardejos i la gent vam sortir de casa a temps. La meva família i jo vam fugir a Guinea Bissau, però el meu germà feia de soldat a l’exèrcit senegalès i es va morir als 22 anys. Mai no m’han agradat, els militars, i per això quan es va allistar a l’exèrcit no me’n va dir res».

Divendres 16 de febrer la sala es va omplint gradualment de casamancesos a la diàspora. Han vingut fins la seu d’Òmnium del  Maresme des de Madrid, França, Rubí, Suïssa, Alemanya, Itàlia. A Mataró hi ha una comunitat casamancesa molt gran, sobretot al barri de Rocafonda. En Jean Baptiste treballa de professor de francès de cicles formatius i fa poc que s’hi ha instal·lat. «Al principi tenia por que el barri fos conflictiu com el barri San Francisco de Bilbao, on també hi ha molta immigració. No ha estat així: fa tres mesos que visc a Rocafonda i ja formo part de l’associació de veïns». Entre el 16 i el 17 de febrer del 2018, una cinquantena de casamancesos passen per la Sala d’Òmnium cultural del Maresme per discutir la reconducció del conflicte armat casamancès cap a la revolució pacífica i democràtica. La majoria de ponents i assistents a la trobada són diola, però no tots. Un dels ponents és d’ètnia fulani i reclama que Casamance, per més que l’estat senegalès i França s’entestin a fer-ho creure, no és un terreny exclusivament diola: «Jo soc fulani, però soc casamancès. No puc ser estranger a casa de cap altre casamancès». Casamance és dels fulani, dels diola, dels mandings i d’unes quantes ètnies més que sempre han habitat la zona,  que fa frontera amb el sud de Gàmbia i amb el nord de Guinea Bissau.

Hi ha ponents i assistents, i els ponents són intel·lectuals i líders d’associacions casamanceses a la diàspora. En una superfície de suro, els assistents pengen dues fotografies del presos polítics casamancesos més recents: el periodista René Capain Bassène i Oumar Ampoi Bodian, un polític del partit Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance (MFDC[1]). Els ponents seuen darrere una taula elevada, però el torn de paraula i de preguntes és obert a tothom qui vol, i quan els ponents han parlat els assistents s’aixequen i agafen el micròfon per dir-hi la seva. Es llencen preguntes retòriques, es busquen definicions acurades de la situació casamancesa amb l’objectiu de pensar i compartir propostes concretes per arribar a un acord. Un esdeveniment polític en tota regla.

Un dels ponents és el doctor en filosofiaAhmed Apakeme Dieme o Apakna, el secretari del Moviment de les Forces Democràtiques de Casamance (MFCD). Fa 18 anys que viu exilat a Alemanya. El govern senegalès va sol·licitar la seva extradició al·legant que era un terrorista, però el govern alemany va denegar-l’hi. Al final de la trobada, l’Apakna i un altre ponent em fan una classe magistral d’antropologia que he decidit intercal·lar al llarg d’aquest reportatge en forma de cites.

L’MFDC del qual l’Apakna («és el meu nom de lluita», em diu) és secretari general està fragmentat en diferents seccions sobretot a causa de la tasca del govern senegalès, que dels vuitanta ençà ha animat els independentistes casamancesos a emigrar o els ha donat càrrecs bons a Dakar amb intenció de fer-los oblidar el somni independentista. L’Apakna, el Max Omar Diatta i la immensa majoria d’assistents de la trobada són independentistes que aspiren a negociar la pau casamancesa amb l’estat de Sengeal per via d’intermediaris internacionals (que ells voldiren que fossin catalans o americans). Un dels assistents, el Jean Olivier, va néixer a Casamance però va créixer a Dakar i no és independentista: els seus pares són acadèmics que es van beneficiar de les ofertes de migració del govern senegalès i tenen una posició benestant. M’he limitat a no parlar del Jean Olivier per motius d’espai, però el cert és que ell potser era l’únic no independentista de la sala. Tot i la meva convicció que la causa casamancesa és una causa legítima, no tots els casamancesos (siguin de l’ètnia que siguin: fullbe, diola, mandincs, balant) pensen el mateix. Segons m’ha explicat una parella casamancesa d’ètnia fullbe resident a Figueres, el somni d’independència no és el que era fa una dècades: amb el temps i el desgast de l’MFDC, que té líders intel·lectuals empresonats o a l’exili,  els rebels que encara avui lluiten contra el govern senegalès ho fan des d’un aïllament cada cop major i amb una violència que sovint esquitxa la població civil.

A la trobada també hi ha l’Aminata, que ha vingut des de França en representació d’una associació casamancesa; en Senny Diedhiou, físic de formació vingut des de Saragossa; en Jean Baptiste, mataroní d’adopció i professor de francès; l’Ernestine, estudiant de perruqueria; l’Erick Salemon Bassène, periodista durant quatre anys al front casamancès; l’Adeline, activista i mare de tres fills; la Bintou, mestissa catalana i diola i parella del Max Omar Diatta.

«D’entrada, ser diola és una qüestió espiritual. Hi ha el rei del cel, i el bosc sagrat és l’intermediari que ens permet acostar-nos-hi i arribar-hi [… ] El conflicte nacional a Casamance va començar amb l’última onada de migració, amb l’arribada de senegalesos del nord. Jo soc diola casamancès. És com els catalans, n’hi ha d’independentistes i d’unionistes; hi ha dioles pro Senegal, però jo soc independentista.». M’ho explica en Senny Diedhiou Diatta, que és físic de formació i treballa com a tècnic en una botiga d’electrònica a Saragossa. Parla amb radicalitat i precisió, amb un to didàctic. «Els llibres europeus que parlen de l’Àfrica ho fan des de la projecció de la història europea». En Senny em parla de la circumcisió com a iniciació espiritual, una espiritualitat que es confón amb la política. «Els diola no tenim presons. El consell de savis i la gent del poble defineixen el concepte de com ha de funcionar la societat. El poble i pel Consell de savis exerceixen control sobre la conducta de tots, reforcen el que t’ensenyen els pares a casa perquè et puguis convertir en un exemple de la societat que representes, la societat diola. Per això no veuràs un diola que roba, ni que viola, ni que maltracta. Si un home de la comunitat maltracta la seva dona el tema també es debat en les assembles, tot i que de manera una mica més privada. Tot es parla i s’intenta arreglar entre el conjunt de la comunitat. Els diola entenem que un problema individual és un problema de tots, perquè el problema d’un sol repercuteix en la comunitat sencera».

Diatta, Diedhiou, Sane, Sagna, Manga, Kuyabi, Iamba, Mane, Sonko. Són cognoms típicament diola, tot i que alguns Sonko i Mane també són cognoms comuns entre els balant i els mandings, m’explica en Senny.Els mandings van portar l’islam a la zona, i per contacte hi ha dioles que també són musulmans; també hi ha dioles cristians, com el Jules, però la base de l’espiritualitat diola és animista. Els diola van venir de l’altra banda del riu Casamance i van baixar cap al sud a la recerca de la selva (i de cop em ve com un flaix la frase del Moro al restaurant Foni, la sentència «busquem el nostre prat verd»). Els diola tenen fama de guerrers, i en Senny em diu que això és sobretot la seva lluita contra el colonialisme. «El pare de la meva mare era un diola que es va convertir a l’islam. Ho va fer perquè no volia aliar-se amb els Kantón, els aliats locals de França. El meu avi era cap d’un llogaret, però es va negar a col·laborar amb els francesos, i la manera de fer-ho era adoptar la cultura islàmica […] als mandinka no els agrada parlar del seu passat, estan contents de reivindicar-se com a musulmans. Jo no: l’islam és una invasió més».

«Me llaman afromaño», em diu el Senny, però encara no ha adoptat l’accent aragonès característic. Algun altre assistent em diu que hauria d’ensenyar-li català.

Abans de la irrupció de l’islam i el cristianisme, les societats arrosseres com la diola partien exclusivament del fetitxe. I el monoteïsme abrahàmic cristià i muslumà van entendre malament el fetitxe, creien que el fetitxe era un déu, que els animistes adoraven els fetitxes. En realitat, els animistes també eren monoteïstes, però és una altra mena de monoteïsme. El fetixte és un intermediari per accedir a Déu, i d’això els cristians també en tenen: el cos de Crist. Els musulmans també tenen fetixtes intermediaris: la Meca, la cava, una pedra en torn a la qual fan voltes. Uns i altres ens acusaven de tenir fetitxes, però cristians i musulmans (i totes les religions) en tenen. Per nosaltres, el fetitxe és una via a través de la qual acostar-nos a Déu. Pels musulmans, la pedra de la Meca, és un símbol de la unitat política arabomusulmana, la ummà, que estava separada en diferents tribus. Cada antiga tribu tenia una pedra, i l’islam va reduir-les a una sola pedra que ara significat la unitat: aquesta és la primera funció del fetitxe. En la cultura casamancesa, el fetitxe és un símbol de la unitat política també a petita escala: cada família té el seu lloc-fetitxe, cada veïnat té el seu lloc-fetitxe on se sacrifiquen animals i es comparteixen, cada llogaret té el seu tros de bosc on es practicava la circumcisió masculina.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i secretari general del partit casamancès MFDC.

«Casamance pateix. Patia abans i encara pateix ara». Parlael representantde la Casa Espoir, vingut des del Canadà. També parla l’Aminata Tamba, de l’associació Accra. L’Aminata Tamba comença per dir que ve en representació d’algú altre que no ha pogut venir i puntualitza que això de parlar no és la seva millor qualitat. En Senny demana la paraula i emfatitza que abans eren 6 i ara són desenes: «Som persones de pau, hem de lliurar-nos d’aquesta guerra que ens han imposat. El Senegal no té la solució d’aquest conflicte, cal un intermediari entre Casamance i el govern de Senegal; soc independentista sense recular». Em ressonen a les temples els discursos i els titulars vinculats a Junqueras i a la resta dels nostres presos polítics, el «som gent de pau». Els casamancesos també ho són, però l’atac indiscriminat contra població civil que es manifestava pacíficament l’any 82 va empènyer l’MFDC a la lluita armada contra l’exèrcit senegalès als boscos.

Els fetitxtes tenen una funció política de mediació espiritual, però això no vol dir que siguin déus. A Déu el contactem quan vessem vi o sang de pollastre o d’altres animals in situ, al lloc-fetitxe. Respecte l’acte de vessar sang o vi et diré que tots els monoteïstes fan sacrificis. Els musulmans sacrifiquen el xai, i nosaltres en la tradició diola animista vessem la sang. El fetitxte i les seves funcions eren comuns a tota l’Àfrica negra, abans de l’islam i el cristianisme. L’animisme s’ha entès amb connotacions negatives, però els primers animistes eren físics en tota regla. Sabien que en tal element hi havia energia, i consideraven que en cada cosa hi ha una ànima; hi ha una «ànima», en aquest bolígraf. És cert, que n’hi ha, la física ho ha demostrat! Quan fas això [rasca el bolígraf contra la taula], hi ha corrent. Quan consideres que en totes les coses hi ha una ànima respectes totes les coses i la relació entre elles. Quin és el corrent intel·lectual i filosòfic occidental que parla d’això? Avui en dia l’ecologisme parla d’ecosistemes, ens diu que aquell arbre està relacionat amb mi i amb totes les altres coses. Els animistes ja ho sabien, que «en cada cosa hi ha una ànima i cal respectar les ànimes». Els animistes abans de talar l’arbre demanen perdó a l’arbre. Jo cultivo, també, i abans de cultivar demano perdó a la terra.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i secretari general del partit casamancès MFDC.

Cada vegada que en Max Omar Diatta es refereix als casamancesos es refereix també a les casamanceses, i ens recorda que cadascú es pot expressar en la llengua que li sigui més còmoda. Els ponents continuen amb els francès, la llengua colonial del Senegal que serveix de lingua franca de la trobada, però alguns assistents es passen al diola o al crioll de Guinea Bissau; abans de parlar alguns fan la salutació musulmana, però la majoria no. Una de les qüestions crucials que es discuteix és la necessitat d’interpel·lar i mobilitzar la diàspora casamancesa, la societat civil. «Les institucions senegaleses no són democràtiques, i per això cal mobilització social. René Capain Bassène i Oumar Ampoi Bodian són a la presó precisament per haver pomogut mobilització social», diu un dels ponents». S’arriba a exigir un revolució democràtica de Senegal i es repeteix la pregunta «Com podem imposar-los la pau?».

Un dels assistents és diola casamancès i antic militar de l’exèrcit senegalès. Molts casamancesos recorrien i encara recorren a l’exèrcit per guanyar-se la vida. El ponent era pilot de l’exèrcit sengalès als anys vuitanta, però quan va veure la violència contra els casamancesos es va rebel·lar i va passar-se cinc anys a la presó. Parla amb un francès esquerdat, i la veu li tremola de ràbia quan clama que la independència no es negocia i que els casamancesos que van agafar les armes han de tenir dret a mantenir la seva ideologia. Cada cop que intervé sembla que la gent es congregui, absorvida per la violència de les seves paraules. L’Aminata Tamba s’aixeca i parla: «[…] Fem tasques de desenvolupament que mentre hi hagi guerra no serviran per res! Cal mediatitzar el conflicte casamancès». Es proposa la constitució d’un partit polític fort reconegut a escala internacional, es qüestiona si el problema és la pau o és la independència. Abans que jo marxi, l’Aminata surt de la sala i m’agafa pel canell. Vol que parlem ella i jo a soles perquè sap que he vingut amb una llibreta i una càmera per parlar de la seva causa.

«Senegal ens ha intentat separar, fer veure que la lluita de Casamance és cosa dels diola. No és una qüestió ètnica. Casamance és divers, s’hi parlen moltes llengües perquè hi ha mandings, diola, soninke. Som diferents dels senegalesos en cultura, en tradicions, en llengua, en tot. Allà hi va haver tortures, per això els casamancesos tenen por de parlar d’independència. Fins i tot els que viuen a Europa tenen por, perquè es pensen que això els passarà factura quan tornin a Senegal. Si ets independentista casamancès no trobes feina, arrossegues la teva família a la misèria. El problema de Casamance no és de desenvolupament, com afirma el govern senegalès. El problema és la guerra. Hem viscut l’horror. Senegal va intentar empobrir la nostra zona per incentivar-nos a anar a Dakar i perquè perdéssim la nostra identitat casamancesa». M’ho diu tot en francès d’una tirada, però amb ganes que l’entengui i retingui tota la informació. Diu que el govern senegalès va intentar comprar els casamancesos amb la promesa de prosperitat a Dakar. Puntualitza: «a les dones ens agrada vestir-nos bé, veus, anem arreglades. Però no, a les casamanceses no ens poden comprar amb or, sabem que el més important és aquí», i amb el dit índex es colpeja el crani. 

Dissabte 17 de febrer torno a Mataró, a la mateixa sala d’Òmnium. L’Apakna destaca el blocatge sociopolític i la mandra de les elits burgeses de Senegal, que segons ells estan desvinculades de cap valor cultural i són incapaces d’industrialitzar el país. «Què vol dir, ser casamancès?», pregunta un dels ponents resident a Nova York a la concurrència. A mitja xerrada dues noies entren a la sala carregades d’olles grosses i s’asseuen al costat de l’Aminata. Una vesteix un vestit tradicional de color rosa i no té gaires ganes de parlar; l’altra és l’Ernestine, que ha preparat  el menjar de tots.

Abans de la influència islàmica, a casa nostra la dona era lliure d’abandonar la llar, tenia dret al divorci: ella tenia l’última paraula. Entre els matrimonis wòlof, fulani o mandings, l’home és qui aporta la dot. Una societat on la dona no té propietats, quan el pretendent a marit ofereix la dot a la família d’ella a la pràctica l’està comprant (i la família l’està venent). A casa nostra, quan la dona es casa s’emporta la part de riquesa familiar que li pertoca. Quan vaig explicar-li a la meva dona guineana i no diola que en la meva tribu la germana del meu apre tenia terres, ella no ho entenia: mort el pare de la meva dona, la família va fer tots els possibles perquè les dones no es quedessin ni una part de l’herència: se’ls dona tot als homes. Vaig dir-li que això és així perquè a la seva tribu les famílies són objectes, enriqueixen la família però no poden endur-se res. La germana del meu pare està casada però sempre treballa a l’arrosssar que treballa el seu germà, perquè una part de l’arrossar és d’ella. Ella ha entrat al matrimoni amb un bé, i això li dona garantia de llibertat, respecte, dignitat.  En l’espiritualitat diola animista, les dones dirigeixen els cultes al bosc sagrat de les dones, i quan una la sacerdotessa es fa forta esdevé un símbol de la cohesió de la societat. La reina de Casamance l’anomenem reina, però de fet és una sacerdotessa casamancesa que va ser deportada pels colons francesos a Tumbuctú. Per què la van deportar? S’havia negat al conreu del cacauet: ella va dir que el seu poble continuaria amb el cultiu de l’arròs, que és símbol de la independència econòmica i de la civilització liiure i independent pròpia de Casamance. França necessitava el cacauet, i el cacuet es va convertir en l’element estructual de la colonització francesa. I vet-ho aquí una dona que no havia anat a escola, que no era catòlica, que li diu al seu poble: «l’agricultura del cacauet és perillosa, continueu amb l’arròs». És una resistent, una ecologista, i no era ella sola.

Conversa amb Apakna, diola, doctor en filosofia i secretari general del partit casamancès MFDC.

Li pregunto a l’Adeline si va néixer a Catalunya. «No! Pràcticament podria dir que vaig néxer al bosc de Casamance, jo! Fa dotze anys que visc aquí Mataró. Tincs tres fills, però aquest matí he anat a treballar i els he deixat a casa per venir cap aquí». A la solapa de la jaqueta de l’Adeline, el llacet verd pels presos polítics casamancesos comparteix espai amb el pin de Llibertat presos   polítics (catalans). «Als diola se’ns ha etiquetat com si fósssim Casamance, però no és així! A Casamance es parlen moltes llengües. Els mandings sempre volen imposar la seva llengua, allà Casamance, i això a mi em feia ràbia, per això vaig decidir no aprendre-la; ara em sap greu no haver après a parlar-la». 

Mentrestant la sala s’ha omplert de les criatures. Hi ha els fills del Max Omar Diatta amb la Bintou, però també hi ha molts altres nens i nenes de tons de pell diversos i cabells rinxolats que seuen al terra a primera fila o que campen entre els adults. L’Isa, una petita diola adoptada per una família blanca mataronina que també és a la sala, em persegueix amb la intenció de fer servir la meva càmera. El petit Malik també m’ho ha demanat, i a aquestes alçades de la festa ja ha retratat tot el personal. De fons, l’exilat casamancès a França G. Fandene Jah i els dos músics que l’acompanyen entonen una melodia que sembla que mai no hagi d’acabar-se i que torna de forma cíclica a la mateixa paraula: «Casamance».

Continua al web Nationalia


[1]L’MFDC es va fundar l’any 1947 i va ser el primer partit de tot Senegal.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *