(Líban VI): Una mare palestina

Camino al costat del Jusuf per Shatila. La Patrícia, la Mireia i jo hem sopat a casa de la seva família, que ens ha convidat a arròs amb Khobayza, una planta semblant als espinacs que no té gust d'espinacs. Viuen al cinquè pis d'un edifici construït de maons grisos i amb unes escales quasi impossibles i sense llum, com tantes altres cases gairebé sempre arreu del país.

Continuar leyendo (Líban VI): Una mare palestina

(Líban V): «El nostre líder és Samir Geagea»

“Hariri era un gran polític. Musulmà sunnita, sí, musulmà, però no practicava. El van matar els de sempre l'any 2005, Hesbol·là, a Zaytuna Bay. Ell volia prosperitat per aquest país, que si vols anar a l'església hi vagis i si vols anar a la mesquita hi vagis i que si no vols anar enlloc perquè no creus en res et quedis a casa. Hariri no era dels nostres, però era un bon polític. Hi ha gent que no creu en Déu, què has de fer-hi? Però ésclar, Hariri era bilionari, per això et fiques en política, perquè ja no necessites fer diners. I com que tenia diners tenia contactes amb tothom, també amb Israel. I això no agradava a Hesbol·là[...]".

Continuar leyendo (Líban V): «El nostre líder és Samir Geagea»

(Líban IV): Agafa les armes, reina

Rebo aquest missatge d'en Biaini un parell de dies després que a les notícies es parli del foc creuat entre l'exèrcit israelià i els musulmans xiïtes del partit-guerrilla Hesbol·là prop de Naqoura, a la costa Sud del país que fa frontera amb Israel. La picabaralla és cíclica perquè el sud del país és de majoria xiïta controlada per Hesbol·là.

Continuar leyendo (Líban IV): Agafa les armes, reina

Yves Kamuronsi: «Rwandans chose to talk about the genocide regardless of how painful that was»

In the late nineties Rwanda went through a genocide which resulted in the killings of more than a million and a half people in a country with less than 15 million citizens. Twenty years after the genocide, Tutsis and Hutus have begun to call themselves Rwandans.

Continuar leyendo Yves Kamuronsi: «Rwandans chose to talk about the genocide regardless of how painful that was»

AFRICANAH: dona negra a banda i banda del Mediterrani

Què significa ser una dona negra avui a Catalunya? Què vehicula les experiències de les dones africanes al continent? Què podem aprendre, des d'Occident, de les dones africanes i de les dones europees negres? Què podem aprendre les feministes occidentals blanques de les experiències de les africanes i afroeuropees? Es pot escriure, sent una dona blanca com soc, sobre les injustícies de les tradicions africanes contra les dones sense caure en el paternalisme? Podem escriure sobre les tradicions africanes més enllà de l'ablació genital o la poligàmia sense deixar d'explicar com aquests costums afecten les dones?

Continuar leyendo AFRICANAH: dona negra a banda i banda del Mediterrani

Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir»

Remei Sipi fa més de cinquanta anys que viu a Catalunya. Als seixanta-vuit anys, ja jubilada del seu càrrec de funcionària de correus, en fa vint que va a les mateixes parades del mercat del barri de Gràcia. Autora de Mujeres africanas. Más allá de la jovialidad, i d'altres assajos sobre les dones africanes, Sipi acaba d'entrar a la flamant Conselleria de Feminismes en representació de la dona africana. Té poc temps per fer l'entrevista que li faig a la plaça del costat de casa seva, perquè la Conselleria és nova i tot està per fer; va ser la Tània mateixa, que la va contactar.

Continuar leyendo Remei Sipi: «El món és holístic, i el diàleg ha d’existir»

#AFRICANAH I

L’Aissata M’ballo té 26 anys i sempre ha estat l’única alumna negra de la classe. El seu pare, senegalès fulani, va obrir el primer locutori de Vic l’any 2001. Amb deu anys a Vic hi ha hagut un canvi radical de demografia.

Continuar leyendo #AFRICANAH I

#AFRICANAH II

"On són els negres?", em va dir. Eren allà davant nostre, però després de pensar-hi la vaig entendre. El que volia dir era: "On són les dones negres? On són els negres locals? On és la classe mitjana negra de Barcelona? On són les noies com jo?". La sorprenia no veure cap noia com ella.

Continuar leyendo #AFRICANAH II

Montserrat Anguiano: «L’autoestima d’una persona blanca no és la d’una persona negra»

Quan Montserrat Anguiano m'obre la porta del pis llarg i de passadís estret que és casa seva em fa la impressió que Anguiano és una nena. És menuda i té la veu aguda. La mare d'Anguiano, blanca, treu el cap per la porta del passadís que dona a l'esquerra, perquè el pis són dos pisos units pel rebedor. Els quadres d'Anguiano ocupen el rebedor, el passsadís, i gairebé tot el menjador on em porta perquè l'entrevisti. La pintura aviat la farà fora de casa, a ella i a la seva mare. Els quadres són grans i exhibeixen el perfil i de dones, esquitxos de colors brillants per damunt de fons de colors primaris i de figures de maniquí. Va començar filosofia, belles arts i humanitats, però no va acabar cap d'aquestes carreres i va centrar-se en pintar quadres.

Continuar leyendo Montserrat Anguiano: «L’autoestima d’una persona blanca no és la d’una persona negra»

You have reached end of the world!

No hay más páginas por cargar