Menu

«Ningú em pot dir que no sóc musulmà per haver fet aquest llibre»

abril 21, 2017 - Entrevistes
«Ningú em pot dir que no sóc musulmà per haver fet aquest llibre»

Saïd el Kadaoui és psicòleg i escriptor, i l’octubre passat va publicar NO a l’editorial Catedral. NO és una novel·la de fragments que el protagonista neuròtic i fill d’emigrants marroquins envia a un amic benestant que ha tornat al Marroc. NO és el relat en primera persona d’algú que s’assembla a Saïd el Kadaoui sense acabar de ser ell, un ciutadà incòmode.

Saïd El Kadaoui, escriptor i psicòleg


JB: Utilitzes l’humor jueu de Philip Roth a El trastorn de Portnoy per retratar moments quotidians d’una família marroquina migrada. 

El món jueu m’encanta, i Freud té una influència en tot el que he fet. Philip Roth m’apassiona, i el que jo vaig trobar va ser no tant ser jueu o ser musulmà sinó ser emigrant. Alexander Portnoy és fill de jueus europeus emigrats als EUA que han volgut mantenir una essència molt pura dels seus orígens; i aquesta puresa no existeix. El preu de la puresa el paguen car els fills, per això el pobre Alexander està perdut en la sexualitat i la masturbació. Quan vaig pensar en la sexualitat passada de rosca del meu personatge volia donar una mà a l’Alexander per dir que jueus i musulmans estem igual d’atrapats.

JB: Atrapats per una cultura que ofega?

I pel repte de sortir-ne. Si ho veiem pel costat negatiu és que estan en un món que els ofega, però per altra banda estem units. No és tant allò jueu i musulmà, sinó la relació que tens amb la pròpia cultura. Pots ser un integrista de la pròpia cultura, i aleshores t’ofegues.

JB: A NO topem amb perfils diferents de marroquins emigrats. Una feminista islàmica, un cosí que mata un xai i el reparteix d’amagat perquè en principi no és practicant, un advocat interessat en fer política local.

Pel llibre desfilen una sèrie de personatges que semblen grotescos, però és un món bastant real. També és veritat que en aquest llibre volia centrar-me en parlar del fracàs. Hi ha moltes maneres de pensar, i pensis el que pensis ningú et pot excloure de ser musulmà. Ningú em pot dir que no sóc musulmà per haver fet aquest llibre, però molta gent es refugia en l’autenticitat. En aquest sentit, Mohammed Arkoun és un intel·lectual clau, és un gran coneixedor de l’islam. Arkoun diu que no podem obrir l’Alcorà i fer una exègesi salvatge. Una dita del profeta és que «els homes i les dones som germans», i et ve una feminista islàmica i et diu que el feminisme és al llibre; després una altra dita et recomana pegar a la dona.

JB: Els llibres sagrats van plens de contradiccions.

I al món musulmà es fa molt poca teologia, molt poca exègesi, molt poca cultura. L’exègesi és la interpretació del text amb totes les eines que tenim a disposició al món actual, no al món del segle XIII. Hi ha qui posa Tariq Ramadan com a exemple d’europeu musulmà, i és un salafista, entén l’islam com els Germans Musulmans. El seu avi ho era, i ell mai no s’ha distanciat d’aquest discurs. És una de tantes maneres de ser musulmà i europeu, però no és l’única. Per Arkoun la laïcitat és una conquesta del món modern per la qual aboga. No era partidari que la relgió la fes cadascú a casa seva, ell deia que el fet religiós s’ha d’estudiar i que has de donar eines a la gent que sí que vol religió.

JB: Mohammed Arkoun no era un laïcista empedreït.

No. Arkoun deia que a França hi bategava un cert fanatisme laïcista. Arkoun és molt interessant perquè des de dins de l’islam entenia la laïcitat com una conquesta moderna i un model de convivència, però insistia que les religions monoteïstes s’han d’estudiar. Arkoun també deia que partim d’aprioris falsos, com el de la separació entre Occident i Orient. No referir-se al món mediterrani és falaç, ens separen 14 quilòmetres. Hi ha una sèrie d’aprioris i estereotips que caldria desmontar, i el meu personatge és un ciutadà amargat per aquest fet, per la idea molt empobrida que la gent té de la pròpia cultura i per la tendència a imitar el prototip de musulmà. Però no és un traïdor.

JB: En un casament, el protagonista balla amb la mare i li pregunta si coneix Mohammed Arkoun. Ella respon que no coneix tots els convidats.

Durant un temps la cultura et pot separar del pare. El mateix Roth deia que cada llibre que subratllava el separava del seu pare. Tot i així, a Patrimoni apareix una relació pare fill i veus com d’units estan. El cinisme et pot separar, però l’humor i la cultura uneixen: si és una cultura per nodrir-te t’uneix, perquè acabes coneixent tots els mons.

JB: El protagonista es posa frenètic quan sent l’expressió “la vostra cultura” en referència als marroquins o als musulmans en general.

El meu pare treballava a la mina picant carbó al Pedraforca, a Saldes. Allà vam instal·lar-nos. Després la mina es va anar sofisticant, però d’entrada el pare picava. Aquest llibre és com picar una mina.Vaig dir-me «oblida’t del que és políticament correcte, explora on et vol portar aquest personatge», i em volia portar un lloc molt atractiu, perquè moltes de les coses que diu les penso, i moltes coses me les ha ajudat a pensar ell, a base de picar. La teva cultura, si no ets molt crític, pot ser una presó: la gent parla de la «teva cultura» sense saber-ne res, i tu n’has de saber alguna cosa. Al Marroc la gent què sap? Poca cosa. Els marroquins en sabem poca cosa, per això cal picar pedra: «què vol dir ser marroquí? Què vol dir parlar una llengua o una altra?». Els nens no poden reflexionar sobre això, i són esclaus d’aquesta mirada de l’altre. Ser crític amb la pròpia cultura i amb l’altra no és fàcil, i és molt cansat.

JB: El pare de la novel·la parla en amazic. L’amazic no és la llengua dels tuaregs?

El meu pare real també parla amazic, som amazics. Abans de la islamització del nord d’Àfrica hi havia els amazics, i l’amazic es manté molt a nivell oral però cadascú parla el seu: ara Algèria i Marroc fan una mica d’esforç per oficialitzar-lo, però és maquillatge. Molts amazics desconeixen la seva pròpia cultura. Als països arabomusulmans hi ha molts problemes, per això la meva perspectiva no és gens optimista. Sí que hi ha gent que lluita per l’emancipació, i hi ha una tensió entre conservadorisme, laïcisme i democràcia: es va veure durant les primaveres àrabs.

JB: El protagonista a la quarantena té pànic a la paternitat. Per què?

El personatge és una mica Woody Allen. Jo tinc dos fills volguts, però molta gent de quaranta no té fills. Al Marroc més modest la gent en té, però al Marroc burgès la gent en té un o dos o no en té, perquè hi ha dones que fan carreres laborals i no troben homes. No tenir fills és cosa d’una  classe social que es pot permetre decidir-ho, i en això els rics són iguals a tot arreu. Vinc d’un Marroc molt tradicional i modest al nord del Riff d’on ha sortit gent exitosa, un és alcalde de Rotterdam, la Najat El Hachmi està aquí i és escriptora. El Marroc de l’emigració modesta és el meu, però tinc amics del Marroc burgès. El personatge que se’n torna té un pare polític, recte, nacionalista. El pare és molt important, en aquesta novel·la, i hi apareixen diferents tipus de pares i diferents tipus de marroquí, un casat prou feliç i un altre, el protagonista, que no hi ha manera que es casi. Tot el llibre és un joc de miralls.

JB: El teu personatge elogia Percival Everett, autor de la novel·la X , i escolta molt Chet Baker. Per què?

X és un llibre molt intel·ligent. Des de l’humor i l’alta literatura s’enfronta a una cosa que a mi m’és molt familiar: de l’altre (el sudamericà, el moro), la gent n’espera un determinat tipus de literatura. Els editors i el públic volen que Everett els parli del negre que tenen al cap, però el negre és més complex que això, igual que el musulmà. Everett parodia un negre que escriu sobre el ghetto perquè el públic digui que és «autèntic»,»descarnat» «directe». X és un llibre que no vol fer però que fa com a paròdia d’un «llibre de negre». Per altra banda, el meu personatge m’ha portat a escoltar Chet Baker perquè no era un home gaire pur, tocava com un negre però era blanc. El protagonista diu «No sóc europeu igual que Chet Baker no és negre».

JB: El protagomista de NO parla sovint de Mohamed Xukri. Qui és?

Als anys setanta, en un Marroc molt tancat en si mateix, surt aquest tipus i també surt en Dryss Chraïbi. Xukri va escriure El pa de cada dia, que és una novel·la clau per com parla de sexualitat, de la figura del pare, del maltractament, de l’emigració dins del Marroc, de la pobresa. És un llibre molt avançat al seu temps i no podia ser publicat allà perquè oferia una imatge molt dura del país. Xukri és un dels escriptors centrals de la novel·la magribina contemporània, i el tema sempre és la lluita de l’individu contra el grup. El que ara en diem autoficció al segle XIX ja existia. Chraïbi a El Passat Simple acaba dient «aquí us quedeu», i agafa l’avió i se’n va del Marroc: és una separació del pare molt bèstia, i el pare representa l’autoritat, el dogma. Chraïbi o Xukri deien que ens hem de separar d’aquest món per crear-ne un altre, i això és el que m’interessa. Autoficció, literatura del jo? Al Marroc se n’ha fet moltíssima.

JB: L’individu contra el clan. Els catalans tenim la inèrcia de fer pinya i la pressió de grup?

És un fenomen universal. Però els països poc democràtics i desenvolupats on no hi ha l’oportunitat de fer la teva al marge del grup perquè econòmicament i culturalment no pots: tu al teu pare no el pots deixar tirat, no tindrà una pensió. Com menys democràtic és un país, més força té el clan. El clan és molt necessari per sobreviure i a la vegada t’ofega, i és aquest diàleg inacabable. En qualsevol cas, tots som susceptibles de fer clans, els catalans també.

JB: El teu personatge va a Marràqueix i la mira com ho faria un turista. Cap on va la seva identitat?

Al contrari, ell va a Marràqueix i sap què hi trobarà, com si mengessis paella a les Rambles. El protagonista sap que va a Marràqueix a fer el frívol, a estar-se a les places cèntriques i a ballar a les discoteques d’alt estànding; hi va a fer de turista. El problema és qui va a trobar l’autenticitat i confón la ciutat turística amb una idea del que és autèntic. A més el «no», allò que dius que no ets, per molt que t’ho diguis, també forma part de tu. El meu personatge no para de dir que no vol estar amb la Maite, però està atrapat. Som una pluralitat de jos, la identitat és polifònica: aquesta idea  m’acompanya sempre i fa poc vaig llegir-li a Rafael Argullol. La idea d’escriure en fragments és de Hanif Kureishi, fer col·lecció de peces que poden resultar en un tot interessant però no necessàriament coherent. NO la imagino com una esponja, que deixa respirar i que no és un llibre tancat. La identitat no està acabada, i si ho està és senyal de mort. La gràcia és no donar-se per acabat, no dir «els musulmans som així», ni dir «els gitanos som així», com el Peret. No podem parlar en noms de tots, i a més també es pot canviar d’opinió.

Entrevista publicada a Núvol

'No', de Saïd El Kadaoui

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *